Havia llegit ‘El camino’, i els seus protagonistes em recordaven la meva vida d’infantesa, però sobretot m’ajudaven a entendre una manera de veure el món plena de pietat, no de resignació, i una mirada que podia transfigurar les experiències personals en paraules. L’escriptor Miguel Delibes donava una conferència, i jo m’hi vaig acostar amb la necessitat de sebre com era, com parlava, i aleshores em vaig adonar que escrivia de la mateixa manera que parlava, i que el to de veu era gairebé el mateix que el dels seus escrits. Jo només tenia vint anys i era molt susceptible a la identificació entre la persona i el personatge, i pensava que de la biografia se n’havia d’extreure, per força, la directriu central del seu ideari. Amb el temps he sabut que no és així en la major part dels que es dediquen a projectar la seva experiència en un paper o en qualsevol altra activitat més o menys creativa, però en ell la identificació sí que es produia, i era un tret de la seva personalitat. Molts anys després, llegir ‘Con la escopeta al hombro’, un recull d’articles que publicava a ‘El Noticiero Universal’ de Barcelona, em suposà el plaer pur de la literatura, que consisteix a transportar-nos a mons desconeguts, i a fruir-ne com si féssim un viatge meravellós. A mi, que no he anat mai a caçar, aquells articles em semblaren una font de coneixement i de sorpresa, i em donaren algunes de les claus que s’han de dur sempre a la butxaca per entendre el significat de caminar. Miguel Delibes deia que no podia caçar un mamífer, perquè no hauria pogut mirar els seus ulls. Era un caminant, més que un caçador, un caminant que escrivia llibres que mos ajuden a caminar, és a dir, a viure.
“Y como quiera que la renuencia de la torcaz es proverbial y su recelo mayúsculo, y como quiera, asimismo, que estas aves suelen divagar en bandos muy espesos –lo que no ve una lo ve otra- no conviene armar un tollo en lo limpio, entre encina y encina, porque inevitablemente se herirá su suspicacia” (de ‘Con la escopeta al hombro’)
