Del 12 d'Octubre al 28 de Novembre

• jrenyer
• enllaç permanent
• Cròniques d'una ocupació
• dilluns, 11 d'octubre de 2010 | 23:20h

Demà oficialment se celebra la Fiesta Nacional de España enmig de la precampanya de les eleccions al Parlament de Catalunya.

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

TV3 informa de la Catalan News Agency

• sgordillo
• enllaç permanent
• Mitjans
• dilluns, 11 d'octubre de 2010 | 23:11h

El Telenotícies Vespre de TV3 va informar ahir amb aquest vídeo de la posada en marxa de la Catalan News Agency (CNA) i de la tribuna d'opinió plural Catalan Views, que formen part del projecte de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) per explicar Catalunya al món i internacionalitzar l'Agència.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Un bloc recomanat: Hotel Dilluns.

• jmsansalvador
• enllaç permanent
• dilluns, 11 d'octubre de 2010 | 22:56h

Vet aquí una referència imprescindible, que no es pot deixar passar de llarg, una mena de Reader's Digest d'allò més selecte de la confraria del columnisme a la premsa. Hotel Dilluns recull articles d'Enric Gomà, Bernat Puigtobella, Jordi Puntí, Màrius Serra i Matthew Tree, publicats a diferents mitjans escrits. Incissius, mordaços, crítics, genials, aquest quinteto dispara contra tot allò que es mou -o no- i el bloc, a manera de formidable dipòsit de columnes d'opinió, fa la funció de notari perdurable de l'actualitat. S'ha acabat allò d'anar retallant articles i desant-los en una carpeta: aquí els tenim tots aplegats!

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

Gentola impresentable: el llepaculs Amadeu Fabregat pare, per la gràcia del psoe, de la teleescombraria Canal 9 i de les paraules prohibides a RTVV

• vicentgalduf
• enllaç permanent
• CANAL 9: MANIPULACIÓ i DESPOTISME
• dilluns, 11 d'octubre de 2010 | 22:28h

Entre ahir i hui, el diari Levante-emv ha ressuscitat de les cavernes a la periodista d’extrema dreta Maria Consuelo Reyna que durant la transició i al capdavant del periòdic Las Provincias va aconseguir que el nacionalisme espanyol quasi aniquilés al nacionalisme valencià al nostre país. Ací teniu una perla que conta aquesta elementa de la que hui en dia ni els seus es recorden d'ella: 

“...P.- Cuentan que, en losarranques de Canal 9, hubo un intento de pacto secreto por la lengua entreUniversidad, partidos y colectivos sociales que usted no rechazó, pero VicenteGonzález Lizondo sí.

M.C.R.- Es verdad que cené con Ramón Lapiedra y Pérez Casado en casa de éste último y que aquella noche se habló de todo. Pero yo no estaba para pactar nada. El pacto lo hicieron Amadeu Fabregat y Xavier Casp, y fue aquello de las 500 palabras, con mucho sentido común, además, por ambas partes...”

I ho complementem amb aquest extracte que retracta al paio en qüestió i en estat pur:

‘Amadeu Fabregat i la política lingüística de Canal 9′ Toni Mollà (Text extret de Espill d’insolències. Toni Mollà. Editorial Bromera, 2000. Pàgines 250 a 252)

“Superficiali pragmàtic fins a la temeritat [Amadeu Fabregat], ha estat el culpable indiscutible -de la mà del seu amic i còmplice Jordi García Candau- del model de televisió de teleescombraries que s’ha imposat, ací al País Valencià com allà a Madrid. El seu pas per RTVV i per TVE correspon a l’accentuació del més vulgar, banal i groller sota l’excusa ultraconservadora del populisme. Ja ho digué el clàssic: una de les pedres de toc més segures per a conèixer un home és donar-li diners o poder. Ell ho ha aconseguit tot amb escreix. Des de dalt dels pirulís televisius, ha arribat a tenir a les mans una quantitat de poder excepcional.

El vaig conèixer de ben a prop. El que m’ha deixat un record més viu fou el dia que m’amenaçà, si jo no m’avenia a acceptar certes ordres, de rescindir el contracte laboral de RTVV amb la meua dona. «Com que no puc tirar-te a tu, tiraré la francesa, que, a més de ser la teua dona, parla en les assemblees.» I, com que no li vaig fer cas, ho acomplí al cap d’uns mesos. Dit i fet: «la venjança», m’havia avançat cínicament, «és un plat que se serveix fred».

Aquell dia, vaig perdre la prudència i el bon sentit. No recorde ara quines barbaritats li vaig dir. Però, ell, cínic com mai, em retragué que jo no havia entès que Canal 9 «era una piràmide on ell estava assegut al capdamunt i que, quan donava una ordre, fóra la que fóra, jo m’havia de caure mort en la banyera». El meu cabreig pujava de to al mateix temps que ell se’n distanciava. «Mentre sigues catalanista no tindràs tres cases com jo», rematà. «I acabaràs, com els consellers de Lerma, comprant-te les camises en el rastro.»

• Comentaris: 5
• Vull llegir la resta de l'article

L'Ametlla de Mar decideix!!!!

• emigdi
• enllaç permanent
• independentista
• dilluns, 11 d'octubre de 2010 | 21:52h

L'Ametlla de Mar vota... la ciutadania calera decideix... Tots els dies són bons per decidir, també aquells que simbolitzen presó i foscor com el de demà. Un nou poble ebrenc que encapçala el moviment pel dret a decidir.
Des d'Òmnium Terres de l'Ebre volem felicitar els organitzadors i les organitzadores. Demà hi farem una visita...

• Comentaris: 8
• Vull llegir la resta de l'article

ELS DERVIXOS DEL PODER

• evasex
• enllaç permanent
• EXPERITEXTS
• dilluns, 11 d'octubre de 2010 | 21:23h

DERVICHE REVE by PAOLA SANDINI

Oda a la podridura d'aquells que exercixen la necessitat d’exercir el poder

Maleïxen les boques menudes

amb una veu robada.

Jutgen els cors vilans

mentres inclinen amb un dit

el costat més injust de la seua balança.

Trenquen els ànims els ulls

que mai no van saber contemplar en silenci

i penetrar en l’interior de l’emoció.

Pronuncien els seus dogmes els que secretament

saben que res és veritat

en la seua mentida.

Corren amb els peus dels altres els manipuladors,

malgrat que exigixen amb l’ombra de gasa

dels seus punys

que siguen les seues empremtes les que marquen

estampades

els marges del CAMÍ,

amb majúscules.

Pensen, per tu i per mi,

per un nosaltres fos en el granit

de la hipocresia,

les ments buides d’idees,

els que no recorden la gratitud

ni el primer gest

de la Terra.

Són peüngles d’un cavall sense crin

aquells que s’encaboten

a alçar l’estendard pel qual

hem de lluitar, en nom seu,

i perdre fins a l’ombra de la nostra esquena.

Espenten les seues arrels de plàstic i acer

els soldats que mai no van ser a la guerra,

però van obrir el front per nosaltres,

escudats no en les seues mans

sinó en els nostres polzes.

Juren els que corren rere la paraula

que els fuig

i renega dels seus llavis.

Preguen i ploren els que dupliquen

el matí

perquè el Sol els odie

i puguen continuar amb la seua somnolència,

criminal i esmorteïda.

Esculpixen l’amistat

els que mai no van saber

quantes síl·labes tenen

les fulles caigudes d’un abraç.

Giren,

dansen,

envien els seus signes al signes de la multitud,

pretenen anomenar-se com ella,

construir el miratge de la llibertat

que ells segresten

amb cada abús,

cada puny,

cada tortura,

cada presó,

cada colp

cada mirada podrida.

Giren els dervixos del poder,

vestits amb les seues túniques de rovell

i encara esperen

que les teues mans

i les meues

no obliden aplaudir la seua dansa buida.

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

Altres veus: "Wall Street: el diner mai no dorm", d'Oliver Stone

• vador
• enllaç permanent
• 2.1.0. Altres veus [AV]
• dilluns, 11 d'octubre de 2010 | 20:50h

Wall Street: el diner mai no dorm (Wall Street: Money Never Sleeps / Wall Street 2: el dinero núnca duerme / Wall Street: l'argent ne dort jamais / Wall Street: Il denaro non dorme mai), d'Oliver Stone

Com pot fracassar Stone amb un projecte d'aquestes característiques filmat en les millors circumstàncies possibles? És a dir, com pot ser aquest Wall Street una pel·lícula tan tova i facilota quan tracta un tema tan típicament de Stone (la corrupció del capitalisme) en una època que li dóna la raó? (No t'ho creus, Carlos Losilla, Avui+ElPunt) 

Oliver Stone té a les seves mans el punt de partida per fer una nova reflexió sobre els fonaments de l'Amèrica que li permeti retornar cap als anys gloriosos del seu cinema, no només a la primera part de "Wall Street", sinó a "JFK" o "Nascut el 4 de juliol". Oliver Stone, però, darrerament no és el que era i "Wall Street 2" està més a prop de la seva fallida pel·lícula sobre el World Trade Center que del seu passat (Un home sol i una bombolla de sabó, Àngel Quintana, Avui+ElPunt) 

Plantejada com una 'morality play' de curta volada, a "Wall Street 2" es perden grans fortunes, tot un sistema de vida trontolla i res no és prou tràgic. Els personatges són a l’exterior de l’acció, a penes afectats pel col·lapse, protagonitzant una entretinguda història sobre l’ambició i les pràctiques predatòries de l’actual món financer, que Stone filma més fascinat que enutjat, fent gala d’un magnífic domini de la narració fílmica (Wall Street 2: el dinero núnca duerme, Antonio José Navarro, Time Out Barcelona) 

Oliver Stone segueix sent igual de bèstia que sempre, incapaç de mostrar-se subtil en cap dels grans temes que ha tractat al llarg de la seva dilatada filmografia, però en la seva segona immersió en el boscós territori de Wall Street, on es couen les finances de bona part del món, es torna molt gràfic quan vol (Un film gràfic i pràctic, Quim Casas, El Periódico)

FOTO © Fox Wall Street: el diner mai no dorm, d'Oliver Stone

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Els "nostres" esportistes

• aleix
• enllaç permanent
• Política als Països Catalans
• dilluns, 11 d'octubre de 2010 | 20:43h

Vull deixar clar que ni m'ha agradat mai el motociclisme ni em sembla massa correcte el muntatge que hi ha en el món del motor tenint en compte la crisi econòmica i energètica. Però d'això en podem parlar un altre dia.
Avui, seguint amb un dels temes que crec centrals en aquest moment al país, com és la fragmentació i desnacionalització imperants, vull fer esment d'un escrit que publica el diari esportiu en català, El 9 esportiu. És una columna que complementa el reportatge sobre els dos campions del món de motos dels Països Catalans, Jorge Lorenzo i Toni Elias, escrita per Lluís Vert, i titulada, agafeu-vos!, "Un (altre) dels nostres".
Un escrit amb totes les essències del catalunyisme més tronat: Lorenzo és dels nostres no pel fet de ser mallorquí, ho és per haver-se fet a Catalunya. I el senyor Vert s'acaba de lluir anunciant que potser dir que és "nostre" molestarà algú "Ebre enllà".
Realment, en aquest escrit, que va signat i per tant és responsabilitat del seu autor -però a ningú se li escapa que és una columna d'encàrrec per la trascendència del títol mundial-, es posen de manifest les dinàmiques que ni un diari com El 9 volen superar-se.
És el mateix que en Rafa Nadal, en Nico Terol o en David Ferrer, que malgrat ser connacionals de qualsevol catalunyès es veuen relegats als abims d'Espanya, "Ebre enllà", com si diguéssim l'Àfrica, el sud, els altres, l'horror desconegut, aquella representació de l'horitzó, porta dels monstres i el mal que hom imaginava temps ha.
Lamentable, per reduccionista, per mancat d'ambició, per ridícula genuflexió a les estructures estatals. És el model insignificant i patètic que fa destacar els partits nadalencs de la selecció catalunyesa de futbol, fins i tot titulada "nacional" en la premsa esportiva, mentre després babegen per veure els "nostres" esportistes en la "roha", com el cas del Valdés del Barça.
Lorenzo, encara que no parli català, és del país per ser mallorquí, no per haver-se format a Catalunya. I una altra cosa ben diferent és si el personatge en qüestió és espanyolista o afrancesat -com el Xavi del Barça, per exemple, o el Pere Martínez de la Rosa, per posar un altre exemple-, que això depèn de cadascú.
Que trist tenir una premsa esportiva tan dòcil i mancada de personalitat nacional! Us imagineu quants títols i reconeixements celebraríem si els consideréssim nostres a tots els del país? Quina manera de fer el préssec!

Foto: Carlos Alvarez/Getty Images Europe

• Comentaris: 15
• Vull llegir la resta de l'article

CRÍTICA A LA CRÍTICA DE L' INDEPENDENTISME EXPRÉS.

• descatllar
• enllaç permanent
• POLÍTICA
• dilluns, 11 d'octubre de 2010 | 20:26h

Josep Lluís Carod Rovira ha criticat darrerament el que creu són  declaracions irresponsables dels representants d’ allò que ell anomena com "independentisme exprés", quan afirmen que la independència de Catalunya pot arribar en els propers mesos. El vicepresident del govern  de la Generalitat , demana  “seriositat” i “rigor”  a Solidaritat Catalana i Reagrupament. L’ independentisme porta anys treballant per esdevenir una força política amb vocació majoritària i el seu principal èxit en els darrers decennis, ha estat aconseguir la descriminalització del projecte, l’establiment d’una via democràtica per a fer-ho possible i que l’horitzó de la sobirania comenci a ser percebut com a desitjable per a molts compatriotes. Si encara  no ha esdevingut un sentiment del tot majoritari ha estat per no haver encertat en l’estratègia. Es  cert, com diu Carod,que per tenir una majoria electoral i social, cal que que l'independentisme democràtic esdevingui una força de govern, seriosa, estable, rigorosa, útil i que inspiri confiança. Succeeix que  Carod té un greu problema de credibilitat, doncs la seva crítica no parteix del reconeixement dels errors comesos per l' independentisme republicà en el darrer set anys, del que ha estat un dels principals responsable. La negativa experiència d' ERC  per la participació en el tripartit, ha fet néixer noves forces polítiques independentistes amb vocació parlamentària, que no volen saber res de participar en un govern coalició, sense que hi hagi un compromís formal per declarar unilateralment la Independència.  Aquest plantejament, excessivament pueril, és més una reacció al que es considera una traïció d'ERC als postulats independentistes, que un plantejament intel•ligent. L’errada d’ ERC, no ha estat voler esdevenir un partit de govern, sinó  pensar que només podia obtenir  aquesta condició,  amb una determinada aliança partidària, que tenia com a soci principal un partit d’obediència espanyola. Fet no acceptat ni comprés per bona part del seu electorat. Ha estat greu desconèixer quina era l’autèntica naturalesa  nacional del PSC (res a veure amb el PSC de la fundació), cosa que des de feia temps intuïen els electors republicans. Els independentistes crítics amb ERC, amb un efecte pèndol,  s’han ubicat ara a l’altre extrem, rebutjant qualsevol acord de govern que no tingués un compromís explícit de declaració unilateral d' independència a la propera legislatura, tal vegada com si tot plegat fos tant fàcil  i es pogués  fer un salt el buit sense donar importància al que cal fer durant el mentrestant, mostrant una excessiva impaciència que ha acabat per fer fonedís la seva inicial credibilitat davant d' un gruix important de possibles electors que no han vist clar una  suposada drecera  que  portava a l’ independentisme a un nou cul de sac. Es per això, que és justa la crítica que es fa  a l'independentisme de RCAT i SOLIDARITAT,  per haver assumit com a valor el que, agradi o no,  és un greu defecte: Tenir massa  vocació d’oposició i una visió excessivament resistencial de la política  independentista, amb una renovada i nostrada versió dels radicalismes infantils que sempre porten a cultivar la puresa programàtica fruint amb comportaments que irremediablement  porten a la  marginalitat.

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

Una altra ficada de pota de la Vanguardia

• marp
• enllaç permanent
• Nou Barris
• dilluns, 11 d'octubre de 2010 | 20:18h

Els que no som, ni formem part, ni volem formar part, del sector negocis deCiU, hem d'agafar el diari La Vanguardia amb prevenció. Això, d'una manera o una altra sempre ha estat així. De tota manera s'ha de dir, per ser justos, primer que es un diari ben fet, i segon, que practicament tots els diaris son portantveus dels prejudicis polítics dels seus propietaris. Per això no em va deixar de sorpendre el titular de la Vanguardia del dia 9: La red de sobornos de Barcelona cobro también por obras en Nou Barris (el podeu trobar en aquest enllaç).

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article