Sudan del Sud, primer aniversari de la independència enmig de les adversitats

• jrenyer
• enllaç permanent
• Cada terra fa sa guerra
• dimecres, 11 de juliol de 2012 | 23:22h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Cómo pactar la austeridad

• peremerono
• enllaç permanent
• Economia
• dimecres, 11 de juliol de 2012 | 23:01h

Los nuevos aumentos de impuestos y recortes del bienestar perjudicarán más a la mayoría trabajadora y de clase media. Si son ineludibles para sanear la economía, deben acordarse mediante una gran conjura social (...)

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Rajoy té un pla

• jordicc
• enllaç permanent
• Política
• dimecres, 11 de juliol de 2012 | 21:19h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Homilia de Sant Marçal (una informació de Clara Giner)

• valldalbaidi
• enllaç permanent
• ARTICLES
• dimecres, 11 de juliol de 2012 | 19:43h

Seguí, que aquests dies és d’exercicis espirituals a Navarra enmig d’una vall on hi ha molt poca cobertura, va treure llenya del foc, però confirmà que “Bauzá ho va interpretar com si fos un míting i jo li vaig recalcar que allò era una homilia, perquè em basava en la doctrina papal i en el Concili Vaticà II. I aquí va acabar la cosa. M’estim més no fer polseguera amb això. No vull descentrar les coses”, indicà.

El missioner del Sagrat Cor afegí que “no hi don més importància. L’única cosa és que si un polític se sent al·ludit, ell sabrà per què. No sé si es va sentir ofès. No puc entrar en els seus sentiments, però sí que és cert que em va fer un comentari sobre el tema dels oprimits de la cultura a la pròpia terra. Em va dir que això era una novetat per ell. Si ell troba que això és una novetat, ell sabrà”, subratllà.

En aquest context, el prior de Lluc, Antoni Vallespir, preferí quedar al marge de la polèmica i no emetre’n cap opinió. Cal recordar, però, que els missioners del Sagrat Cor, els coritos, han expressat en més d’una ocasió discrepàncies amb el Govern actual. Una de les més conegudes és el rebuig a les seves polítiques lingüístiques; tampoc no els va agradar gens la publicació d’una foto de membres del Govern en una sala no pública del monestir de Lluc, on passaren un cap de setmana.

La parròquia

El rector de Sant Marçal, Antoni Garau, mentrestant, explicà que quan Bauzá se n’anà de l’església “el pare Seguí va venir molt alterat i em digué: ‘Però què pestes m’ha dit aquest?”. El religiós creu que l’anècdota de dissabte “delata poca traça per part del president. Si hagués estat més intel·ligent, no hauria provocat aquesta situació”. I afegí que si alguna cosa “el va molestar és perquè es va dir la veritat”.

També afegí que l’homilia “fou esplèndida”. I insistí que les afirmacions que féu Seguí “foren genèriques i no destorbaven a ningú. Els textos de la Bíblia que es van llegir abans eren més forts i són paraula de Déu. Esper que Bauzá també els hagi escoltat”.

El que és ben ver és que la reacció de Bauzá ha fet popular l’homilia del missioner. I ja són molts els veïns que s’hi han interessat. El rector Garau l’ha haguda de repartir. “La gent me l’ha anada demanant i he hagut de fer-ne fotocòpies i enviar-la per mail”.

Entre les persones que escoltaren l’homilia dissabte s’hi trobava la regidora del PSIB Bel Palau, dels populars siurells de Ca Madò Bet. Palau explicà que “el sermó va estar molt bé. Va ser genèric i parlava de pobresa i immigrants, però sense nomenar cap governant. No n’hi havia per a tant. No entenc com Bauzá ha caigut tan baix. Ha canviat molt des que era batle”, remarcà.

Extracte del sermó

“Si volem vertaderament custodiar la doctrina de què ens parla sant Pau, la que predicà sant Marçal al seu ramat, hem d’assumir igualment una missió d’alliberament i de curació, però en la perspectiva de la justícia, com ens ha dit el profeta Isaïes a la primera lectura. Aquesta missió és la predicació del projecte del Regne de Déu; per tant, no som cridats a apedaçar el món, sinó a transformar-lo segons el voler de Déu. En aquest sentit, nosaltres, tant els preveres com la comunitat cristiana, som pastors de persones, no solament d’ànimes. Per aquest motiu, són nostres també, com a comunitat cristiana, les grans tragèdies de la humanitat (GS 1), és a dir, el clam dels pobres i dels oprimits amb el rostre que actualment adquireixen: els aturats, els immigrants, els oprimits en la cultura a la pròpia terra, la gent desesperada per la crisi econòmica o la que està desorientada per la vida. És cert que els nostres recursos com a Església són molt limitats i que les autoritats públiques tenen el gruix de la responsabilitat dels pobres, perquè engoleixen els nostres imposts. Però aquí no parlam de “possibilitats”, sinó de “compromisos”; la comunitat cristiana pot aportar materialment poca cosa per pal·liar la crisi econòmica i la pobresa en el món, a penes els cinc pans i els dos peixos, perquè no tenim recursos, però ens hem de sentir corresponsables de la sort dels nostres germans.

“Perquè, segons ens diu Isaïes, la nostra sacerdotalitat i el nostre ministeri no s’expressa solament a la litúrgia, sinó també a ‘donar una corona en lloc de cendra; perfum de festa en lloc del vestit de dol, i cants de triomf en lloc del desconsol’ als nostres germans més dèbils; vull dir que som sacerdots i ministres del Senyor també quan tornam el delit de viure amb la nostra solidaritat i amb la nostra proximitat afectiva.

La tradició ha identificat l’al·lot que duia els pans i els peixos a la multiplicació dels pans amb el nostre sant Marçal. Aquest jovençall és la contrafigura del jove ric que, interpel·lat per Jesús a vendre tot allò que tenia per donar-ho als pobres, se n’anà entristit, perquè era molt ric (Mt 19,16-28). En canvi, aquest al·lot de l’evangeli de Joan entrega la seva sarrieta per poder-la compartir. La nostra missió d’alliberament i de curació es verifica en el repartiment d’allò que ens és necessari per a viure; és entregar vida per donar vida.

Qui comparteix, fa un acte eucarístic; i això s’ha de tenir ben present en moments de crisi com el que vivim, en el qual és ben clar que els rics encara acumulen més mentre que els pobres més s’enfonsen, a pesar dels discursos i de tota la retòrica enganyosa. Encara podríem afegir que, en aquests temps d’estretor, n’hi ha que fan el beneit davant la crua realitat, com els apòstols en aquest passatge. L’escut de sant Marçal, amb els cinc pans i els dos peixos, és un reclam per a la solidaritat efectiva d’aquesta comunitat cristiana, en aquesta església que es reuneix per partir el pa, que és el Cos del Senyor. Però se’ns demana també una actitud de fons, la sensibilitat per les persones, perquè altrament la comunitat serà una simple repartidora, quan en realitat és un sagrament viu del Senyor. Sovinteja actualment el maltractament del pobre, la seva degradació i la seva demonitzacíó; ara resulta que els culpables de la crisi són els pobres! Quina barra! Als cristians, doncs, ens pertoca rescatar la seva dignitat i defensar-la com un element de la ‘doctrina sana’; és una urgència dels nostres dies, si volem sortir de la crisi moral, que és la vertadera causa de la crisi econòmica”.

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

La mare de totes les retallades

• tian
• enllaç permanent
• dimecres, 11 de juliol de 2012 | 19:27h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Xarxes, inquietuds i clics. Pugem?

• jamineta
• enllaç permanent
• dimecres, 11 de juliol de 2012 | 19:16h

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

JORDI PUJOL A SANT CELONI

• ramonverdaguer
• enllaç permanent
• TASTS DE VIDA
• dimecres, 11 de juliol de 2012 | 19:00h

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

LA PREGUNTA ES: FINS QUAN?

• ALBERT1969
• enllaç permanent
• dimecres, 11 de juliol de 2012 | 18:59h

Les noves mesures dels populars espanyols amb la pujada de l'IVA, cosa

que per cert van dir que no farien mai, la retirada paga de nadal als

funcionaris, o les descarades invasions competencials en els estaments

municipals amb un retorn al model homogeni provincià, son una nova

prova de foc per Catalunya i la ciutadania en general. Mentrestant des

del govern català es segueix la comèdia del pacte fiscal que ara vol

reblar el clau amb una votació per parts, com es va fer a l'Estatut per

intentar fer veure una unió entorn al projecte totalment irreal, i de

poc pes donada la seva importància.

Efectivament, la reforma de l'administració local amb aquesta excusa 

per tot que es la crisi, i que en realitat es una recentralització

autonòmica encoberta, ja es un fet, i el retorn al model de províncies

amb molt més poder per les diputacions, i menys pels Ajuntaments serà

un fet. De fet hi ha un model centralista que elimina qualsevol

diferencia, i que deixa al marge questions com alguns ministeris

inutils amb les competencies transferides o la reducció de funcionaris

en llocs on el número es excessiu, que no es el cas català. El govern

català mentrestant no crec que passi d'una nova protesta que no

serveix de res. Apujada de l'IVA del 18 al 21, reducció de la

prestació dels aturats a la meitat a partir del sisé mes, o reducció

de regidors, apart de la supressió de la paga de nadal son altres

mesures que haurem de patir. Per part del govern català molt ocupats

amb el pacte fiscal, parlen de presentar una votació per parts i així

aconseguir una gran unitat en gairebé tot, menys l'apartat de la clau

de la caixa. Aleshores aquesta unitat fictícia serà un fet que no

serveix de res, però una nova cortina de fum amb una proposta que no

va enlloc, i que pretén sumar posicions antagòniques, cosa impossible.

Per veure la perversió dels partits, i la memòria fràgil podeu veure com es poden defensar dues postures inverses sense contemplacions.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Pacte fiscal: Quota de solidaritat? Sí, però amb condicions.

• objectiu2014
• enllaç permanent
• dimecres, 11 de juliol de 2012 | 18:48h

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

LA COLLA VELLA - 25) Sergi Martorell

• sbalcells
• enllaç permanent
• LA COLLA VELLA
• dimecres, 11 de juliol de 2012 | 18:47h

SERGI MARTORELL

La impressió que donava Sergi Martorell als que el coneixien era la mateixa d'aquells estudiants universitaris que, a la facultat, se'ls veu sempre solitaris i només procuren conrear bones relacions amb els professors.

El seu nom començà a sonar amb força arran del sorgiment dels primers conflictes al si de l’independentisme combatiu. La direcció nacional del front popular patriòtic, de la que formava part en representació del sindicat d'estudiants, estava dividida pràcticament al cinquanta per cent i ja s'ensumava un trencament. Sergi Martorell encara no s'havia pronunciat, cosa habitual en ell, per cap dels dos sectors enfrontats.

D'una banda hi havia els partidaris de mantenir el paper dirigent del partit com avanguarda del front ampli; de l'altra els qui preconitzaven què els partits ja no tenien raó de ser i que s'havien de diluir dins l'organització de masses. Entre aquests darrers hi havia fins i tot militants destacats del propi partit implicat, així que al seu si l'enfrontament hi era per partida doble.

Martorell va sorprendre tothom quan es decantà per la postura continuista, de l’avanguarda, en detriment de la que resultaria majoritària al si del propi sindicat d'estudiants. A partir d'aleshores s'hagué de sentir dir de tot: que si era un submarí del partit, que si s'havia venut, etcètera. Fins i tot va patir algun intent d'agressió. Quan, poc temps després, es consumava el trencament de la direcció nacional del front, el seu vot va ser fonamental per donar legitimitat a la majoria encapçalada per la gent del partit. La reorganització posterior d'aquest organisme li adjudicà un important paper polític. No en va fou durant un temps l'únic independent que hi havia a la direcció.

En aquesta època havia acabat la carrera de biologia i començava a fer passos per aconseguir entrar de professor ajudant a la mateixa facultat.

També per les mateixes dates s'havia produït la desarticulació i detenció d'un escamot de l'organització armada, el que segons la policia duia el nom de "Jaume Compte". Per a sorpresa de tothom resultà que un dels detinguts, a qui s'acusava de ser-ne el cap, no era altre que Carles Guinovart, l'ex militant del partit que pocs anys abans s'havia donat de baixa de mala manera i amb alleujament per part dels companys, ja que era persona conflictiva i busca raons. El fet que ara reaparegués com a element destacat de l'organització armada deia molt poc en favor d'aquesta, però les anàlisis públiques que se'n feren no reflectien la desconfiança i el desencís que havia provocat la notícia. Es vivia encara sota la síndrome del model basc, segons el qual l'organització política estava subordinada a la militar i no se la podia qüestionar sota cap concepte.

Aleshores, Sergi Martorell tornà a sorprendre tothom en voler assumir personalment la direcció de la campanya de solidaritat amb els detinguts, en especial amb Carles Guinovart. Les campanyes de suport als patriotes empresonats acostumaven a tenir un bon rendiment polític, ja que propiciaven l'acostament cap a l’organització de nous sectors i persones independents. Per tal que la campanya fos efectiva calia un contacte fluït entre la gent tancada i la que des de fora es movia per ells. I per aquí va ser on la cosa començà a complicar-se de nou.

Molt aviat, en Guinovart tornà a posar en evidència la seva personalitat, força intrigant. No tenia altra cosa que fer que enviar cartes a tort i a dret, en les que barrejava el seu afany de dirigir l'acció política amb acusacions de tota mena contra companys als que volia desprestigiar o que podien qüestionar el seu pretès lideratge. La immaduresa política de molts dels receptors d'aquelles cartes, en general gent molt jove o de poc criteri, els portava a creure que allò que llegien anava a missa, només pel fet de venir de la presó. A qui sabia que no li farien l'efecte desitjat, ja no li escribia.

Així fou com s'anà generant una nova situació conflictiva, de malestar intern, que a la llarga havia de degenerar en un nou trencament, aquest cop encapçalat per Sergi Martorell i inspirat per Carles Guinovart.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article