
El proper dijous, "Reagrupament-Mataró" organitza el seu segon sopar al Restaurant "Caminetto". Aquesta vegada, compta amb l' assistència del filòleg, historiador i membre de la Comissió de la Dignitat, Toni Strubell, que parlarà de les eleccions decissives del 2010. El convidat es autor de diversos llibres: “Sunyol, l’altre President afusellat", amb Carles Llorens i Josep Maria Solé Sabaté, l' assaig “El cansament del catalanisme” i una biografia: “Josep Roca i Ferreras i l’origen del nacionalisme d’esquerres”. Ha estat coautor d’una guia de Catalunya publicada en anglès i ha participat en el llibre col.lectiu “L’autoestima dels catalans. Un valor a recuperar” i “Les mentides del PP”. Darrerament va publicar “Un català entre bascos” i més recentment “El moment de dir prou. La manifesta incompabilitat amb Espanya”, prologat per Francesco Cossiga, que ha estat publicat en castellà emb el títol de "Hasta aquí hemos llegado. Claves para entender el hartazgo de Catalunya con España". En aquest darrer assaig, Strubell denuncia la flagrant anormalitat en què viu la nació catalana i l' inacceptable tracte que rep de l'Estat Espanyol, essent del tot necessari que l'independentisme democràtic organitzi una candidatura plural, amb l' objectiu d'obtenir el major nombre de diputats per a promoure una declaració unilateral d' independència des del mateix Parlament de Catalunya.

“L’home del carrer”
(Francesc Pi de la Serra)
Francesc Pi de la Serra, Canta les seues cançons (2), 1964, Edigsa, EP
[youtube]
Dins la campanya per la consulta popular d'Igualada.

Aquesta setmana ens trobàvem amb el cas d'una entitat financera que decideix -legítimament- no fusionar-se amb altres tres entitats. Sembla que a la Generalitat algú va tenir una reacció ben visceral i amenaçant. Segons el diari digital "El Confidencial", "La Generalitat llama a capítulo a Caixa Girona: es una situación suicida para la entidad", on podem llegir unes mafioses declaracions d'una font del departament d'economia:
- Se ha ido a una situación suicida, porque ahora les esperan cosas muy duras.
Amb amenaça directa inclosa, i estil de pinxo de barri:
- Si van de sobrados, ahora se les va a decir lo que tendrán que hacer y no tendrán opción.
Es veu que no vivim en una economia de mercat. Aquí els polítics poden decidir que han de fer les entitats financeres, i aquestes no es deuen als seus estatuts, sinó a la voluntat del polític de torn. Així l'endemà, confirmant les amenaces, ens trobem amb un avís del Banc d'Espanya amenaçant les caixes d'Estalvis que no compleixin els desitjos de certs polítics: "Últim avís del Banc d'Espanya". És sorprenent veure les mesures que està estudiant el Banc d'Espanya. Bàsicament la idea consisteix en fer augmentar les provisions a les Caixes, per fer-les entrar en pèrdues, i així poder intervenir-les. Una millor prova de la intencionalitat política de l'assumpte no la podríem tenir: "No es tracta de promoure les fusions de les caixes per evitar la seva fallida, sinó d'afavorir la seva fallida per forçar la fusió".
Entre les mesures que estudia el Banc d’Espanya hi ha l’obligació de
provisionar fins al 30% dels actius immobiliaris que estiguin en els
balanços de les entitats financeres per un període de més d’un any.
L’organisme regulador ja va elevar el novembre passat del 10% al 20%
les provisions que bancs i caixes havien de fer sobre aquests actius
amb l’objectiu d’eliminar riscos per la seva pèrdua de valor. Ara
podria collar una mica més les entitats i elevar aquesta provisió fins
al 30%. Es tractaria, segons fonts financeres, d’una nova mesura de
força per fer entendre d’una vegada per totes a les caixes que
necessiten integrar-se per eliminar riscos, racionalitzar el sector i,
en definitiva, fer-lo viable a llarg termini.
“Si augmentem les provisions dels actius immobiliaris fins al 30%,
moltes caixes veuran que els seus balanços comencen a tenyir-se de
vermell i no tindran més remei que posar en marxa integracions”,
asseguren des del Banc d’Espanya. Bancs i caixes de tot l’Estat s’estan
quedant bona part dels actius immobiliaris que garanteixen els 325.000
milions de crèdits que tenen concedits a les promotores.
És ben clar que l'objectiu d'aquestes mesures no seria regular el sistema financer, o guardar un coixí per quan vingui època de crisi -si ja hi som-. En tot cas l'objectiu seria perjudicar obertament aquestes entitats per posteriorment poder-les intervenir. Tot això està ben lluny de les atribucions que hauria de tenir un banc central. Per molta autonomia que pugui tenir, no estaríem davant un delicte de prevaricació?
Nota: Que no us enredin! La situació de caixes i bancs a l'Estat espanyol és ben magre, però això no té res a veure amb el fet que es fusionin o no. Si tenim dues entitats financeres amb una alta taxa de morositat, de la seva fusió en sorgeix una nova entitat amb una alta taxa de morositat. Si es vol forçar les fusions, és per altres motius.

Mig món em cau
dins la banyera
amb tot el pes
del teu comiat.
El moviment,
si et mous, afona
la meva barca
que va tirant.
Cossos de lectra,
nits de paper,
ritmes frenètics
i en moviment.
Ja no em somies
dins dels teus somnis.
Ja no m'escoltes
parlar suau.
Ja no rodoles
rient com boja
dins de paraules
dels meus papers.
I obro la boca
mentre m'ofego
que arrossegar-me
mai m'ha agradat.
Ja no hi ha barca
noto la nit
l'aigua em penetra
freda com mai.
No hi ha cap llac
dalt del teu cim
però demà,
com si fos Llàtzer,
m'arrancaré
els draps podrits
i somiaré
que sóc etern.
I em banyaré
a prop de dalt.
La meva sang
és immortal!!!
Si us plau, Saura, no fem demagògia dient que els pronòstics del temps podrien haver sigut millors. La tempesta de neu estava anunciada.
(segueix...)

La censura exercida per la Diputació de València sobre l'exposició de fotoperiodisme Fragments 2009 ha suposat una galtada inconcebible en una societat democràtica com la valenciana en l'any 2010, més de tres dècades després de la desaparició del règim d'oprobi que precisament tenia en la censura i el silenciament de la llibertat d'expressió un dels seus baluards. I ha servit per a recordar-nos a tots que la llibertat no pot ser concedida, ha de ser conquistada.
Precisament en aquest any que
Desgraciadament, a
Per això, un atac com el sofert ara des de
Deia l'humorista Jaume Perich que «gràcies a la llibertat d'expressió avui ja és possible dir que un governant és un inútil sense que ens passe res. Al governant tampoc». Doncs bé, aquesta és una tasca pendent. El president de
Pel que sembla, des d'algunes institucions hi ha moltes coses que no es volen escoltar o, en aquest cas, veure. Per això encara tenim, i sempre tindrem, per davant una ingent tasca: defensar dia a dia aquesta llibertat d'expressió. Fins i tot a costa de crear-nos enemics i sofrir difamacions per qui es permeten el luxe d'intentar donar lliçons quan el seu comportament, polític i social, és, senzillament, execrable. No podem oblidar, com afirmava José Martí, que «la llibertat costa cara i és necessari comprar-la pel seu preu o resignar-se a viure sense ella». I nosaltres no ens resignem.
València, 11 de març de 2010
Unió de Periodistes Valencians
+ Vídeo amb les 10 fotografies censurades per la Diputació de València

Primer de tot fou el perfum. Em cridà des d'un lloc de flors de la Rambla de Palma. Entre roses bellíssimes i sense olor, entre clavells de tots colors sense olor, entre orquídies d'orfebreria sense olor, entre tulipans elegants sense olor, entre rams fets amb l'espectacularitat que només té la vista com a destinatari les he vistes: les humils fresèlies (o frèsies), les terroristes fresèlies que llançaven bafarades, nuvolets, làsers d'aquest perfum seu que em fa sentir la grandesa dels coses ínfimes i amagades, una frescor d'humus i de sòl, les senzilles i càlides flors ataronjades, liloses, blanques, vermelles, em saludaven amb la veu que exhalaven. I em duien tots els records d'aquells jardins del puer on varen tenir lloc les meves primeres aventures sexuals. Sexe i perfum, tot un tema per a la faula engrescadora a aquestes hores de la nit amb neu a la muntanya i un fred dur com una mala cosa.
El ram de fresèlies entre els llibres, les revistes i les plaguetes de la taula de treball són una celebració dels sentits que cal viure amb la intensitat de les petites coses.


El dijous 11 de
març, tindrà lloc el Joc Partit
del mes de març, el tercer d’aquest any 2010. Després dels clips escènics sobre
l'obra dels escriptors Josep Santesmases i Ramon Gomis, aquests
parlaran sobre la seva obra.
L’acte,
organitzat pel Col·lectiu d’Escriptors del Camp de Tarragona, el Departament de
Filologia Catalana de la URV i el Teatre el Magatzem es celebrarà a les 8 del
vespre al Teatre el
Magatzem, al carrer Rèding, 14 de Tarragona.
Redacció
A la fotografia: Josep
Santesmases.
Podeu veure tota la
informació a l’arxiu adjunt.

Aquest divendres, acte inici de campanya al Ripollès. Teresa Jordà i Oriol Junqueras