No hi ha dubte que si fa 20 o 25 anys ens va semblar que aquest cullons de televisió ens venia a salvar ara constatem consternats com és el soterament de la llengua genuïna.
Sort que ara amb això de la Independència els cardaràn a tots al carrer!!!
Oh! i la mastressa ho sap,................i no sap que fer-hi, vaja se n' hi enfoten a la cara....escolteu,escolteu!!!

Tres anys ens ha portat construir aquest restaurant situat al barri d'Extramurs. En agost de 2006 vam acudir per primera vegada. Quasi un any després se'ns encarregaria el projecte. Tres mesos després estava ja projectat al mil·límetre.

Problemes de finançament retardarien la seua arrancada. Un pressupost inicial que es reduïria en un 30 %. Una recerca de professionals per tal d'encabir un restaurant impossible. Creació d'una nova societat mercantil que se'n fes càrrec de la promoció i la continués, trobada d'un nou finançament i arrancada, amb tot lligat teòricament, abans de falles d'enguany. Cinc mesos d'obres intenses en coordinación i recta d'arrancada final. Estem cercant mobiliari, que està quasi triat i una decoració mínima ad-hoc. No en queden peles per a més. És una gran pèrdu la dels murs que hem de tapar a causa de la insonorització. Quedant-hi uns murs, que restaurats serien encisants. Més de cinquanta visites d'obra, a banda de les reunions amb diferents agents. I un miler de fotos del dia a dia.
El punts a atacar eren aconseguir alçada dins de la normativa. D'ací al gran excavació de 35 centímetres. La inserció de la renovació d'aire en menjador, obrador, lavabos i l'extracció de fums de la campana. La despesa de la insonorització ha estat brutal. Crear una capsa insonora dins del volum on encabir-lo. I un fum d'inbstal·laciions d e seguretat i protecció, sondes, etcx. que resten amagades. Un bon grup d'amics, i professionals diversos que han patit aquesta obra i disseny, entre ells l'amic en Josep Selva (el rei de les solucions impossibles).
Farem un reportatge curtet quan inaugurem el proper dia un d'octubre d'enguany sense el rotllo de SLIDER que avui us hi dese.
"La crisi dello Stato italiano. Costume e vita politica nell'Italia contemporanea", de Patrick Mc Carthy, Editori Reuniti, Roma, 1996.

Que ningú entengui que els vençuts són innocents.
Però la culpa dels vencedors, històricament és igual de perversa o més, perquè prostitueix la història i el sentit de civilització que sovint pretenen defensar.
Pobres de nosaltres, els que odiem les armes i la violència.

Tècnicament el mató no és un formatge , sinó una llet quallada. Els antics grecs ja n' elaboraven, i ara és un producte que es troba, sota diversos noms- arreu de la Mediterània i de l`Atlàntic.


VISC DINS LA CURIOSITAT DELS COMENÇAMENTS.
Escriuré sense cap justificació. Voldria que el text fos un trunyellat d'anotacions de tot un conjunt d'esdeveniments, dels més minsos als més significatius, lligats amb el desig: escenes, conversacions, gestos, pràctiques personals, temptacions, ensomnis, fantasmes, objectes, anècdotes, etc.
Aquests dies he viscut la vorera de mar, la platja, les roques: una escenografia extraordinària per a l'omnipresència del desig. Primer de tot sentir: sentir el sol com cau en picat sobre la pell i la crema, sentir la frescor de l'aigua quan hi entres corrensos entre esquitxos, sentir la fluidesa del mar quan nedes amb la respiració en punt i els músculs que es vigoritzen a cada cop de crowl, sentir la bellesa de submergir-me cap al fons de la mar i poder veure tot aquell conjunt d'espècies subaquàtiques que formen una població variadíssima i encisadora, sentir el gust de la mirada quan damunt la tovallola pots veure els cossos que t'envolten, sense que et vegin, en una nuesa plena de diversitat, sentir les metomorfosis, els strip-tease, de la gent que es despulla quan arriben la platja, sentir aquell moment captivador quan veus que la roba desapareix i surt un cos fulgurant o pansit, o atlètic o desolat, sentir com aquell cos es posa a caminar i entra dins l'aigua amb els seus gestos, els seus crits, els seus plers, sentir els canvis lents que passen dia en un període de vacacions (l'embruniment del personal que augmenta dia rera dia,
[Foto Sebastià Perelló]

Quan la candidatura d'en Laporta a les eleccions del Barça 2003 va guanyar, vaig dir: "Dos galls en un mateix galliner no pot ser", en referéncia al tàndem Laporta-Rosell. Ep!, com a estratègia de marketingva ser un encert presentar un cartell tant potent i atractiu, peró era evident que dues personalitats tant marcades no podien conviure. Perquè conviure vol dir cedir, encara que sigui de tan en tant.
Ara al cap de set anys Laporta vol reeditar la formula que el va fer guanyar, peró aquest cop a l'engrós...