Cercador per data

Cercador per data

« Març 2010 »
dl dt dc dj dv ds dg
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031        


SEGON SOPAR REAGRUPAMENT MATARÓ.

El proper dijous, "Reagrupament-Mataró" organitza el seu segon sopar al Restaurant "Caminetto". Aquesta vegada, compta amb l' assistència del filòleg, historiador i membre de la Comissió de la Dignitat, Toni Strubell, que parlarà de les eleccions decissives del 2010. El convidat es autor de diversos llibres: “Sunyol, l’altre President afusellat", amb Carles Llorens i Josep Maria Solé Sabaté, l' assaig “El cansament del catalanisme” i una biografia: “Josep Roca i Ferreras i l’origen del nacionalisme d’esquerres”. Ha estat coautor d’una guia de Catalunya publicada en anglès i ha participat en el llibre col.lectiu “L’autoestima dels catalans. Un valor a recuperar” i “Les mentides del PP”. Darrerament va publicar “Un català entre bascos” i  més recentment  “El moment de dir prou. La manifesta incompabilitat amb Espanya”, prologat per Francesco Cossiga, que ha estat publicat  en castellà emb el títol de "Hasta aquí hemos llegado. Claves para entender el hartazgo de Catalunya con España". En aquest darrer assaig, Strubell denuncia la flagrant anormalitat en què viu la nació catalana i l' inacceptable tracte que rep de l'Estat Espanyol, essent del tot necessari que l'independentisme democràtic organitzi una candidatura plural, amb l' objectiu d'obtenir el major nombre de diputats per a promoure una declaració unilateral d' independència des del mateix Parlament de Catalunya.

Miquel Gil & Manel Camp Trio (amb David Pastor), 2

“L’home del carrer”
(Francesc Pi de la Serra)

Francesc Pi de la Serra, Canta les seues cançons (2), 1964, Edigsa, EP
[youtube]

Pi de la Serra és un dels casos que millor il·lustra les relacions d’aquest país vel·leïtós, mudadís i massa avesat al dirigisme, amb els seus talents més preclars. Pi de la Serra era el millor músic de la seua generació: un artista complex i original, avantguardista en molts aspectes, que durant uns anys gaudí d’una enganyosa popularitat propiciada per raons extramusicals. En el moment en què aquestes raons deixaren de ser operatives, caigué coster avall per un pronunciat pendent d’indiferència i desagraïment fins quedar reduït a la condició de referència desdibuixada, untada de prestigi remot, malgrat la qualitat creixent dels seus discos coetanis: Pijama de saliva (1982) o el tan eloqüent Quico, rendeix-te! (1988). Autor de cançons que pensàvem inoblidables, tot i que el temps ha demostrat que, efectivament, es van oblidant —“Havia de ser així”, “Passejant per Barcelona”, “La meva estrella”, “Inventari”, “Cançó de l’atzar”, “No és veritat”, “Blaus”...—, mereix ja una restitució pública que revaloritze la seua extraordinària aportació a la cançó catalana i el reubique en el lloc que artísticament li pertoca dins de l’escalafó cultural català. Que discos de l’alçada de Triat i garbellat (1971) o No és possible el que visc (1974) no es troben en format digital és, senzillament, inacceptable.
(continua)

Conferència del Dr. Jaume Lòpez

Dins la campanya per la consulta popular d'Igualada.

El mafiosos del Banc d'Espanya i el Departament d'Economia

Aquesta setmana ens trobàvem amb el cas d'una entitat financera que decideix -legítimament- no fusionar-se amb altres tres entitats. Sembla que a la Generalitat algú va tenir una reacció ben visceral i amenaçant. Segons el diari digital "El Confidencial", "La Generalitat llama a capítulo a Caixa Girona: es una situación suicida para la entidad", on podem llegir unes mafioses declaracions d'una font del departament d'economia:

- Se ha ido a una situación suicida, porque ahora les esperan cosas muy duras.

Amb amenaça directa inclosa, i estil de pinxo de barri:

- Si van de sobrados, ahora se les va a decir lo que tendrán que hacer y no tendrán opción.

Es veu que no vivim en una economia de mercat. Aquí els polítics poden decidir que han de fer les entitats financeres, i aquestes no es deuen als seus estatuts, sinó a la voluntat del polític de torn. Així l'endemà, confirmant les amenaces, ens trobem amb un avís del Banc d'Espanya amenaçant les caixes d'Estalvis que no compleixin els desitjos de certs polítics: "Últim avís del Banc d'Espanya". És sorprenent veure les mesures que està estudiant el Banc d'Espanya. Bàsicament la idea consisteix en fer augmentar les provisions a les Caixes, per fer-les entrar en pèrdues, i així poder intervenir-les. Una millor prova de la intencionalitat política de l'assumpte no la podríem tenir: "No es tracta de promoure les fusions de les caixes per evitar la seva fallida, sinó d'afavorir la seva fallida per forçar la fusió".

Entre les mesures que estudia el Banc d’Espanya hi ha l’obligació de provisionar fins al 30% dels actius immobiliaris que estiguin en els balanços de les entitats financeres per un període de més d’un any. L’organisme regulador ja va elevar el novembre passat del 10% al 20% les provisions que bancs i caixes havien de fer sobre aquests actius amb l’objectiu d’eliminar riscos per la seva pèrdua de valor. Ara podria collar una mica més les entitats i elevar aquesta provisió fins al 30%. Es tractaria, segons fonts financeres, d’una nova mesura de força per fer entendre d’una vegada per totes a les caixes que necessiten integrar-se per eliminar riscos, racionalitzar el sector i, en definitiva, fer-lo viable a llarg termini.

“Si augmentem les provisions dels actius immobiliaris fins al 30%, moltes caixes veuran que els seus balanços comencen a tenyir-se de vermell i no tindran més remei que posar en marxa integracions”, asseguren des del Banc d’Espanya. Bancs i caixes de tot l’Estat s’estan quedant bona part dels actius immobiliaris que garanteixen els 325.000 milions de crèdits que tenen concedits a les promotores.


És ben clar que l'objectiu d'aquestes mesures no seria regular el sistema financer, o guardar un coixí per quan vingui època de crisi -si ja hi som-. En tot cas l'objectiu seria perjudicar obertament aquestes entitats per posteriorment poder-les intervenir. Tot això està ben lluny de les atribucions que hauria de tenir un banc central. Per molta autonomia que pugui tenir, no estaríem davant un delicte de prevaricació?

Nota: Que no us enredin! La situació de caixes i bancs a l'Estat espanyol és ben magre, però això no té res a veure amb el fet que es fusionin o no. Si tenim dues entitats financeres amb una alta taxa de morositat, de la seva fusió en sorgeix una nova entitat amb una alta taxa de morositat. Si es vol forçar les fusions, és per altres motius.

La meva sang és immortal

Mig món em cau
dins la banyera
amb tot el pes
del teu comiat.

El moviment,
si et mous, afona
la meva barca
que va tirant.

Cossos de lectra,
nits de paper,
ritmes frenètics
i en moviment.

Ja no em somies
dins dels teus somnis.
Ja no m'escoltes
parlar suau.

Ja no rodoles
rient com boja
dins de paraules
dels meus papers.

I obro la boca
mentre m'ofego
que arrossegar-me
mai m'ha agradat.

Ja no hi ha barca
noto la nit
l'aigua em penetra
freda com mai.

No hi ha cap llac
dalt del teu cim
però demà,
com si fos Llàtzer,

m'arrancaré
els draps podrits
i somiaré
que sóc etern.

I em banyaré
a prop de dalt.
La meva sang
és immortal!!!

Diumenge al vespre ja es parlava de: TEMPORAL DE NEU!


Si us plau, Saura, no fem demagògia dient que els pronòstics del temps podrien haver sigut millors. La tempesta de neu estava anunciada.

(segueix...)

Manifest per la llibertat d'expressió de la Unió de Periodistes

La censura exercida per la Diputació de València sobre l'exposició de fotoperiodisme Fragments 2009 ha suposat una galtada inconcebible en una societat democràtica com la valenciana en l'any 2010, més de tres dècades després de la desaparició del règim d'oprobi que precisament tenia en la censura i el silenciament  de la llibertat d'expressió un dels seus baluards. I ha servit per a recordar-nos a tots que la llibertat no pot ser concedida, ha de ser conquistada.

Precisament en aquest any que la Unió de Periodistes compleix el seu 30 aniversari, arbitrarietats com la qual acabem de sofrir justifiquen millor que res la nostra raó d'existir i la nostra pròpia història. Durant aquestes últimes dècades hem arribat a donar per fet que la llibertat d'expressió és un dret inalienable en la nostra societat. Doncs bé, els governants del PP en la Diputació de València ens han retornat a la crua realitat: cal lluitar cada dia per la llibertat d'expressió, perquè sempre existeixen enemics disposats a furtar-nos-la arraulits en qualsevol cantonada, en ocasions fins i tot en les institucions democràticament triades que estan obligades, més que ningú, a vetllar per la seva salvaguarda. No obstant això, com acabem de comprovar, els hi ha qui no han entès i possiblement mai entendran aquest principi bàsic. Els hi ha qui emparats en el respatller d'uns vots obtinguts per a gestionar el cap de bestiar públic ho confonen amb un mandat per a fer de la seua el que més els convé.

Desgraciadament, a la Comunitat Valenciana aquesta actuació autoritària i menyspreadora cap als mitjans de comunicació no és un cas aïllat. El nostre sistema de llibertats —en aquest cas d'informació— sofreix una degradació preocupant a les mans d'uns governants que no dubten a menysprear als periodistes, pressionar amb les ajudes públiques o ignorar les seves obligacions negant-se a respondre a les preguntes. I que ha dut a tindre una televisió pública que s'ha convertit en un exemple bast de manipulació que treu els colors  a qualsevol professional digne de tal qualificatiu. Però els periodistes i els mitjans no som els amos de la llibertat d'informació. Només som els marmessors, els dipositaris d'un dret que pertany al conjunt de la societat. Som només aquells en qui els ciutadans confien per a contar, analitzar i fiscalitzar el que els governants fan per mandat de les urnes.

Per això, un atac com el sofert ara des de la Diputació de València no ho és contra uns professionals de la informació. Ho és contra el conjunt de la societat. I per això és un problema que afecta a tots, no només a periodistes o mitjans de comunicació. Per això, combatre aquesta degradació de la vida civil valenciana està en mans de tots.

Deia l'humorista Jaume Perich que «gràcies a la llibertat d'expressió avui ja és possible dir que un governant és un inútil sense que ens passe res. Al governant tampoc». Doncs bé, aquesta és una tasca pendent. El president de la Diputació, Alfonso Rus, va arribar a al·ludir a la seva «llibertat d'opinió» per a intentar justificar la censura de Fragments. Romà de la Calle  recordava després de la seva dimissió que aquesta llibertat d'opinió no seria possible si abans no existira la llibertat d'expressió. I, en paraules de George Orwell, «la llibertat d'expressió és a dir el que la gent no vol escoltar».

Pel que sembla, des d'algunes institucions hi ha moltes coses que no es volen escoltar o, en aquest cas, veure. Per això encara tenim, i sempre tindrem, per davant una ingent tasca: defensar dia a dia aquesta llibertat d'expressió. Fins i tot a costa de crear-nos enemics i sofrir difamacions per qui es permeten el luxe d'intentar donar lliçons quan el seu comportament, polític i social, és, senzillament, execrable. No podem oblidar, com afirmava José Martí, que «la llibertat costa cara i és necessari comprar-la pel seu preu o resignar-se a viure sense ella».  I nosaltres no ens resignem.

València, 11 de març de 2010
Unió de Periodistes Valencians

+ Vídeo amb les 10 fotografies censurades per la Diputació de València

NOMÉS UN RAM DE FRESÈLIES

Primer de tot fou el perfum. Em cridà des d'un lloc de flors de la Rambla de Palma. Entre roses bellíssimes i sense olor, entre clavells de tots colors sense olor, entre orquídies d'orfebreria sense olor, entre tulipans elegants sense olor, entre rams fets amb l'espectacularitat que només té la vista com a destinatari les he vistes: les humils fresèlies (o frèsies), les terroristes fresèlies que llançaven bafarades, nuvolets, làsers d'aquest perfum seu que em fa sentir la grandesa dels coses ínfimes i amagades, una frescor d'humus i de sòl, les senzilles i càlides flors ataronjades, liloses, blanques, vermelles, em saludaven amb la veu que exhalaven. I em duien tots els records d'aquells jardins del puer on varen tenir lloc les meves primeres aventures sexuals. Sexe i perfum, tot un tema per a la faula engrescadora a aquestes hores de la nit amb neu a la muntanya i un fred dur com una mala cosa.
El ram de fresèlies entre els llibres, les revistes i les plaguetes de la taula de treball són una celebració dels sentits que cal viure amb la intensitat de les petites coses.

Ci(o)nisme

Com diríem en un "Enigmàrius", el fonema inicial ens ajuda a identificar el sentit del terme, tot jugant amb dos mots que la nostra parla acosta en la pronunciació. I hi podríem afegir, que els fets acosten i identifiquen en el sentit.
Cada dia veiem més clar com ens acostem a una situació ben pròxima al feixisme institucional arreu. A casa nostra en tenim exemples com el de les fotografies de la política "levantina" del cas Gurtel. A Itàlia el Berlusconi fa jocs de lleis als morros de tothom. La "justícia espanyola" -eufemisme exemplar- deixa clar què es qualifica de violència i que no, amb el cas de Falange y Tradición i amb el cas Jon Anza. Els exèrcits són la solució per a les conseqüències dels terratrèmols -sobretot de cara als pobres i afectats d'Haití i Xile. Les elèctriques es passen la gent i els drets -i els polítics- per on els sembla -hi ha tants casos que no cal posar exemples. I a Israel faran assentaments amb el vistiplau de la "comoditat" internacional quan vulguin, on vulguin i com vulguin. Faltaria més!
És curiosa la calma i el silenci que generen les decisions del feixisme institucional israelià -i no ho dic com a sinònim de sionisme, sinó perquè al govern d'aquell estat qui mana són els feixistes- en la classe política, tertuliana, opinaire i mediàtica de casa nostra. No tracten igual altres casos al món, no. En el seu silenci, els seus fets i les seves connivència hi ha la cara més perversa i descarada del model que defensen, cínics sionistes. I per si algú en dubta, no parlo de sionisme només com a sinònim de l'Estat israelià, sinó com a model de societat, de cultura política i de democràcia. En aquest sentit, és molt important el paper que un cert independentisme, fonamentalment catalunyista però no únicament, li va voler donar al tema en l'anomenat, significativament, "Acte d'estat".

Imatge d'un assentament sionista a Palestina

(Músics catalans a Palestina)

EL JOC PARTIT DEL MARÇ: Josep Santesmases i Ramon Gomis al Magatzem.




El dijous 11 de març, tindrà lloc el Joc Partit del mes de març, el tercer d’aquest any 2010. Després dels clips escènics sobre l'obra dels escriptors Josep Santesmases i Ramon Gomis,  aquests parlaran sobre la seva obra.


L’acte, organitzat pel Col·lectiu d’Escriptors del Camp de Tarragona, el Departament de Filologia Catalana de la URV i el Teatre el Magatzem es celebrarà a les 8 del vespre al Teatre el Magatzem, al carrer Rèding, 14 de Tarragona.


Redacció


A la fotografia: Josep Santesmases.


Podeu veure tota la informació a l’arxiu adjunt.


 

Paginador



Accés de l'autor

Formulari d'accés de l'autor



Cercador per paraules

Cercador per paraules

Blocs recomanats

Enric Balaguer

A tall d'invocació

Enric Balaguer

"Dual-s. Tàpies davant de Tàpies"

Carles Bassaganya i Serra

Carles Bassaganya i Serra

Carles Bassaganya i Serra

Aquest divendres, acte inici de campanya al Ripollès. Teresa Jordà i Oriol Junqueras

Jaume Fàbrega

BONA VIDA

Jaume Fàbrega

PREMI BOTIFARRA DOLÁ

Els blocs per llistat alfabètic

Amb aquest cerca pots accedir als blocs mitjançant la lletra inicial. Si ho vols, pots veure el llistat de tots els blocs clicant a '[Tots]'.