
Ahir a la nit, tot sopant amb vells amics amb qui no em relacionava des de de feia més de 30 anys (érem molt jovenets llavors) (en aquestes trobades es repassen les vides i es tracten temes diversos sempre) va sorgir una de les preocupacions que manifestem sovint els qui vam rebre una educació acadèmica més o menys clàssica o vam tenir la sort - com és el cas dels qui ahir ens vam retrobar- de créixer com a joves en organitzacions polítiques que eren una immensa escola de formació intel·lectual, de rigor en les anàlisis i de saviesa teòrica. La preocupació va sorgir de la constatació que molts dels joves d'ara tenen dificultats per entendre conceptes abstractes o per raonar i estructurar les idees. Una de les persones que hi era imparteix classes a alumnes post-universitaris i em va sorprendre quan va afirmar que efectivament el pensament abstracte pot ser que s'estigui perdent. Automàticament vaig afirmar que si és així, amb tota seguretat una part de la cultura és perdrà, la filosòfica, per exemple. I això és justament el que m'amoïna. Els nous paradigmes tecnològics d'accés a la informació potencien una forma de mirar ràpida i inevitablement superficial si no és que hom ja tingui un criteri clar de cerca i persegueixi la reflexió. Però no és precisament la reflexió allò que predomina a la Xarxa. Avui mateix, la sociòloga Eulàlia Solé a La Vanguardia parlava que quelcom semblant quan constatava que els joves llegeixen poc el diari, que és, per format físic, més pausat i reflexiu que Internet.