Obama va arribar al Govern de dels EUA amb alguns lemes que han fet fortuna. Un d'ells feia referència a la paraula esperança (no sé què s'esperaven però vist els resultats de les darreres eleccions als Països Catalans, suposo que el mateix que nosaltres, no res...).
Ara, el seu dissenyador de campanya, Obey, ha decidit posar alguns retocs a un cartell que ja s'ha convertit en un clàssic del cartellisme del segle XXI. Els indignats nord-americans en són protagonistes a partir de dos referents referenciables aquí i a la Xina Popular, d'una banda la màscara de V i de l'altra el "Som el 99%". Fa dies pensava que el mercat és immensament ràpid a l'hora de reapropiar-se dels nostres referents (mireu sinó el vídeo de l'anunci de Movistar i la seva versió millorada i reapropiada) i amb aquest cartell em sembla que hem aconseguit fer just tot el contrari. És només un petit punt però m'encanta que sigui així. Seria bonic veure una manifestació davant Mas amb pancartes on demanéssim que ens matessin a tots el més ràpid possible, amb cambres de gas, per no patir les morts per malaltia que patirem amb les seves retallades, almenys deixaríem de ser tan previsibles com som...
Ens cal tornar a les places si no volen acabar engolits per la voràgine ultraliberal. Si no els aturem ens trinxaran completament, ens expremeran i no quedarà, d'aquest món que coneixem, res més que cartells, tot i que no seran aquests precisament. però fem-ho també amb tanta imaginació com s'ha fet fins ara, i que n'aprenguin i no ens engoleixin també en això.

Com els seus col·legues de Washington, els crítics agrupats en la Boston Society of Film Critics (BSFC) també han premiat L'artista, de Michel Hazanavicius, com a Millor Pel·lícula i Martin Scorsese com a Millor Director, per Hugo. Però no s'acaben aquí les coincidències: Rango, de Gore Verbinski, l'han considerada també Millor Film d'Animació; Michelle Williams, Millor Actriu, per My Week With Marilyn; Albert Brooks, Millor Actor en Paper Secundari —i, pel que sembla, va de pet a l'Òscar en aquesta categoria—,  per Drive; Emmanuel Lubezki —a hores d'ara, també candidat cantat a l'Òscar—, Millor Director de Fotografia, per L'arbre de la vida.

PREMIS BSFCA 2011 (es lliuraran a començament de febrer de 2012):

L'artista (The Artist), de Michel HAZANAVICIUS: 2 premis (Pel·lícula, BSO -exaequo amb Drive-).

Moneyball, de Bennett MILLER: 2 premis (Actor -Pitt-, Guió -Zaillian, Sorkin, Chervin-).

Drive, de Nicolas WINDING REFN: 2 premis (Actor Secundari -Brooks-, BSO exaequo amb L'artista-).

My Week with Marilyn, de Simon CURTIS: 1 premi (Actriu -Williams-).

Martha Marcy May Marlene, de Sean DURKIN: 1 premi (Nou Director)

Bridesmaids (Bridesmaids | La boda de mi mejor amiga | Mes meilleures amies | Le amiche della sposa), de Paul FEIG: 1 premi (Actriu Secundària -McCarthy-).

L'arbre de la vida, de Terrence MALICK: 1 premi (Fotografia).

The Clock, de Christian MARCLAY: 1 premi (Muntatge).

Project Nim, de James MARSH: 1 premi (Documental).

Un déu salvatge, de Roman POLANSKI: 1 premi (Repartiment).

Hugo, de Martin SCORSESE: 1 premi (Direcció).

Rango, de Gore VERBINSKI: 1 premi (Animació).

Incendis, de Denis VILLENEUVE: 1 premi (Film Parla No-Anglesa)

***

Més informació: BSFCA 2011 Winners.

***

Aquests premis ja els he afegit al Comptador de premis anuals 2011.

***

FOTO L'artista, de Michel Hazanavicius.

Fes un petó a una persona estimada quan llegisques aquesta carta. Aquesta carta ha estat enviada per donar-te sort. La carta original és a València i ha donat dinou vegades la volta las Països Catalans. Ara, la sort t'arriba a tu. Tindràs sort als set dies de rebre aquesta carta, sempre i quan tu també l'enviïs.

NO ÉS CAP BROMA. Remet les còpies a la gent que consideris que fretura bona sort. No enviïs diners ja que la sort no té preu. No esquinces aquesta carta, l'has d'escampar en cent seixanta-vuit hores.

Un Conseller de la Generalitat va rebre cinquanta milions d'€uros i els va perdre, ningú sap on són, perquè va trencar la cadena. Vicent Bertran va perdre la seva dona per una estranya malaltia als deu dies de rebre aquesta carta per no fer-la córrer. Malgrat tot, abans de morir la seva dona va guanyar vint milions d'€uros a la loteria, set dies després que Vicent va decidir tirar a la bústia de correus aquesta carta. Si et plau, expedeix com a mínim tres còpies d'aquesta carta i espera veure quina cosa et passa en set dies...

Autocrítica i crítica. Massa sovint, la premsa musical sembla que només presta atenció al mainstream i passa per alt moviments subterranis aparentment imperceptibles que, amb el temps, esdevenen sotracs importants quan no autèntics terratrèmols. I alguna cosa similar a un sotrac és el que s'està vivint darrerament amb la cançó d'autor. Han aparegut una sèrie d'artistes molt joves que, partint d'una senzillesa i una austeritat extrema, prenen el relleu a l'hora de difondre, guitarra en mà, la cançó més compromesa. No parlem només de valors que podem considerar consolidats com Feliu Ventura, Cesk Freixas o Pau Alabajos, sinó d'artistes joveníssims. Una hipòtesi: si en Cesk Freixas confessava un dia que havia arribat a la cançó catalana no pas directament, sinó a través de l'obra del seu precedent generacional immediat, Feliu Ventura, en aquest cas bé podriem dir que aquests novíssims cantautors han arribat a Feliu Ventura –i a partir d'aquí, més lluny i més enrera– a través de Cesk Freixas. Avui dedicarem un post a un d'ells: Jordi Montañez i el seu debut discogràfic, Dolça victòria (Temps Record, 2011). [Més]

Un déu salvatge de Roman Polanski ens encara, de nou, amb l'interior turbulent de l'ésser humà. La pel·lícula es basa en l'obra de Yasmina Reza que té el mateix nom. En resum, dues parelles, completament diferents, es reuneixen per tal d'abordar un fet violent que s'ha produït entre els seus fills. La diferència d'opinions, que en principi convoca el to més conciliador i entenimentat entre tots, dóna pas a una discussió que va en augment. A la fi, acaben llançant acusacions uns contra altres que escenifiquen frustacions personals i malestars de parella.   
   La pel·lícula recorda altres obres de Polanski, com ara La mort i la donzella i Lunas de hiel (amb Hugh Grant i Peter Coyote). Sobretot, pel que fa a l'estructura teatral (tota l'obra transcorre en el menjador de la casa). (n'hi ha més)

Si abans parlava de la visió catalana de la bici a Utrech, ara toca la bici a Copenhaguen segons l'Eloi Tost al Blog Europa de TVC:





Jo al bloc ja vaig donar la meva visió als apunts sota el títol De Copenhaguen estant.  

No es tracta d'espoliar el bosc, que molts ocells en deuen viure, però collir cireres d'arboç - de pastor - és d'aquells plaers de tardor que per escàs més aprecio. I no només per escàs: la recol·lectora nata que porto dins es desvetlla amb passió davant la bellesa d'aquest fràgil fruit de tardor penjat de l'arbust que creix, desendreçat, per les vores del bosc. M'enamora! Fer camins boscans i collir cireres d'arboç  per menjar-les a l'instant o per acumular-ne un grapat vistós hauria de ser, per mi, d'aquelles activitats de repetició obligada que cal prioritzar. Però que massa sovint passen de llarg. És tan fugaç la temporada, i tan vulnerable a les condicions d'humitat i solana, que gairebé sempre faig tard. I això que les necessito per al meu ritual nadalenc! Però aquesta vegada l'he encertat, i una sortida a Vilanna per animar la convalescència del pare me n'ha donat l'oportunitat. Ja tinc les cireres d'arboç preparades per quan expliqui el conte, perquè la canalla les toqui i les tasti. Pel conte d'en Tasi i els fanalets de reis. Que ja hi som altre vegada, que s'apropa Nadal i s'enceta la roda de rituals!!! Una roda, un cicle, que acostuma a fer-se notar molt al bloc (aquí, de l'any passat, tancant el cicle, nadal al bloc quin empatx!) i que inevitablement parla dels costums de Badalona, especialment per allò de cridar els reis. Ara que torna Nadal i Reis,. Per cert que per als curiosos que m'heu preguntat si és cert que a Badalona és costum que els reis facin una cosa ben especial, aquesta és una lectura altament recomenada!

"Volant i saltant alhora
ve el de les potes pelades,
cantant cançons de sa terra
i rebent plantofades."

(de set lletres)
Solució anterior: la truita

Anit vam continuar el programa que l'AteneudeBétera dedica a la literatura i les idees, amb una conferència de Jem Cabanes en favor del mestre Enric Valor. Si la setmana passada Ferran Zurriaga ens emocionà amb els llinatges i el repoblament de la vall d'Olocau, Marines i Gàtova, Jem ens va relluir la figura i el mestratge d'un narrador gegantí, capaç de bastir una llengua total a partir de la cultura i la llengua popular, que no vulgar, d'un escriptor precís, pulcre i acurat com pocs. Juntament amb altres rondallistes, sobretot mossén Alcover i en Cassaponça, tots tres ens han llegat un testimoni de la llengua que és un monument, orgull del país.
Les rondalles mallorquines són, sens dubte, un pou de saviesa, per la riquesa i l'exhuberància lingüística en tots els sentits, però anit Jem Cabanes ens va explicar perquè considera Valor, amb solament trenta-sis rondalles, una peça cabdal de la literatura catalana del XX i de sempre.

«Per a parlar de Valor, no fan falta pretextos. No caldrien aniversaris. La seua obra ens sol·licita contínuament. Una obra solidíssima, matèria interminable d’estudi i de reflexió, per a tothom i tostemps. I és que, tornant a l’apreciació fusteriana de Vicent Andrés Estellés (el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March), trobe que no és gens aventurat un juí semblant sobre la prosa d’Enric Valor, meravellosa com feia segles que no teníem.»


 L'auditori de la cambra de l'ateneu era ple, quaranta persones abrigades per una lectura apassionada, febril, de goig i de regal per l'auditori i pel protagonista d'aquell text, Valor en Valor: et portava pel camí de redescobrir-nos a través dels mots; pensava en el mateix senyor escriptor, escoltant Cabanes: viure el text i aquella exposició amorosa en favor d'un home que ens ha donat tant, als valencians.

«I és perquè estimava aquesta llengua que esdevingué un gramàtic, un divulgador de la gramàtica, com n’hi ha poquíssims: molt responsable. I molt responsable vol dir que tenia una idea clara i precisa del funcionament correcte i digne de la llengua, de la llengua total. És a dir, de la llengua de tots els parlants i de cada lloc. I molt responsable també vol dir que fou un divulgador gramatical pràctic i eficaç. No oblidem que Valor no fou un home de formació universitària. Que fou, en bona part, un autodidacte, molt sensible, doncs, a les dificultats que podien presentar als interessats a conèixer bé la nostra llengua.»

La prèdica, segons que va batejar-la Toni Marzo pels volts de la una de la matinada que tornàvem de passeig cap a casa, després que ja havien passat el sopar i les eufòries esportives, valdria uan publicació senyorívola, i emmarcar el revalor que hi afegí el conferenciant sobre una de les fites literàries dels valencians i de tots els catalans.

Translation (traducción):

[Tras varios encuentros duros (o encontronazos, más bien) entre un defensa contundente y contusionante de un equipo de La Capital del Mundo (que juega, curiosamente, en ropa interior, sin ningún rubor) y varios delanteros mequetrefes, las autoridades balompédicas, al alimón con las civiles y penales, deciden advertir públicamente de las características antropológicas del sujeto]

—GRRRRR!!!!






Guió i dibus: Min