
El sol d’abril agradeja a les mascotes. El pare
novell surt a l’eixida amb sa filla en braços i li vol mostrar la moixa, que
rep tota agraïda la mica d’escalfor del migdia. No té temps per veure res, sa
filla: no tenir l’any encara és garantia de suprema innocència, però son pare
en té de sobres, de temps, per tirar enrera la memòria i recordar la moixa
primera que conegué. A més de passar-se la vida adulta parint, la moixa de ca
seva, hagué de compartir, volgués o no, jocs amb ell i els seus germans. Així,
aquella concupiscent moixa rebia tota casta de pesadures sense que mai no
tornàs les impertinències infantils amb rapinyades.