No hi ha ningú Només hi ets tu. No cerquis, no intentis arrepenjar-te Només hi ets tu. Troba't a tu, Cerca't a tu, Lluita per tu. Perquè només amb tu podràs reviure i ser tu.
Dies arrere vaig rebre un correu de la
Institució de les Lletres Catalanes convidant-me a reomplir un
qüestionari sobre les obres i els autors que haurien ser de referència
en la literatura catalana -això del “cànon”, que diuen. Acabe de rebre’n
un altre que em fa memòria, per si me n’havia descuidat, que encara
tinc pendent la resposta.
No és per descuit i desmemòria que no he
reomplit el qüestionari. Ha estat una decisió conscient i reflexionada.
Sóc –més aviat ho era–
escriptor valencià en llengua catalana. Des del primer intent literari
que vaig fer pensava a formar part de la literatura catalana. Ni que
fóra “aficionadament”. He tingut i mantinc aquesta consciència. Vull dir
que no he pensat mai la llengua i la literatura catalanes des de la
fragmentació administrativa, menys encara “gentilícia”. No he llegit els
escriptors i escriptores de la literatura catalana fent-ne un previ
destriament per origen administratiu o pertinença dialectal. Sempre he
defensat que la unitat del català, i la literatura, és un afer de
consciència i de mercat. De pensar la llengua i la literatura catalanes
al complet, i així consolidar un mercat propi que faça rendible i potent
la nostra producció cultural.
Però la dinàmica política ha actuat
contra aquesta consciència unitària. Així, ara com ara, com a escriptor
valencià hauria de retre acatament a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
i assumir de grat les seues conseqüències. Però només de pensar-ho se’m
reboliquen els budells (de la consciència). No puc respectar (no és
respectable) una institució creada mitjançant un pacte polític entre
espanyols a la qual s’accedeix per negociació política. No obstant això,
a poc a poc l’AVL està aconseguint de consolidar-se com a institució.
Sobretot perquè té pressupost i reparteix beques i organitza actes,
viatges i etcètera, i qui voldrà ser tingut per escriptor al País
Valencià haurà de passar pel seu cercolet. I com a escriptor valencià
que sóc –o ho era– a la resta de territori catalanoparlants,
sobretot “nord enllà” on temps era temps deien no sé quina cosa de la
gent culta i desvetllada i etcètera, per regla general (em referesc als
àmbits "oficials" i els qui els segueixen) consideren els valencians
escriptors aliens, llunyans, prescindibles, a tot estirar exòtics. Per
tant, solen llegir-nos-hi poc, cada vegada ens comenten menys en els
seus mitjans, i poc o gens aprecien la nostra existència en els seus
estudis literaris. Llevat, és clar, dels dos o tres que tenen de
coartada. Com si ens empaitaren cap a l’AVL. Cada terra fa sa guerra,
doncs. Que cadascú s’apanye com puga.
Amb tot, jo no renuncie a continuar
pensant la literatura catalana com ho he fet fins ara. Ni que siga un
aficionat volander i internètic. I m’estime més resistir a la manera
dels maquis, fent la guerra pel meu compte. Fet i fet, si hi ha un àmbit
on encara podem confluir els qui pensem la llengua i la literatura
catalanes des d’una consciència completa i no acomplexada és al bosc de
la xarxa.
I tanque: És possible configurar un
cànon literari solvent des d'una consciència esquarterada?
de tota manera, Cucarella,
faria goig que ens poséssiu què veieu vós què s'hi escauria, dins aqueix
cànon o cim dels elets...
la vostra opinió (per als qui us
seguim si més no per internet) segur que ens pessigollejaria els
teguments, si veieu què vull dir...
no cal anar amb els asseguts
(crec que feu bé trametent-los al carall)...
els cansats farem
tota la feina, com sempre...
i els nostres cims sempre seran més
alts que no els llurs...
sempre s'esdevé el mateix - els cims
oficials s'ensorren amb el règim... (és clar, quan s'ensorri de debò el
franquisme, s'ensorraran les divisions)...
Els cànons només aprofiten per a
fabricar canongies i canonges. Literatura dominical, en sotana, de
divendres sant. Quina pudentor d'encens resclosit... Oblida-te'n.
Escriptors, descanonitzeu!
Josep (Benaguasil) |
dimarts, 4 de maig de
2010 | 09:22h
Quin cànon? Les lleixes de la meua
llibreria estan plenes de llibres d'autors catalans en català. Tant m'és
que els autors siguen d'origen valencià, catalunyés o balear; i tant
m'és el dialecte que facen servir per escriure. Al cap i la fi tant els
dialectes com els autors són catalans, com jo, i això és el que
m'importa. Les barreres, la consciència esquarterada no sols existeix
al sud del Sènia. Tot just a l'altra banda tampoc no ens acaben de
comprendre bé, fins i tot aquells de mentalitat i cor nacionalista
continuen amb un mpa esquarterat, dividit i fragmentat de la nació, del
poble i dels problemes què ens afecten. Fa pocs dies parlí per telèfon
amb un amic meu de La Ràpita, quan li vaig dir "vosaltres els
catalunyesos" va contestar estranyat: -com?! Ell és nacionalista,
independentista, però li haguí d'explicar que jo, tot i ser valencià,
sóc tan català com ell, que és catalunyés. Sense consciència ni hi
pot haver cànon ni tampoc país, ni nació, ni idioma. El bosc de la xarxa
pot ser un camp per a la resistència, però mentre no baixem a ciutat a
"plantar la canya" no en farem res. La lluita del maquis és molt
heroica, però necessitem algú què ens done veu, clara i catalana, allà
on tallen l'abadejo.
Som molts els que llegim sense cap
mena de diferenciació prèvia entre autors catalans, valencians o de les
illes: simplement llegim autors en català, i punt. La Literatura és
única, i la nostra llengua també, i jo no vull renunciar a llegir una
nova novel.la de Toni Cucarella. Són moltes les parts del nostre país
on cal cridar molt i molt perquè et facin cas, i tot i així, tampoc no
gaire, t'ho dic per experiència. Però no defallirem.
Si es té talent, tard o d'hora ix a
relluir; no és remunerador d'ocultar el talent; quan se'n té, i
finalment...., si no se n'assoleix per simple addicció l'efecte
desitjat, cal invertir el sentit i provar per substracció.
G. Marx.
Toni, amb el teu permís et suggeresc:
Comença
a escriure en español i veuràs com tota la morralla catalanera va a
sacsar-te-la d'ací a un temps. Sols es viu una vegada i aquest país
de països no es mereix tant de sacrifici personal. Tot és una barrera
psicològica. Sempre podrem dir que vas escriure una de les millors
novel·les de tota la literatura catalana. Quina lenta agonia, la dels
ametlers perduts
Descimalador |
dilluns, 3 de maig de
2010 | 21:52h
Som molts els escriptors valencians
que tenim clar que les divisions administratives no són cap frontera i
no ens fa nosa dir que parlem català o que la nostra cultura és
catalana. I som molts els joves que tenim present aquella frase de la
Gossa Sorda "Qui t'ha parit que t'entenga, Acadèmia Valenciana
de la Llengua...". No estàs sol. Jo també forme part de la
literatura catalana i molta gent més. Encara que només com aficionats,
però de consciència, en tenim.
Divendres em van convidar a parlar
de la lectura a la Fira del llibre. Com que sóc mestre, per curiositat,
també m'interessen els cànons, sobretot els que van adreçats als joves.
Vaig parlar del cànon Cotroneo, per exemple, o del cànon Pagès. Amb
puntualitzacions i amb idees a la contra, per exemple. Fins i tot, ja
vaig atrevint-me a l'elaborar-ne un de propi, de cànon. Potser perquè
això de les llistes sempre és un joc divertit, un pasar el temps
distret. Pel que fa al que dius, és veritat, ho va dir fa molts anys
Vicent Escrivà: els valencians no passem de Vinaròs (ell ho deia
d'aquesta manera, referint-se al mestre: Enric valor no ha passat la
sèquia de Montcada, de Montcada de l'Horta, naturalment), uns quants
catalans del nord ja van posar una tanca indissimulada. Però contra això
també continuem treballant, molts valencians. Menys romanços, a mi
m'interessa el cànon Cucarella, almenys pel que fa a l'escola, almenys
des del punt de vista del que fóra imprescindible per als joves, des del
punt de vista Cucarella. Atentament.
Enhorabona als matalassers, amb aqueix gol in extremis que em recordava al del Ronald Koeman amb el Barça en aquella final de la Champions de Londres, el 1992.
El meu futur cunyat és de l'Atlètic de Madrid. Enhorabona, Atlètic.
L’amenaça feia temps que revolava per damunt nostre com un ocell de mal averany. Per tant, les mesures que ha anunciat Zapatero són les que sospitàvem: no em fotràs, tort, que per un ull t’hi veus! Si algú s’havia imaginat, ni que ho haguera pensat bufat com un cep de nuvolets i barreja, que la crisi havien de pagar-la els qui l’han provocada, ja té la prova que la disbauixa dels rics la paguen sempre els mateixos desgraciats. O siga nosaltres. No debades tots aquests dies ens han estat donant casquera -per no dir pel sac- amb l’estat d’ànim de les borses i dels “pobrets” inversors: que si l’índex cap avall, que si l’índex repunta, que si obri a la baixa, que si tanca en un clot… Tot aquest “parte” diari de l’estat ací caic allà m’alce de la borsa m’ha fet recordar l’agonia de Franco: «Último parte médico: el Caudillo descansa». Cada dia, torna-li, Catalí…
I finalment Zapatero s’ha comportat com el que és, fent bo el paper que representa la política en un sistema capitalista: un gos d’amo. O, si voleu, un vulgar capatàs. I dels més llepons. La crisi no l’hem provocada els assalariats, siguen funcionaris o del règim laboral general, ni els pensionistes, ni els qui tenen familiars greument malalts… No, no l’hem provocada nosaltres, però serem nosaltres i només nosaltres els qui haurem de pagar les conseqüències de la cobdícia d’uns i la incompetència d’un altres. Mentre els qui l’han provocada se’n riuen satisfets, amb els seus diners ben guardats en paradisos fiscals, o sense caldre anar tan lluny, que ací la investigació fiscal només afecta les clares i netes rendes del treball. Les que provenen de l’especulació i la corrupció, aquestes estan a estalvi, i si no que li ho pregunten a don Carlos Fabra.
Ja calia esperar aquesta porga per part de Zapatero. I si Rajoy remuga no és perquè ell tinga una proposta diferent. Al capdavall, ni l’un ni l’altre tenen idees pròpies, ni d'amprades tampoc; només tenen amo, del qual ells són fidels llepons, i tots dos fan allò que els mana. Gossos d’amo són, que ja els hem descrits adés. Si Rajoy remuga és perquè li hauria agradat ser ell qui anunciara les mesures, per fer content l’amo, per mostrar-li la seua canina submissió, més canina i més submissa que la que ha mostrat Zapatero, si calguera mesurar-la.
Així i tot, malgrat ser una canallada absolutament previsible i esperada, quan l’ha anunciada Zapatero no he pogut reprimir de rondinar el nom innoble de la seua ideologia: fill de puta…
Lokarri, Xarxa ciutadana per l’acord i la
consulta, i la Fundaciò per la Pau té el plaer de convidar-te a la
conferència que oferirà l’advocat sud-africà Brian Currin el proper
dimecres 19 de maig a les 19.30 h. a Auditori Universitat Pompeu Fabra -
França a Barcelona (Passeig de la
Circumval-lació 8 - Al costat de l´estació de França).
La impunitat del grups feixistes al País Valencià és un símptoma urgent i preocupant!
Com acabarà tot plegat? A hòsties o sense hòsties? - depèn de nosaltres si no amaguem el cap sota l'ala!
-----------------
El camí a seguir sempre ha estat clar (Josep Castany)
La nació catalana no millorarà mai enviant diputats a Espanya. Els governs de Madrid ens seguiran robant com fins ara i la nostra ànima nacional se seguirà apagant mentre els nostres representants polítics s’ho empassen sense ni piular com han vingut fent fins al dia d’avui. Com més aviat entenguem que aquest no és el camí, que pertànyer a Espanya i anar a Madrid només ens pot portar misèria espiritual i econòmica, més aviat començarem a redreçar el futur del nostre país.
EL PAÍS ENS FALLA PER DALT, PEL LIDERATGE POLÍTIC, PER L'ESTAT MAJOR. CAL SUBSTITUIR LA INEFICAÇ I OBSOLETA CLASSE POLÍTICA. I CAL TENIR CLAR QUE NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA I UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA ENS PODEN GARANTIR LA NOSTRA PROSPERITAT I PLENITUD COM A POBLE.
Ara només cal un projecte polític que lideri aquest procés d’independència (i cap dels que hi ha al Parlament serveix per a aquesta tasca), que engeguem Espanya a fer punyetes tal com deia una de les pancartes de Catalunya Acció a la manifestació independentista de l'1 de desembre del 2007, i que anem als jutjats a signar el divorci, és a dir, que declarem la nostra Independència i construïm el nostre propi Estat per a recuperar l’orgull de ser catalans i persones lliures, que és el primer pas per a poder tenir un futur digne i pròsper.
I com ha de ser aquest projecte polític ara que molts catalans estan arribant al final de la travessa del desert? Ara que els catalans ja no tenen on dipositar la seva esperança que ha anat passant pel Parlament amb l'aprovació de l'Estatut, pel propi Estatut, pels partits polítics que ens representen, per les plataformes i entitats i que darrerament la van dipositar en els congressos d’ERC i Convergència que no han canviat absolutament res? Ara que molts catalans després de la victòria de la "horda roja" a l'Eurocopa, el manifest i la campanya "por una lengua común", el vergonyós finançament que es pactarà es senten vençuts i tenen la sensació que l’espanyolisme ens ha entrat a la trinxera després de 30 anys? La resposta de com ha de ser aquest projecte polític que lideri la nostra independència és molt senzilla i molt evident, i en el moment oportú la desvetllarem. En Jordi Pujol la coneix i en José Montilla també. Per això els preocupa i per això intenten frenar-la. I que ningú es despisti pensant que pot ser ERC.
Cal que tots aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat dels infants, sàpiguen que anem cap a un procés de polarització nacional entre catalans i espanyols (independentistes contra unionistes), de conflicte institucional i finalment de trencament de la legalitat jurídica vigent.
El que farà que aquest procés acabi d'una manera o una altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o la catalana del segle XXI (sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i gestioni aquest procés de trencament.
Ara bé, que ningú dubti que aquest procés de divorci i trencament s'ha iniciat i que ningú es pensi que per no fer res i fer veure que no passa res (com fan els nostres líders polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament ara ja és irreversible, volguem o no.
I la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a inclinar la balança del costat que ens convé, perquè les falses ambigüitats dels líders de CiU i les falses equidistàncies dels líders d'ERC no són més que formes d'amagar la mentida i els inconfessables interessos personals."
Josep Castany Director General de Catalunya Acció 30 juliol 2008, Barcelona (El Barcelonès)
Vicent Partal "Sota sospita" (post rebut a través de "Català Sempre)
03.05.2010
Aquest cap de setmana grupets de feixistes han atacat la venerable Societat Coral el Micalet, al centre de València, i la seu del Partit Comunista del País Valencià. Vuit dies abans havien fet mal a dues famílies que venien de la manifestació del 25 d'abril. Són innombrables les seus del Bloc Nacionalista que han atacat. I les de la Intersindical Valenciana i de grups, partits i casals de tota mena. Mai no els passa res, als agressors, de manera que, cada dia més, la democràcia valenciana es troba sota sospita.
La impunitat del grups feixistes al País Valencià és un escàndol que fa dècades que dura.Escapçar i controlar unes organitzacions, com el GAV, que al cap i a la fi no deuen tenir ni cinquanta militants, no hauria de ser gens difícil. El feixisme valencià és perfectament documentat <http://www.antifeixistes.org/index.php>i fins i tot dictàmens prestigiosos com el Raxen <http://www.movimientocontralaintolerancia.com/html/raxen/raxen.asp>s'exclamen de la impunitat de l'extrema dreta al sud de la Sènia. Tots ho sabem que, al País Valencià, i molt especialment a l'entorn de la ciutat de València, l'extrema dreta actua com vol sense que pràcticament mai les seues activitats siguen perseguides o investigades. N'hi ha prou de recordar que les dues bombes destinades a matar Joan Fuster encara avui, dècades després, no tenen ni un sol sospitós oficial d'haver-les posadest. Ni un.
Manant el PSOE o manant el PP, a València o a Madrid, res no ha estat diferent per a l'extrema dreta, per al blaverisme violent. Però això, simplement, no és normal a Europa. Ben altrament. Per això les coses que passen al País Valencià són una indicació clamorosa, un símptoma. Una indicació que la nostra aparent feblesa no deu ser tanta, si l'estat es permet d'arriscar fins i tot el prestigi internacional per assegurar-se que no canviarem de dalt a baix el país. Per tal d'assegurar-se'n a base d'agressions constants i permanents, cada cap de setmana, amb la idea de cansar-nos i fer que la nostra societat ens veja sempre com una font de conflicte.
Si ells volgueren, PSOE i PP, s'acabaria aquesta impunitat i aquesta violència permanent contra qualsevol cosa que represente el nacionalisme valencià. Però no voldran mai. Perquè potser nosaltres no sabem que els uns i els altres, i els de la porra i del cop de pedra al vidre, són del mateix bàndol. Però ells sí que saben a la perfecció que nosaltres no som del bàndol d'ells.
------------------------------------------------
De: "M.PAUMARCH" ...@gmail.com> Data: Tue, 4 May 2010 03:36:42 -0700 (PDT) Local: Dm 4 Maig 2010 12:36 Assumpte: [CS] Resposta: Sota sospita
Cert! PP i PSOE (i, de moment, PSC) són exactament la mateixa "cosa" amb diferent nom. Són la continuïtat d'allò que en els anys 50 ja teníem. El dictador es va ben assegurar de "dejarlo atado y bien atado". O és que algú pensa que aquest aiguabarreig i politiqueig estúpid que ens envolta és democràcia? O és, potser, que aquesta mena de democràcia permet el feixisme...? ...
---------------------------------------
Resposta: Salvador Molins (BIC - Berga)
No oblidem que més enemic que el feixisme és la mateixa Espanya!
Primer va ser Europa, que va dir prou a un demagog i mentider com el President espanyol Zapatero, i li va exigir mesures urgents per la crisi, avui ha estat el mateix president americà Obama qui li ha estirat les orelles, i com solpassar amb aquestes coses, quan no es fan els deures i es deixa per l’últim dia, el resultat acostuma a sortir malament, i les retallades socials seran un altra rèmora per aquest personatge. Per un altra costat, a Barcelona l’alcalde Hereu hauria de presentar la dimissió urgent pel ridícul i frau escandalós de la seva consulta de joguina.
Ho reconec. La meva obra narrativa (onze llibres publicats fins al moment) és diversa i dispersa. Hi ha llibres meus a Bulgària, Mèxic, Argentina, Romania, Escòcia, França, Txèquia, Holanda, Itàlia (fins ara només a Sardenya) i ara també a la Universitat de Venècia, gràcies a una lectora de català que hi treballa i que s'ha mostrat interessada en enriquir el fons de la Biblioteca d'allí amb algunes obres meves i en fer-ne la presentació corresponent una vegada rebudes.
Com que ja les ha rebudes i com que la presentació ja s'ha dut a terme, us dono a conèixer la nota de premsa que ja circula al moodle de la xarxa Llull :
LITERATURA CATALANA ACTUAL A VENÈCIA
Aquest darrer mes d’abril la secció de catalanística de la biblioteca de la Universitat de Venècia ha ampliat el seu fons bibliogràfic gràcies a l’aportació de quatre escriptors del panorama literari actual. La donació, que ha estat fruit de la col·laboració del departament de catalanística i els mateixos autors, contribueix a augmentar el nombre de llibres en català de què disposa la biblioteca al mateix temps que permet ampliar les possibilitats de lectura d’originals en llengua catalana. Per tal de fer pública la iniciativa, dimarts passat i coincidint amb la cloenda del curs de llengua catalana, la lectora d’enguany va dur a terme una sessió presentació d’aquests autors adreçada tant als alumnes del lectorat com als de literatura catalana. D’aquesta manera, els assistents van poder conèixer algunes de les obres de l’escriptor igualadí Antoni Dalmau, com Terra d’oblit (I Premi Nèstor Luján de Novel•la Històrica 1997), Primavera d’hivern (Premi Fiter i Rossell 2004), Naugragis quotidians i L’amor de lluny; l’últim Premi 7lletres del recull Venècies la incerta topografia dels somnis, de Mireia Companys; el també guardonat Literalment incapaç de matar una mosca (Premi Rei en Jaume de narrativa curta 2005) de Pep Elias;i algunes de les originals obres de Joan Pinyol, com Avinguda Capri (finalista del IV Premi Pere Calders de Literatura Catalana 1999), Stòitxkov i Sofia (Premi Ciutat de Vila-real de Narrativa 2002), Fi de curs a Bucarest i Glops.
Segons també he pogut saber les noves adquisicions bibliogràfiques van interessar molt els alumnes de català d'aquella universitat, als quals la lectora va llegir diversos fragments.
Amb paraules de la pròpia lectora de català : "els que hi eren em van dir que els havia interessat molt perquè habitualment no els parlen de literatura actual. Vaig parlar dels teus llibres i vaig llegir fragments de Stoitxkov i Sofia, Fi de curs i Glops. Vam riure amb el conte del senyor assedegat que es menja el seu regal d'aniversari. Vaig triar fragments senzills, des del punt de vista lingüístic, per animar-los a llegir originals en català. Crec que va funcionar perquè de seguida em van demanar quan podrien consultar-los. Ara només cal que els de la biblioteca s'afanyin a catalogar-los per poder-los deixar en préstec i que els alumnes mantinguin l'interès que se'ls ha despertat i que no és poc. Tinc cinc alumnes que l'any que ve seran a Barcelona per aprendre el català! Això ja és tot un èxit!"...
Apali, que avui n'explicarem una de grossa. No ens deturarem a explicar qualque contalla de les nostres contrades, sinó que ens endinsarem en un tema tan científicament profund, com la creació del món. Si us heu pensat que hem de retreure el big bang, fred fred, si us penseu que ens hem de valer del nostre pare Adam i la nostra mare Eva... més freds encara. El que avui fem és explicar, com Nostramo, treu al cap a la finestra de sa casa i ho veu tot molt negre... i àpali, cap a la feina, de primer crea un estel, després el sol, després la terra... que insulsa que esdevé la terra sense la natura (pensa Nostramo) doncs vinga, a farcir-la de boscos, de rius, de valls.... . I qué són els boscos sense animalons... doncs cap a la feina, creem l'abella, la vespa, la salamandra i, fins i tot, un peix que no callava mai i al final Déu que li fa: Tu! calla... i ell obedient "ba callà" i així ja tenim el bacallà al mar i amb ell la sal.... i...., ep, si en voleu saber més, caldrà que l'escolteu!.
Uns joves de les comarques han creat un web dirigit a què les diferents entitats del territori pengen les seues activitats i així oferir una guia cultural als ciutadans. De categoria.
