Em situu davant les pintures d’Emil Nolde, que comencen a agradar després de mirar-les molts de pics, com aquest quadre d’un vaixell enmig d’una tempesta, amb una zona central groga que va cap a la dreta, entre la tenebra de l’aigua i la fosca d’un cel que sembla una continuació de la mar. No és fàcil escatir els motius de l’emoció com a espectadors, però les aquarel·les –i alguna litografia- d’Emil Nolde que podem veure a Ciutat ofereixen a qualsevol observador atent la satisfacció de poder compartir els motius essencials de la vida d’algú que volia mostrar només allò que tenia davant, una mica transfigurat, això sí, per una exageració dels colors, però no per voler canviar l’experiència i fer-la més efectista sinó per remarcar determinats detalls, com en els retrats de les dues dones, o com la satisfacció que percebem en les dues persones que assisteixen a una funció de teatre des d’una llotja, una deliciosa pintura de petites dimensions que és com una narració oberta que podem continuar amb les nostres paraules. He entrat sense premeditació a l’exposició, que ja he vist quatre o cinc vegades, i en sentir-me en l’àmbit de recolliment del trespol tebi, de les parets escalfades pels colors de la vida d’altres, pens en el consol que suposa aquesta celebració de poder mirar amb fervor allò que altres miraren amb tanta generositat. En sortir al carrer, la fredor de l’aire em retorna al present exacte, al rigor de la meva quotidianitat. Però en mirar cap a les teulades dels edificis, veient que ja no neva, i que el cel ja no té aquella capa espessa d’unes hores abans, he descobert una xemeneia semblant a la del vaixell que pintà Emil Nolde quan travessava la mar cap a algun port desconegut.
Motiu: Aquarel·les d’Emil Nolde a l’exposició ‘Expressionistes alemanys’, Ciutat
Foto: Ciutat