Decisions i mentides. Un apunt autocomplaent.

• antonicasals
• enllaç permanent
• Coses meves
• dilluns, 11 de gener de 2010 | 23:21h

• Comentaris: 3
• Vull llegir la resta de l'article

Quan les declaracions dels polítics amaguen foscos rerafons! __ BIC 1695

• smolins9
• enllaç permanent
• dilluns, 11 de gener de 2010 | 22:56h

UN GRAN TITULAR

 Un dels grans titulars de la premsa d’avui ha estat que “ERC atribueix al pacte amb el PSC l’ascens independentista”. De bon principi aquest títol m’ha impressionat, m’ha emocionat i fins i tot ha fet que vibressin els meus sentiments sobiranistes. Però quan he entrat en text de la notícia i hi he llegit les declaracions del senyor Puigcercós, les meves emocions han anat minvant. Llàstima! Llàstima, ja que al final he quedat decebut i perplex.

 Perquè en les paraules dels polítics gairebé sempre hi ha un rerafons, quan aquests haurien de ser les persones més sinceres, més integres i més transparents de la societat? En el cas que ens ocupa, he entès que el dirigent d’ERC ha volgut justificar les edicions dels dos tripartits i, de pas, estovar el camp per tal que en germini un tercer. Pot ser que tingui raó, aquest polític, ja que les mediocritats dels governants dels últims anys, de la mateixa manera que hauran generat indiferència, també han ajudat a aflorar postures més contundents en una societat cada cop més decebuda. Sí, senyor Puigcercós! Avui som més, molts més, els independentistes catalans. Els tripartits hauran perjudicat i malmès el país, el temps ens ho dirà, però per altra banda han fet que reaccionessin els sentiments sobiranistes. Però, mira per on, de la mateixa manera també han generat independentistes el PP i el Tribunal Constitucional amb les seves desafortunades actuacions. Per tant, gràcies ERC, gràcies PP i gràcies TC. Tots anireu al cel.

Jordi Camps i Domènech
Berga, 9 de gener de  2010

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Bicicletes urbanes i neu

• marcbel
• enllaç permanent
• Bici, carrils bici i Barcelona
• dilluns, 11 de gener de 2010 | 22:43h

Sent un paio mediterrani, si no veus aquest vídeo del bloc Copenhagenize no t'ho creus :

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

Suma Independència ja té logo !!! ___ BIC 1694

• smolins9
• enllaç permanent
• dilluns, 11 de gener de 2010 | 22:04h

A darrera hora d'avui el Manifest SUMA INDEPENDÈNCIA
ja compta amb 1773 signatures d'adhesió (1766+7) i amb 2627 feisboquistes admiradors. TOTAL SUPORTS: 4400.

El Facebook està bé i ajuda però cal també fer l'esforç i signar.
Si encara no ho has fet vés a http://sumaindependencia.cat/ i signa !

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

AIGÜES TÈRBOLES

• bielmamengual
• enllaç permanent
• dilluns, 11 de gener de 2010 | 22:01h

Som una tal mostra de dolentia, d’egoisme, de baixesa, de rapacitat, una tal histèrica, que puc ben entendre que al dinar de Nadal, la padrina Rafela, una dona balladora i cantadora quan era jove i que ha acabat de madrastra de Blancaneus, el padrí jove Sebastià, un advocat de prestigi que només es dedica a defensar presumptes corruptes megamilionaris, la tia Catalina i la tia Aina, dues llengües vespertines que no en pensen de bona, i tu, el meu cosí còmplice, us passàssiu una bona part del temps en què no menjàveu aquelles meravelles de la gastronomia mallorquina de tota la vida —sopa de la reina, pularda farcida, porcella rostida amb patató, pa moixó amb gelat d’ametla i tota casta de torrons— que havia comprat i cuinat la tia Francisca, la fadrina, la que duia el feix de totes les feines domèstiques, sí, us passàssiu el temps cercant-me la boca perquè amollàs, amb la meva saliva borda, a cadascuna de les nou persones que seien a la taula gran del menjador de ca nostra i, de passada, a la patuleia que es barallava, cridava i manotejava en una camilla amb unes tovalles d’hule a un racó, els quatre mots de la meva veritat que no podien produir altres efectes que la discutiguera fresca que enfrontava els uns amb els altres en unes batalles que no tenien solució, i sota les quals es podien veure els caràcters, els interessos i les correnties subterrànies que els intercomunicaven dins una mediocritat perfecta.

(...)

• Comentaris: 11
• Vull llegir la resta de l'article

Independència: xifres que fan pensar

• marcbel
• enllaç permanent
• Independentisme
• dilluns, 11 de gener de 2010 | 21:26h

Per si encara no ho teniu clar, podeu veure aquesta presentació:

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Ha mort Eric Rohmer

• vador
• enllaç permanent
• 6.0.10. In Memoriam
• dilluns, 11 de gener de 2010 | 21:25h

Eric Rohmer ha mort aquest matí, a l'edat de 89 anys. Pel que sembla, feia una setmana que era a l'hospital, sense que, a hores d'ara, n'hagi trascendit cap més detall, segons l'agència France Press.

Les amours d' Astrée et Céladon (2007), doncs, quedarà com la  darrera pel·lícula d'aquest prolífic autor que, éssent redactor en cap de Cahiers du Cinéma, va participar activament en la fundació de la "Nouvelle Vague", dirigint el seu primer llargmetratge el 1959, després d'una dècada en què ja havia combinat l'activitat de crític cinematogràfic amb la realització de curtmetratges.

Nascut el 4 d'abril de 1920 -de nom real, Jean-Marie Maurice Scherer-, Rohmer ha signat una cinquantena de títols al llarg de gairebé cinc dècades senceres dedicades en cos i ànima al cinema, fidel a la seva concepció del cinema. Una concepció coherent i integral, que el du de l´anàlisi i la crítica cinematogràfiques a la realització dels seus propis films. I encara a fundar -conjuntament amb Claude Chabrol- la productora Les Films du Losange, així com a obrir una sala de cine -no ha deixat, doncs, que ni la producció, ni la distribució, ni l'exhibició li coaccionessin la seva iniciativa creativa-.

El prestigi de Rohmer a Catalunya, el País Valencià i les Illes ha estat notable, especialment a l'època que se li van poder veure els sis contes morals -La boulangère Monceau (1963), Ma nuit chez Maud (1969), Le genou de Claire (1970),  L'amour l'aprés midi (1972)...-. I va renovar generacionalment els adeptes amb una altra tanda de contes titulada "Comèdies i proverbis" -La femme de l'aviateur (1981), Pauline à la plage (1983), Les nuits de la pleine lune (1984), L'ami de mon amie (1987), Le rayon vert (1986)...-, sèrie que estén arreu la idea que Rohmer, als seus més de 60 anys d'edat, era "el cineasta més jove del moment", per la sensibilitat i la capacitat de comprendre el jovent que feia evident a les seves pel·lícules. I va seguir demostrant-ho encara una dècada més endavant, amb els seus "Contes de les quatre estacions": Conte de printemps (1990), Conte d'hiver (1992), Conte d'été (1996), Conte d'Automne (1998).

Tanmateix, la cinefília s'ha anat progressivament dividint entre els "rohmerians" i "anti-rohmerians", especialment a mesura que deixà "d'estar de moda" i la lectura dels seus films esdevingué un plat saborós especialment per als cahieristes gairebé militants.

Dotat d'una personalitat reservada -alguns en diuen "secreta"-, forta i alhora pregonament independent, Rohmer no s'ha deixat enlluernar mai pels glamours dels festivals, tot i que en algunes ocasions hi ha participat -enduent-se el Lleó d'Or de Venècia el 1986 amb Le Rayon Vert-. Però era cèlebre que declinava invitacions a anar-hi, al·legant que tenia feina fent pel·lícules i no podia perdre el temps -val a dir que aquesta mateixa resposta donava sovint quan se'l convidava a Universitat-. Val a dir que el 2001, va ser el Festival de Canes que li rebutjà L'anglesa i el duc, en una decisió polèmica i totalment discutible, perquè es basava en motius ideològics. I és que Rohmer, especialment de gran, va gosar ser políticament incorrecte i si havia de plantejar el caràcter violent i sanguinari de la mateixa Revolució Francesa, ho feia -com era el cas-. Ja el 1992 havia tingut la gosadia de posar el dit a la llaga de la "política cultural" amb L'arbre, l'alcalde i la mediateca.

A mi, no m'ha acabat mai de fer el pes, el cinema de Rohmer. No tant perquè gairebé m'atabala la xerrameca inesgotable als seus films, ni perquè fins i tot la lleugeresa de la seva posada en escena em resulti es pot dir massa refinada, "exquisida". Simplement, perquè les seves històries poc m'han interessat i en alguna ocasió (Les rendez-vous de Paris) ha arribat a irritar-me perquè la forma m'embafava, embolcallant un contingut irrisori. Tanmateix, sempre n'he admirat la coherència, la independència de criteri i la defensa del seu concepte de cinema.

Amb Rohmer desapareix, sens dubte, un dels referents clau del cinema de la segona meitat del segle XX i una personalitat d'ostensible influència entre estudiosos del setè art i succesives lleves de nous cineastes.

Descansi en pau.

FOTO Eric Rohmer, al rodatge de Les amours d'Astrée et Céladon

• Comentaris: 3
• Vull llegir la resta de l'article

WRONG RULES OF CONCRETE? (1)

• josep_blesa
• enllaç permanent
• BUILDERS
• dilluns, 11 de gener de 2010 | 21:19h

At universities, we learn very inflexible rules regarding concrete.
I will explain it with a practical example of rehabilitation. This will be in two posts. This is first. In the next I will talk about reinforced concrete directly. Here I have only showed the issue. This  has very significant economic repercussions for the building. Those bad practices are caused by unsustainability and a lack knowledge.  








++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


Here you will find a photografic Slide.

If you want to keep on reading about this experience just click on "Vull llegir la resta..."

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Lletres i memòria: la revista Lluc (1968)

• anselm
• enllaç permanent
• dilluns, 11 de gener de 2010 | 20:56h

Lletres i memòria: la revista Lluc (1968)

　

Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. (Miquel López Crespí)

Mallorca 1968: Gramsci i la Revista Lluc (pàgines del meu dietari)

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Auxili: Ali Babà Camps i els 40 xoriços trituren el País Valencià

• vicentgalduf
• enllaç permanent
• País
• dilluns, 11 de gener de 2010 | 20:54h

Després de fullejar la premsa valenciana de hui, el Galduf i el Vicent pensem que seriem més feliços si no sabérem llegir i, a més, estiguérem cecs, sords i muts. Seria la millor manera de no ser conscients de com aquesta gentola corrupta destrossa el present i el futur. 

+ Canal 9 retalla el 75% dels diners per al doblatge en valencià. RTVV destinarà 6 milions d'euros per a emetre una carrera de Fórmula 1 a l'any.

+ Corrupció, prevaricació i berlusconització a la política valenciana

+ El Síndic de Comptes qüestiona els diners que es va pagar a les constructores en eixir-se de Cabanyal 2010

+ Dos acords del Consell valencià contraris el mateix dia i un altre per a arreglar-ho.

+ Informes en dubte. L'arquitecte municipal que nega l'existència d'espoli va qualificar en 2002 la prolongació de Blasco Ibáñez com "projecte sinistre" que de dur-se a terme "destruirà per complet" el barri del Cabanyal.

+ Viure per a veure. Es permet destruir belles cases modernistes per a construir la mateixa porqueria de sempre.

+ El Consell encara deu als municipis el 50% de les ajudes per les obres del Pla Millora de 2006.

+ Xifren en 576 milions d'euros les promeses incomplides del PP en serveis socials.

+ El SERVEF va relaxar la seua gestió l'any en què va esclatar la crisi. El Servei Valencià d'Ocupació va reduir l'execució del seu pressupost en 2008 i només va emprar el 71,9% dels 513 milions per a combatre la desocupació.

+ Carlos Fabra sextuplica el deute de la Diputació de Castelló en els 15 anys que porta de govern.

+ Un PAI de Callosa d'En Sarrià (Marina Baixa) urbanitzarà una part de sòl protegit.

+ El Consell incompleix el seu compromís amb l'AVE. La Generalitat no posa allò que s'ha compromés per a l'arribada del tren d'alta velocitat a València.

+ La història del País Valencià per als immigrants. El llibre que el conseller Rafael Blasco ha impulsat perquè els immigrants coneguen el País Valencià té una versió molt reduïda, per no dir reduccionista de la història. Segons la guia que s'ha distribuït, el 9 d´Ocubre és la festa dels valencians on se celebra «la consagració de l'edifici que feia les funcions de mesquita, en catedral». En aqueix mateix capítol només es menciona que Jaume I va dotar els valencians de «Furs» i va crear una diòcesi independent de Tarragona i Toledo.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article