
En Dionís sabia molt perquè llegia sempre i coses que no agradaven a don Florencio, el mestre mutilat de guerra que només sabia donar garrot, que –dia sí i dia també- deia a sa mare que en Dionís no seria res mai perquè, per molt que llegís, res no li quedava dins la mollera. A força de no respondre mai bé a allò que li demanava, el mestre deixà de fer-li preguntes i el tenia a escola com si fos el penjador de peu. I no era ver, que fos beneit, perquè els al·lots li demanaven més coses a ell que no al mestre. A un atzero, en Ramonet, que en dos anys de garrotades de don Florencio no havia estat capaç d’aprendre a dividir per dues xifres, en Dionís n’hi ensenyà en dos horabaixes, asseguts en el pedrís de can Frontera. I cap dels dos sabia explicar com s’havia obrat aquell miracle. “Com vols que ho hagi fet? Ensenyant-n’hi!”, explicava en Dionís a qui li ho preguntava. R

Gestió de la diversitat lingüística i cultural