Solidaritat per la Independència Castelló som un moviment independentista, transversal, progressista, democràtic, que té per objectius que:

Els Països Catalans esdevinguin Estat d’Europa a través de la declaració d’independència des del les Corts Valencianes i l’extensió progressiva de la independència al conjunt dels Països Catalans (fins ara mai una força política s'ha presentat al les Corts Valencianes ni ha treballat des de les institucions valencianes amb l’objectiu prioritari de la independència).

La defensa del benestar, l’economia, el medi ambient, el territori i els interessos dels ciutadans castellonencs i valencians.

La regeneració democràtica i la participació de la ciutadania en la política i les institucions.

Solidaritat per la Independència Castelló forma part de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i està constituïda pels adherits de Castelló de SI País Valencià...

Gràcies a la iniciativa d'alguns membres del Grup de Treball de Biblioteques Infantils i Juvenils del Col·legi Oficial de Bibliotecaris Documentalistes de Catalunya m'he assabentat que Tretzevents haurà de tancar. L'infantil, nom que tenia aquesta publicació en els seus inicis, quan la vem començar a rebre a casa gràcies al compromís dels meus pares per la llengua i cultura catalanes (parlo de principis dels 60) va ser una eina fonamental, juntament amb d'altres com Cavall Fort, per al desvetllament de la passió per la lectura i concretament per la lectura en català, una llengua que no s'aprenia a l'escola. La revista segueix tenint un important paper, i el seu tancament és una molt mala notícia. (segueix)

Els actes de comiat són molt més càlids i ens reconforten més quan es personalitzen amb unes paraules dels familiars i a mics. Aquí les que va llegir la Teresa, la meva germana, d'alguna manera en nom de tots els nebots:

Per a la tia

Avui ens acomiadem de la tia, la meva tia, la nostra tia Madrona. Jovial, senzilla, xerraire, vital, amb les seves manies i la seva bondat. Una dona important. (segueix)

Amb els ulls ben oberts, divertida i dolça, però forta, resistent, has guanyat tantes batalles que t'havíem cregut immortal.

I t´ho agraïm perquè ens has regalat una treva. Ens has regalat temps per a poder-te vetllar i cuidar com tu ens has cuidat i vetllat al llarg dels anys. Viure intens i marxar lent.

Però diuen, alguns ocellets, que ningú no mor del tot mentre hi hagi qui recordi; qui recordi els berenars i els jocs de fusta, els vestidets pels nadons, la devoció pels menuts, l'amor pels nebots.

T'havíem cregut immortal, tia, i a partir d'ara ho seràs.
Sigues feliç en aquest lloc que fa temps que esperes i saluda de part nostra als d'aquí dalt.

(Mariona Massip)

ARTICLE PUBLICAT AL "3 DE VUIT" DIJOUS 4 DE GENER DINS LA SECCIÓ "AMB REGUST DE CATÀNIA"

Un vilafranquí del barri de l’Espirall avui es planta al barri del Xup de Manresa en poc més de tres quarts d’hora. Al cop de fada màgica digueu-li Eix Diagonal,  c-15 o dècades d’espera, tant hi fa. El cas és que des de fa poc ja tenim el carrer Major de la no menys anhelada Vegueria del Penedès, i Vilanova i la Geltrú i l’Eix Transversal seuen a cap de taula. Conten d’un alcalde que es va entossudir a connectar la seva població amb l’exterior per rebre milers de visitants i d’ingressos econòmics. L’endemà de la inauguració de la flamant via, els seus convilatans la van agafar en sentit contrari als seus interessos i es va quedar sol per pagar i apagar la llum del consistori. Tot plegat passa avui, però hi va haver un temps (quan les gallines tenien dents...) que anar de l’Anoia al Penedès o del Penedès al Garraf volia dir vorejar gairebé totes les vinyes i alçar la pols dels  camins que naveguen entre la mar dels ceps. Trieu un habitant de la Baixa Anoia a l’atzar. Convideu-lo a fer un cafetó (per allò d’anar enfortint llaços veguerials) i demaneu-li quins records guarda de les escapades estiuenques a la platja de sant Salvador, al Vendrell. Si els té molt presents es tornarà a marejar i llançarà pestes contra una part del santoral. Se les carregaran segur sant Pere Sacarrera, sant Quintí de Mediona, sant Pere Riudebitlles i la santa paciència que li mantenia el desig de veure la mar salada! És clar que en aquell temps, i molt abans encara, malgrat les dificultats de desplaçament, també es cobrien grans distàncies.

Fa 220 anys (al 1792) a santa Maria de Bellver, al terme de Font-rubí, va néixer un Cristòfor que, un cop casat amb la Rosa Catasús,  es va establir a tocar de la parròquia de santa Magdalena del Pla del Penedès. A la casa coneguda com cal Borregaire. Dels cinc fills que va tenir, l’hereu, de nom Pau,  va anar a viure unes quantes fileres de ceps més enllà, al carrer Fondo de Capellades, dins la baixa Anoia que tothora dedica mirades amorosívoles a l’Alt Penedès. Ho va fer per treball? per amor? perquè sí?  Qui ho sap? A Capellades va tenir dos fills, la Rosa i el Josep, i aquest darrer en va tenir tres més. El  Justino, el Florenci i el Joan.  Els tres s’estimaven la vida. Per això als dinou anys el primer no va deixar que el govern espanyol l’enviés a una mort segura al Marroc. Al contrari, abans que l’obliguessin a donar la vida per una causa que no li anava ni li venia, el 9 de setembre de 1909 pujà a un vaixell de nom “Valbanera” rumb a l’Argentina. Després d’allotjar-se a “l’Hotel de Immigrantes” de Buenos Aires, li van trobar una feina al melic de la província de Córdoba i el van traslladar (amb totes les despeses pagades) cap a l’“aserradero” de Santiago Temple, una minúscula localitat que deu el nom a l’enginyer que va dissenyar l’estació de tren al voltant de la qual va néixer, no feia pas gaires anys, el poble. En aquella fusteria va conèixer la Dolores, una criolla provinent de la sierra cordobesa amb qui va tenir set fills. Aleshores ja s’havia convertit en el cuiner d’un dels hotels d’aquella població. Li deien “el gallego”, va triomfar als fogons i també va coordinar la comunitat d’immigrants catalans i espanyols a Santiago Temple.  Un cop l’any es reunien per remembrar la procedència comuna.  Va morir de sobte en una nit de carnestoltes de l’any 1938, mentre prenia la fresca al carrer. Els set orfes i els fills d’aquests set fills van perdre el contacte amb la família catalana d’origen, però no pas definitivament. Fa tres anys, gràcies a les noves tecnologies, es va restablir el contacte de la forma més sonada. Un descendent de la banda del Penedès els va anar a trobar i van organitzar una festa multitudinària en terres argentines. A la paret que presidia la taulada dels vora cent descendents, hi lluïa una inscripció : “Que vivan los Piñol!” El descendent que els va anar a conèixer a l’Argentina sempre s’ha mirat el Penedès amb els ulls del cor i ara clou aquest article.

Joan Pinyol

Il·lustració : Míriam Díaz

Diu el paperet electrònic que divendres 27 de gener, la biblioteca de l'Olleria presentarà la novel·la 'Somiant amb Aleixa', de Mercè Climent i Francesc Mompó, amb què van guanyar el Premi de Narrativa Eròtica 'La Vall d'Albaida' 2010. També
diu que jo presentaré l'acte, i faré tot el possible per no desmentir-lo.

A les 19.30 h ens trobarem allà, ens parlarem i escoltarem, i ara que anava a dir que després soparem acabe de recordar que m'havien encarregat d'organitzar el sopar. Bé, no passa res. Ja pensaré alguna cosa per al guateque. I si això, per a la presentació també pensaré alguna coseta.


_{Nota: la foto no té valor contractual.}

Ahir El País titulava el seu editorial "Dos en el banquillo", tot referint-se a la coincidència temporal entre els judicis que se segueixen a València i Palma a dos antics presidents autonòmics, Francisco Camps i  Jaume Matas, ambdós acusats de corrupció.

Carles Pastor canta Dona, sobre un poema de Manel Alonso. Amb la col·aboració de Miquel Gil.

L’Avantprojecte de modificació de la Llei de la funció pública de Illes Balears elaborat pel govern de José Ramón Bauzá (el president dels quatre accents) fulmina els drets lingüístics dels catalanoparlants. Es tracta, així, de l’acte regressiu vers la llengua pròpia de l’arxipèlag més determinant d’ençà de la mort de Franco, la qual cosa situa el català en l’administració pública al mateix nivell de fa trenta-set anys.