A la TV3 han fet una entrevista a Artur Mas. Fa poc li'n van fer una al president Montilla, que va dur rastre perquè el partit del propi president va criticar molt durament la periodista per la seua 'duresa'. És una cosa que, vist des d'ací baix, costa d'entendre. I costa d'entendre (vull dir que hi ha gent que no ho entenia) perquè ens estem acostumant a trobar normal la anormalitat democràtica de TVV. I això és el pitjor que ens pot passar: que no reaccionem, que siguem incapaços de reclamar per a tots el que és de tots (Mare de Déu, com estic hui d'espés!!)
Els companys de les Borges del Camp decideix ens han fet arribar informació sobre la conferència "El dret a l'autodeterminació", a càrrec de Jaume Renyer, que tindrà lloc el proper divendres 16 d'abril a les Borges del Camp.
L'acte es podrà seguir en directe per Internet mitjançant aquest enllaç: http://lesborgesdecideix.sytes.net . Les persones que segueixin l'acte per la xarxa, podran fer comentaris a la mateixa pàgina de la retransmissió.
Durant tot l'acte hi haurà una mesa de vot anticipat, i al final d'aquest, els assistents podran gaudir d'un piscolabis.
Recordatori:
Acte: "El dret a l'autodeterminació", a càrrec de Jaume Renyer.
Data: Divendres, 16 d'abril de 2010 Hora: 20:30 Lloc: Sala Parroquial de les Borges del Camp Adreça: Plaça de Sant Antoni, 6 - 43350 Les Borges del Camp (Google Maps: http://ves.cat/adNC - Street View: http://ves.cat/adND )
Llegint "Els altres catalans" d'en Francesc Candel. Trobo que el seu encert fou explicar la immigració tal com és: Sense exageracions, sense simplificar, sense crear-ne un mite. Mostrant-ne els beneficis i alhora sense tapar-ne les vergonyes i despropòsits. En el fons la immigració és un fet trist i injust, sovint també indigne, i no s'hauria de tractar com una heroïcitat o un fet extraordinari. És un estil agre que en el seu temps no deuria deixar indiferent i més d'un es deuria sentir incòmode i avergonyit. Apunta tant als immigrants, com a aquells catalans de segona generació, com a aquells de soca-rel. Tothom hi surt retratat i no amaga la duresa del llenguatge quan es produeix l'enfrontament. Aquesta sinceritat hauria de ser el primer pas per arribar a l'entesa, i és just el camí contrari al que s'ha pres en l'actualitat en la gestió de la integració de l'immigració -tant de l'actual com de la provinent de la meitat del segle passat-.
Avui en dia, al nostre país, hi predomina una mena d'ingenuïtat rousseauniana en què es tracta l'immigrant com si fos una mena de malalt al que calgués protegir i dirigir en tot moment, com si no tingués la capacitat de raonar per ell mateix i dirigir els esforços en la direcció adequada. Tot plegat ben allunyat de la realitat i en certa manera amagant un cert tic de superioritat de classe. Ens hem tornat més educats i ara mostrem les pors a l'estranger d'una altra manera. Volem que tinguin els mateixos drets, els volem defensar, però alhora els volem sense papers, perquè en definitiva, això és el que ens distingeix realment. Els volem protegits però no al mateix nivell. Aquesta és la nostra hipocresia.
Us deixo un fragment interessant sobre el fenòmen immigratori a mitjans del segle XX. És només una simple anècdota, però que fa veure l'enorme complexitat del fet. La immigració al nostre país no admet simplificacions de classe, sempre s'ha produït a tots els nivells socials i podeu comprovar com des d'Andalusia també s'emigrava a Catalunya per fer d'empleat de banca. El Raval, Escenari principal Impressions d'un espectador preferent (1926-1946) Andreu Calaf i Anter
En els corrents migratoris, per raons laborals, són prou estudiades les diverses motivacions que els propicien, i per tant és sobrera qualsevol consideració pretensiosa. Però puc referir-me a circumstàncies concretes de Terrassa en el segon i tercer deceni del segle XX. Segons informacions verbals que vaig recollir de persones que podien saber què deien, es va produir una vinguda considerable de persones d'una contrada de l'Andalusia oriental per un efecte "crida" d'arrel ben curiosa. Quan l'any 1919 s'establí a la ciutat la primer entitat bancària forana, el Banco Hispano Americano, per l'absorció de la Banca Marcet & Cia domiciliada al Raval, va produir-se alguna tibantor, pels procediments de treball, amb el personal terrassenc que hi va romandre -que no devia arribar a la desena- segons s'havia convingut. Sembla que per evitar situacions conflictives en una ciutat ja amb fama de tenir la seva població treballadora sota una gran influència anarquista, la direcció del banc nouvingut va fer venir mitja dotzena d'empleats seus de ben lluny, i per tant no contaminats, i així quedava diluïda qualsevol pinya pertorbadora alhora que s'assegurava la continuïtat del treball. Els escollits, joves i solters, provenien d'una vila de la província d'Almeria anomenada Canjáyar. M'havien explicat que de la seva comarca, molt castigada per una pertinaç sequera que causava molt d'atur, n'havien sortit els esquirols que a principis de segle van anar a fer avortar unes vagues a Sevilla. Per aquell motiu van adquirir mala fama tots els treballadors d'aquella procedència. Els treballadors dels bancs d'importació, que aviat van donar a conèixer la seva ideologia política, molt conservadora i espanyolista, amb aquest objectiu -potser oportunista per tal de situar-se- van ser admesos amb complaença pel salisme terrassenc, i fins i tot hi van militar. Alguns d'ells van casar-se més o menys avantatjosament amb noies d'aquí però sense poder arribar a considerar-se un "braguetasso" ja que, malgrat tot, només eren uns "empleadets". Al cap d'alguns anys, en vaig conèixer dos, a través de fills seus, i se'm va fer evident la seva ideologia, molt reaccionària i amb una franca aversió al catalanisme. Quan en la indústria terrassenca va caldre comptar amb personal que aquí no es trobava i, a més, podia ser políticament fiable, aquells empleats de banca, que ja deixaven de ser-ho i s'anaven col·locant gairebé tots en despatxos (oficines de les indústries), van ocupar-se de cridar paisans seus, als quals bona falta els feia una feina segura. En va venir una bona quantitat, i es cridaven els uns als altres, fins a trobar-se gent d'Almeria pertot arreu, i que anaven creant zones pròpies en alguna barriada. Vaig haver de tractar molts d'aquests immigrats per diverses circumstàncies, i em deien que eren de poblacions properes a Canjáyar, de la seva comarca, concretament Ohanes, Rágol i Instinción, que quedarien gairebé deshabitades.
Una vegada més, i com ja es va fent habitual a la nostra ciutat, vos convidem a participar en la V Fira del Llibre Gratuït d'Alzira.
Pel que fa al funcionament, recordar que en aquesta Fira no es necessiten diners i tot el que hi ha és de bades. Només es posa una condició a qui desitge endur-se un llibre: que el vaja a llegir. Això és el que vertaderament preocupa al grup de persones que desinteressadament col·labora en aquesta fira. Es tracta de trencar amb la lògica consumista de comprar, encegat per la publicitat, i utilitzar les coses un parell de vegades (en el millor dels casos) per a que després s'arracone en un armari o es llance a les escombraries perquè ja ho hem avorrit. La clau és restar-li importància als diners, el déu al qual tot es sacrifica, deslligant riquesa personal i capacitat adquisitiva.
Així doncs, la V Fira del Llibre Gratuït es realitzarà el dissabte dia 17 d'Abril des de les 10:00 fins les 22:00 hores en la Plaça de la Malva d'Alzira.
Sobre els murs d'aquesta guerra que acampa en el meu cor, l'exiliada rendició no pesa més que un gest. Soldats rendits a les teues mans, els meus sins s'erigixen en rosa perpetrat pel roig encés que naix del desig, ara ambre de llum, sentit estremir de l'ànima de la carn. Els escuts no cobrixen, no protegixen, no arreceren els secrets que altres van tatuar, estigmes d'un ahir encara acceptat. Pregunten les victòries, les derrotes murmuren la matèria d'argenta que no sustenta dubtes, només la meua pell traçada en la distància coneix les respostes més dolces, miralls vertaders, ulls sense dol. En la guerra inusitada de l'amor, només claudica la nostàlgia.
Els
tribunals d'orde públic constitucionalista espanyol: censuren, criminalitzen,
torturen... amb total impunitat. Per la il·legalització de la justícia
espanyola.
Ciutat de vida i mort (Nanjing, Nanjing / City of Life and Death / Ciudad de vida y muerte)
DirectorLu Chuan. Guió Lu Chuan. Fotografia Cao Yu. Música Liu Tong. Muntatge Teng Yun. Producció China Film Group (la Xina), Jiangsu Broadcasting System (la Xina), Media Asia Films (Hong Kong), Stellar Megamedia (la Xina). Durada 2h15.
Repartiment Liu Ye (general Lu), Hideo Nakaizumi (Kadokawa), Fan Wei (Sr. Tang), John Paisley (John Rabe), Gao Yuanyuan (Sra. Jiang), Yuko Miyamoto, Yiyan Jiang (Xiao Jiang).
Sinopsi La Xina, 1937. L'exèrcit japonès entra a la capital provisional del país, en el que es coneixerà com "La violació de Nanjing". Aquesta pel·lícula combina el punt de vista d'invasors i ocupats, bastint un retrat de les condicions de la via quotidiana en aquella ciutat i exposa els dilemes ètics amb què topen els que sobreviuen en temps de guerra.
Olor de flor de taronger. Carrers curulls, sobretot d’homes, fent petar la xerrada en una taula menuda i davant d’un cafè que pot durar tota la tarda. L’economia no està per tirar coets, però l’actitud és d’agafar-s’ho amb calma. No hi ha pressa. I no hi ha por que un cotxe se’ls tiri el damunt encara que creuin per on els sembli. De semàfors, n’hem vist pocs. De taxis grocs, moltíssims. Ah, i de gats i gates que campen per on volen, un munt.
Després d’aquest hivern cru del 2010 hem pogut gaudir d’un sol amb ventet que feia agradables les passejades. Érem quatre, i la Nuri, que ens guiava com si fos del país. Hi viu i el coneix força. Les nenes s’ho han passat molt bé, anaven amb els ulls esbatanats per no perdre’s res, i tenien el privilegi de poder jugar amb un conill que corria pel jardí de casa de la Nuri. Quan l'animaló es cansava de les mosses, s’amagava entre el romaní preciós que també l’alimenta..
A banda d’algun petit accident menor, ens va anar molt bé.
Des d’aquí agraïm a la Nuri que ens acollís a casa seva. Gràcies, guapa!
Ah, i des del bloc també volem agrair a una agent de la guàrdia civil i a un guàrdia de seguretat privat de l’aeroport de Barcelona que ens tornessin a recordar que, a Catalunya, tenim l’obligació de conèixer el castellà. El català, no cal.
El blau del mar de Tunísia, l’olor de flor de taronger i els ulls esbatanats dels infants. Un toc d’optimisme des d’aquest país complex.
