CANT TANC

• jmateuimarti
• enllaç permanent
• dijous, 11 de març de 2010 | 12:34h

Quan les paraules no fan més que nosa entre dues veus enrugides que reneguen, l’estupidesa fa llepadits del coneixement. I l’absurditat –talment un santbernat obès- ofega la cel·la monacal de l’eufonia.

Acceptem que la parla no acaba d’ajustar-se ni a les necessitats ni als glatiments humans. Per a aquests vertebrats amb ínfules d’excel·lència i les seves cuites arrogants, el cant esdevé la conducció més reeixida per als raonaments i altres sensacions metamundanes que vindiquen un cos inapel·lable per acabar amb les especulacions sobre la seva natura.

• Comentaris: 3
• Vull llegir la resta de l'article