
Una vegada superat això de deixar de fumar (va cap a tres anys ja!), és hora de marcar-se nous propòsits.
El d'anar al gimnàs és un clàssic, encara que pense que sí, que aquesta vegada sí que aniré, va, que no costa tant, i després senta bé, i bla, bla, bla.
I enguany n'afegiré encara un altre més: veure cinema de qualitat. De totes les èpoques, de tots els estils, però del bo.
Per començar acabe de veure Cinema Paradiso i crec que no podia haver triat millor.
En tinc unes quantes en llista d'espera, però crec que la cosa serà encara més interessant si s'obri la tria a recomanacions d'amistats i coneixences.
Així que si teniu un parell de títols dels que considereu imprescindibles, s'agrairà que em deixeu un comentari i, si no les he vistes, promet fer-ho el més aviat possible. :)


Ens vam descalçar i vam passejar, just a tocar d’aigua, amunt i avall per la sorra. L’aigua era tebiona i la sorra trepitjada ens feia massatge a les plantes dels peus...

Des de la terrasseta dels darreres de ca la Bessoneta estava fotografiant el nord de Vilanova. Un cop em vaig girar i tenia aquesta imatge davant meu. La finestra era el rectangle de projecció d’un film quasi immòbil...


Al meravellòs paisatge del far de Sant Sebastià, a més del far, l'ermita i el restaurant (molt bo l'arrós) hi ha un xicotet poblat ibèric. Està molt ben cuidat i amb bones explicacions. El poblat no serà ni la quarta part del d'Edeta, però val la pena vore-lo per fer un poc d'autocrítica: no hi ha cap tanca, es pot visitar fàcilment, ja que la gent no comet cap acte vandàlic. Moltes vegades es tira la culpa de la mala conservació dels monuments a les autoritats, però no es fa mai cap autocrítica de com tractem la gent el nostre patrimoni. Podria haver un monument així a Llíria, sense ser pintat o maltractat per actes vandàlics?
L'estrella és el símbol de l'anhel de llibertat, d'independència. La dona assessinada avui pel company ho ha estat perquè volia ser lliure. La Diada s'ha enfosquit. Una nova víctima mortal de la violència de gènere. Un nou recordatori al pou negre del bloc. Tristesa, ràbia , condol amic, incansable denúncia d'aquesta nova mort i de la violència masclista contra la dona.

Voldria ocupar un espai en el teu temps, un lloc en el teu cor, despertar en el silenci dels teus ulls, adormir-me en el bressol dels teus braços, fondre’m en el sabor dels teus llavis. Saber que no ens atrapa la monotonia, ni ens desanima l’entorn, ni ens roba hores l’obligació.

Sopava l’economista amb uns amics. Un economista que ens ha explicat de manera planera els motius econòmics de les croades a Terra Santa, despullant-les de tot misticisme religiós i d'oriflames. Un home que ens ha descobert tantes d’altres etapes de la història desproveint-les d’èpica oficial. Un economista liberal-compensacionista, qui ens ha explicat la necessària actitud correctora dels estats –a través de l’institucionalisme- en les qüestions bàsiques que afecten el gruix de la ciutadania, com ara, l’ocupació, la indústria, l’ensenyament, la sanitat i l’ordenació del territori des d’una perspectiva crítica. Viatjà i treballà a Alemanya, Japó i l’Índia. El que li dóna uns altres punts de vista i realitats.
Posà de manifest la divergència entre realitat i les diverses teories econòmiques de manera popular i amena. Tot augmentat el sentit crític de la ciutadania contemporània. Fou denigrat per molt col·legues i per cert stablishment oficial ultraliberal. El descobrírem a través de certes sèries en la tv del tardofranquisme.
El ‘lanky’ John Kenneth Galbraith, feia més d'un metre noranta, fou un personatge singular, enfrontat als poderosos en ocasions, ment àgil i desperta, encara era un home capaç de resseguir l’actualitat als seus vuitanta-cinc anys.