Només amb la publicació de La ciudad y los perros, Conversación en la catedral i La casa verde, Mario Vargas Llosa (Arequipa, Perú, 1936) ja hauria passat com un dels escriptors més importants de la literatura del segle XX. Des de la publicació de Los jefes, el llunyà 1958, la seva obra es mostra fastuosa. Tant com la personalitat histriònica del personatge que la va construir: des del suport inicial a la revolució cubana i la seva militància activa com a intel·lectual d'esquerres a la desafecció i girs periòdics cap a posicions conservadores; de l'evolució de l'amor cap a l'odi amb Catalunya i la seva continua brega contra els nacionalistes en els episodis més obscurs, com el fracàs en les eleccions a la presidència del seu país o els cops de puny amb el seu examic Gabriel García Márquez per qüestions de faldilles. En alguns moments, els seus lectors hem tingut la sensació que per enveja als seus personatges, Vargas Llosa ha esdevingut un altre personatge escapat de la ficció. Amb una inacabable llista de guardons i premis internacionals, el Nobel de literatura d'enguany corona l'escriptor que ha reflectit les convulsions del temps que li ha tocat viure, que ha recollit moltes antipaties, però que tots els que l'hem llegit hem hagut de fer punta al llapis per subratllar les genialitats dels seus llibres.
En una de les primeres edicions que conservo de La ciudad y los perros –premi Biblioteca Breve 1962– hi havia un comentari de l'enyorat mestre J.M. Valverde que feia diana: “El llibre de Vargas Llosa fa que la majoria de les novel·les escrites en el nostre temps semblin pobres i mancades de vigor. La narració està magníficament estructurada, i el mateix passa amb els detalls: els estats d'ànim, les contradiccions, les petites revelacions, les confusions doloroses de l'adolescència. El llibre manipula la realitat i és manipulada per ella”. Vargas Llosa té la precisió d'un rellotger i, alhora, la grandiositat d'un animal salvatge poderós. És intimista i pot convertir una història aparentment menor en una epopeia de la nostra època. La bestialitat del tracte i en les relacions humanes que retratava en l'escola militar és un monument contra la visió castrense de l'existència. La joventut, com succeïa així mateix a Los cachorros (1967), esdevé una violenta irrupció de la vida, una energia cabalosa cap a la destrucció. La visió crítica dels estaments repressius de la societat li van donar notorietat, però Vargas Llosa no és un narrador que ens interessi només per la seva temàtica. La superposició de realitats és una de les seves habilitats. Serviria de contrast a La casa verde (1966), entre la jungla peruana i l'ambient urbà. La modernitat la va incorporar a través de la tradició mitjançant el trencament de la linealitat del relat i la interpolació de plànols temporals i espaials. Vargas Llosa ha estat un magnífic crític literari i són de treure's el barret els seus estudis sobre Flaubert i sobre Joanot Martorell, amb Carta de batalla por Tirant lo Blanc. Datat a finals dels seixanta, en el pròleg d'una edició posterior recordava que quan va arribar a Espanya com a estudiant el 1958 va intentar convèncer editors com ara Carlos Barral perquè la llegissin i en fessin una edició popular, que finalment es va realitzar amb edició de Martí de Riquer. La passió pel llibre el va moure a escriure assaigs extensos i afavorir altres edicions.
Algunes de les ensenyances i descobriments de la novel·la clàssica i de la noucentista li van servir per ser un renovador del gènere, amb una altra novel·la fonamental el 1975, Conversación en la catedral, en què utilitzava tècniques cinematogràfiques derivades de la seva experiència com a guionista. Amb el rerefons d'una novel·la política, en què el narrador mantenia una peculiar distància amb els personatges, Vargas Llosa feia saltar la trama a través del flash-back i la vitalitat dels diàlegs. Els seus primers vint anys com a escriptor els completaria amb la paròdica Pantaleón y las visitadoras (1973), una farsa entre prostitutes i militars per la selva, amb la introducció d'infinitat d'elements com ara cartes, documents i diàlegs hilarants. El 1977 presentava La tia Julia y el escribidor. Ambientada a la Lima de finals de la dècada del 1950, la novel·la està marcada per l'autobiografia, amb la relació de l'escriptor amb una tia seva, és un joc de nines russes entre el fulletó, els serials de la ràdio i l'educació sentimental, on Flaubert apareixia amb intensitat.
Després de totes aquestes fites, l'escriptor va continuar inspirat, la dècada del 1980, a través de dues novel·les polítiques. La primera, La guerra del fin del mundo (1981), descrivia la revolta messiànica al Brasil d'uns guerrillers. En la segona, Historia de Mayta (1984), narrava un episodi d'un intent revolucionari trotsquista. Al cicle s'incorporaria Lituma en los Andes, premi Planeta 1993, on els guerrillers maoistes de Sendero Luminoso adquirien una dimensió mitològica, de múltiples lectures entre les realitats canviants. La preocupació política s'ha mantingut en novel·les posteriors. Per les limitacions d'espai no podem entrar en la seva vessant com a dramaturg, les seves lectures crítiques i els seus dots de conversador intel·lectual que Ricardo Cano Gaviría va mostrar en el llibre d'entrevistes El buitre y el ave Fénix. Segurament, les seves posicions i l'egotisme l'han fet antipàtic, però el llegat de Vargas Llosa a la literatura és enorme. Felicitats al jurat del Nobel.
Ja que parles del Cabré, podrien doblar al castellà la interesant sèrie de TV-3 basada en "Les veus del Pamano", però si no en surten de franquistes sants i màrtirs, no sembla que interessi als espanyols.
El curs de català per a nouvinguts és necessari, sempre és necessari. La nostra cultura ha de sobreviure, i si tenim tantes ràdios en català, per exemple, és que té força. A Internet puc sentir moltes.