“SI LA COSA FUNCIONA (WHATEVER WORKS)” de Woody Allen

• julianjuanlacasa
• enllaç permanent
• dilluns, 12 d'octubre de 2009 | 20:42h

Després de quatre pel·lícules a Europa (tres a Gran Bretanya i una altra a Catalunya i Astúries), i abans d'altres dos més al Vell Continent (una novament a la Gran Bretanya, i la següent a França), en Woody Allen va tornar a la seva Nova York natal amb una de les seves històries de dubtes sobre la vida, la sort, l'art… Ja no pas amb ell encarnant d’aquest personatge, sinó a través d'un conegut còmic de culte, una gran troballa: en Larry David, que el recordem per la seva sèrie televisiva, però que ha demostrat ser un perfecte “alter ego” del mestre. Comença amb un monòleg del protagonista, en Boris Yelnikoff (David) a la cambra, que ens recorda a “Annie Hall”. Ens diu la seva visió de la vida, mentre alguns dels seus amics se li miren, tots estranyats. ¿A qui parla? A nosaltres, els espectadors. Només que no es baixa de la pantalla, com en “La Rosa Porpra d’El Caire”. Ens diu en “flaix-back” el seu intent de suïcidi, el seu divorci i la seva vida actual com un misàntrop total, apartat del món i aspre professor d'escacs. Fins que un dia s’hi troba amb una noia, la Melody (Evan Rachel Wood), i la convida a passar la nit… una nit i moltes més. Més endavant, s'afegeixen a la festa la mare de la Melody (Patricia Clarkson, “Vicky Cristina Barcelona”), reprimida i ultraconservadora, però a què Nova York canviarà radicalment i es tornarà com la Jeanne Moreau del “Jules i Jim” de François Truffaut. El pare de la Melody (Ed. Begley Jr., “Vida i amors d'una diablessa”), un altre reprimit, canviarà igualment en arribar a la gran ciutat i es tornarà obert… És a dir, hi ha un missatge de tolerància que demostra que l’Allen ha après de la més liberal Europa. Tot vist per l'esperit escèptic d’en Boris Yelnikoff. Em deixo detalls, però millor que vegin la pel·lícula, la millor d'Allen des de “Match Point”. Això sí, és irregular, sobretot quan en Larry David no hi apareix, i quan vol presentar a la Melody i als seus pares com a personatges d’un sainet, encara que això s'entén perquè alguns ultraconservadors del Sud són en sí mateixos un sainet (vegeu el George W. Bush, per exemple). Intel·ligent sàtira social del mestre, cuyas properes pel·lícules ja tenen escenari: Londres i París.

SI LA COSA FUNCIONA (WHATEVER WORKS): * * * *

http://www.imdb.com/title/tt1178663/

http://www.youtube.com/watch?v=5fKzATtniDg

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

“I DÉU VA CREAR LA DONA” de Roger Vadim

• julianjuanlacasa
• enllaç permanent
• dilluns, 12 d'octubre de 2009 | 20:40h

Va ser un dels mites eròtics més populars mundialment, res a veure amb la Marilyn Monroe, més atrevida que no pas ella, que va revolucionar una societat tan conservadora com l'americana, encara que més tendent al llibertinatge com la francesa: l'explosiva Brigitte Bardot, que ha complert ara 75 anys d'edat i que té una exposició dedicada a ella a París, com la va tenir el seu ex, un altre mite: en Serge Gainsbourg. El cineasta Roger Vadim la va llançar amb aquesta història a mig camí entre el melodrama i un cert toc eròtic, que en el seu moment era molt atrevit i que avui queda antiquat i carrincló, tot i que continua semblant entranyable. L'argument, com hem dit, és a mig camí entre el drama social (un cacic poderós, l’Eric Carradine, vol comprar terrenys pertanyents a una família a prop d'una platja d'un poble de la Costa Blava francesa per fer-hi un casino) i el toc suaument eròtic (l'aparentment innocent noia maca, la Juliette Hardy –Bardot—, desitjada per tots els homes, en Carradine inclòs). El cacic l'interpreta l'alemany Curd Jürgens, i de la família, dos germans que s’estimen la Juliette, l’Antoine (Christian Marquand) i en Michel (un joveníssim Jean-Louis Trintignant), que finalment es casa amb ella. Antològica és l'escena del ball desenfrenat d'una samba, gairebé al final de la pel·lícula, amb una Bardot fora de mida. “I Déu va crear a la dona” va ser homenatjada, encara que amb un to una mica barroer, en l'extraordinària “Cinema Paradiso” de Giuseppe Tornatore, on diversos nens sicilians, pre-adolescents, es masturbaven davant la visió de la Bardot despullada a la primera escena, i l'acomodador reprenent-los amb bufetades a dojo. La Brigitte Bardot va tenir una filmografia irregular fins a la seva retirada el 1973, dedicant-se des de llavors a la seva defensa dels animals, una cosa molt lloable, però que li ha portat a fer d’extravagàncies inexplicables per això.

I DÉU VA CREAR LA DONA: * *

http://www.imdb.com/title/tt0049189/

http://www.youtube.com/watch?v=Lk3q2qqTRDE

http://www.youtube.com/watch?v=Bzy4ezJZ53U

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article