Després de gairebé dues setmanes al Lluís Alcanyís de Xàtiva, ha tornat. Sincerament, no sé ben bé que té, perquè de 875 proves que li han fet, només s'ha deduït que té molta anèmia. La coordinació del sistema nerviós no li funciona massa bé, i no pot caminar. Solucions? Vindran i se l'emportaran a rehabilitació.
Espere que, a poc a poc, vaja tornant a estar bé, si més no, mitjanament. Repós caldrà i (molta) paciència també. Tot siga pel seu reviscolament!
Per cert, a l'institut on em vaig criar estan fent aquestos dies les jornades de l'IEVA. No falteu, perquè hi ha nivell... molt de nivell.
Els catalans, dividits entre dos estats dominadors -el Regne d'Espanya i la República francesa- estem allunyats dels cercles reals de poder en tots els ordres. També en el que fa referència a les intrigues cortesanes: som més súbdits que ciutadans i ,en tot cas, espectadors de les trifulques que amaneixen -i influeixen- en els canvis de correlació de forces dins dels ordres estatals que ens sotmeten com a país.

Se'ns havia avançat València, però tenim (part de) Barcelona en 3D al Google Earthdes d'ahir (notícia al Google LatLong).

Baixe amb el Vicent Sanchis a l'Olleria per a parlar de mitjans en la inauguració del Congrés d'Estudis Comarcals de la Vall d'Albaida. Sorprès per una presència enorme d'assistents, certament engrescadora. Ens hem dividit els papers intentant fer una espècie de presentació conjunta sobre el passat, el present i el futur de la premsa. Amb el Vicent a voltes a Barcelona tinc un complexe de Dupont&Dupont. Hi ha qui ens confon perquè en acabar amb t a Barcelona tot és una sola cosa i jo m'he trobat gent que em felicita pels articles de l'Avui mentre a ell hi ha qui li ha comentat els de VilaWeb. Què hi farem? Aprofitant la circumstància hem intentat doncs fer un Dupont&Dupont, tots dos vestits de negre amb el Gàlim al mig intentant posar ordre. Sembla que com a mínim hem entretingut al personal.
Després una picaeta ràpida i cap a casa amb l'Albert, que ostentava la representació de l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria. Demà més.

Fet i fet, si a més d'un populisme manipulador, li afegim un atac frontal a la llibertat d'expressió i un control sense escletxes dels mitjans de comunicació, tenim com a resultat una societat panxacontenta, de cartó pedra i aduladora que els hi farà perpetuar-se en el poder. El PPCV ho té molt clar, i no dubteu que ho continuarà fent per aconseguir noves victòries electorals.

UNS
LLENGUATGES A LLOURE. El títol de la novel·la ja és un neologisme que diu
moltes de coses: Egosurfing
(Editorial Destino), de Llucia Ramis (Premi Josep Pla, MMX): terme que s’aplica
a la pràctica consistent a navegar per Internet a la recerca d’informacions
sobre un mateix mitjançant la introducció del nom propi al cercador. Aquesta
definició podria ser una clau que no obre tots els panys. Aquesta definició
podria ser un mot de pas que no et dóna entrada a tots els personatges.

Ahir a la nit, tot sopant amb vells amics amb qui no em relacionava des de de feia més de 30 anys (érem molt jovenets llavors) (en aquestes trobades es repassen les vides i es tracten temes diversos sempre) va sorgir una de les preocupacions que manifestem sovint els qui vam rebre una educació acadèmica més o menys clàssica o vam tenir la sort - com és el cas dels qui ahir ens vam retrobar- de créixer com a joves en organitzacions polítiques que eren una immensa escola de formació intel·lectual, de rigor en les anàlisis i de saviesa teòrica. La preocupació va sorgir de la constatació que molts dels joves d'ara tenen dificultats per entendre conceptes abstractes o per raonar i estructurar les idees. Una de les persones que hi era imparteix classes a alumnes post-universitaris i em va sorprendre quan va afirmar que efectivament el pensament abstracte pot ser que s'estigui perdent. Automàticament vaig afirmar que si és així, amb tota seguretat una part de la cultura és perdrà, la filosòfica, per exemple. I això és justament el que m'amoïna. Els nous paradigmes tecnològics d'accés a la informació potencien una forma de mirar ràpida i inevitablement superficial si no és que hom ja tingui un criteri clar de cerca i persegueixi la reflexió. Però no és precisament la reflexió allò que predomina a la Xarxa. Avui mateix, la sociòloga Eulàlia Solé a La Vanguardia parlava que quelcom semblant quan constatava que els joves llegeixen poc el diari, que és, per format físic, més pausat i reflexiu que Internet.
A l'edició d'Internet del diari català “Avui”, parlant de l'aniversari de la mort de l'actor Pepe Rubianes, algú lamentava, i amb raó, de què fa poc de temps també es va complir el 25 aniversari de la mort del gran escriptor i poeta Salvador Espriu, i pocs se'n recorden ja d'ell. 
Això passa amb la gent de fa ja diversos anys, que tot se n'oblida en passar cert temps, però és veritat, l’Espriu va ser un gran artista, que tot el que feia no deu ser oblidat gens. Durant aquests dies, llegeixo a estones el “Quadern gris” d'un altre gran de la Literatura catalana, en Josep Pla, i tot i que moltes coses que explica, com un diari íntim, van passar fa un segle, els que tinguem curiositat pels costums de la gent ens pot interessar, a més que amb el seu estil elegant i amè, a més de profund, ens recorda de costums entranyables que ja no son moda.

L’Espriu té el problema no només de què és mort, sinó de que pocs es molesten a parlar d'ell. Si es recorda més els actors Louis De Funès i en Paco Martínez Soria, morts pocs anys abans que l’Espriu, és perquè als seus països natals les seves pel·lícules s'emeten contínuament per televisió, tenen sempre un públic que agraeix que s'emetin. Curiosament, ningú no s'ha molestat gaire a portar obres d'Espriu al cinema o la televisió, que podrien fer-se’n. És difícil de fer-ho, ja que no eren obres d'aquestes “comercials”, de fàcil consum.
I amb els estralls que estan fent televisions com a Tele-5, que ha “creat escola” amb programes absolutament buits que curiosament saben penetrar en la gent, mentre que d’altres de més qualitat són ignorats. TV-3 és de les poques que saben fer productes de qualitat, siguin “Polònia”, “Les veus del Pamano” o algunes pel·lícules que co-produeix, i “Polònia” té el mèrit de ser sempre el programa de més audiència a Catalunya, tingui a qui tingui de competència en altres canals, siguin “Águila roja”, “Cuéntame”, “Gran Hermano” o el futbol.
I els artistes que sempre s'han negat a ser comercials o més “populars” perquè sí, s'han de conformar amb poca gent que conegui la seva obra, o gent ja morta com en Salvador Espriu, que ha d'esperar que algú tingui la valentia de representar les seves obres al teatre o que a algú li vingui de gust adaptar-les al cinema o a la televisió. I sense comptar que aquests artistes difunts, si s’hi fan exposicions de la seva obra, aconsegueixin omplir les sales. Molts sí ho fan, això sí, això tenim guanyat. L’Espriu mai no va voler fer el que fan avui dia certs artistes per tal de sortir a la tele, com anar-se al llit amb no sé qui, fer d’extravagàncies, insultar la gent o qualsevol mena de bestieses.
Què lluny queden els temps en què hi sortien els escriptors en programes com “Encuentros con las letras”, “A fondo”, “Apostrophes” i qualsevol classe de programes culturals a les televisions públiques, als que es tractava com a persones respectables, i mai com a carnassa per treure'ls d’allò més sòrdid i, a part de posar-los en ridícul, guanyar audiències milionàries gràcies a ells. Si entrevistés jo a un escriptor al qual tinc admiració, el respecte seria màxim, mai no li tractaria com a un idiota. Això s'ha perdut. Sort que alguns d'aquests programes s'han editat en DVD i es conserven les reflexions d’en Josep Pla o la Marguerite Duras. Gent que aporta coses de debò útils, no pas les de la Belén Esteban i en Paquirrín. I en Miguel Delibes, que recent acaba d’aclucar els ulls, és mil cops millor que no pas tots dos.
Ja hi tornem a ser. Si fa tres anys va ser la forta calor estival, ara ha estat una tempesta de neu.
El resultat, el mateix: una apagada que ha deixat a les fosques durant dies una part important de la població catalana.
Els responsables, un altre cop, perfectament identificables: Endesa i Red Eléctrica.
Les excuses, un insult a la intel·ligència: a aquestes alçades encara ens hem de sentir dir que això ha passat perquè la MAT encara no està en funcionament.
Doncs ho sento, però cola menys que quan el meu fill de dos anys em ve amb els morros vermells de maduixa i em diu que no ha estat ell qui ha ficat els dits al pot de confitura.
La MAT és això, Molt Alta Tensió (400.000 Volts), per transportar-la a molt llargues distàncies (per entendre'ns, de França, que els en sobra, fins al Marroc, que la podria comprar). No té sentit per dur-la d'aquell costat dels Pirineus a aquest costat dels Pirineus, a les comarques gironines.
Si fem un símil ferroviari, és com si Renfe i Adif ens diguessin que els problemes de la línia Barcelona-Vic-Puigcerdà, amb temps de viatge iguals als de 1937, es deuen al fet que l'AVE Madrid-Barcelona-França encara no està en funcionament...

Aquest divendres, acte inici de campanya al Ripollès. Teresa Jordà i Oriol Junqueras