Animals anaeròbics

• pereto
• enllaç permanent
• dissabte, 10 d'abril de 2010 | 18:51h

És difícil trobar lleis en la biologia. Tanmateix, cada dia apareixen noves excepcions a les definicions, les classificacions o, simplement, els estereotips biològics. Semblaria lògic afegir a la llista de característiques atribuïbles als animals, la respiració d'oxigen. Però des de fa anys se sap d'animals que toleren l'absència d'oxigen o que al llarg del seu cicle de vida passen per fases anòxiques o hipòxiques. Hi ha estudis clàssics, com els del canadenc Peter W. Hochachka, sobre els mecanismes d'adaptació a la vida amb poc d'oxigen. Ara s'acaben de descobrir uns animals que viuen tota la seua vida sense oxigen. El treball del biòleg marí Roberto Danovaro i els seus col·legues italians i danesos, publicat a la revista de lliure accés BMC Biology, demostra que en sediments hipersalins, sulfhídrics i anòxics de la Mediterrània habiten almenys tres espècies de loricífers que no necessiten gens d'oxigen. Aquests representants de la meiofauna viuen, doncs, en uns ambients totalment prohibits per a la generalitat d'allò que tradicionalment s'han considerat animals: al mar, a més de 3 km de profunditat i sota una capa de salmorra d'entre 30 i 60 m hom havia descobert ja microorganismes procariòtics, però animals de debò i vius? Tot això també ens dóna una mesura de quanta biodiversitat (i enguany és un bon any per recordar-ho) ens resulta enigmàtica o desconeguda.
El treball és una bonica peça que il·lustra com procedir, pas a pas, per demostrar que allò que troben els investigadors són especímens vius i no restes de la pluja de cadàvers que arriben als sediments des de les aigües menys profundes (i oxigenades). Les anàlisis es van haver de fer en el mateix vaixell que recollia les mostres. A més, en una acurada inspecció subcel·lular d'aquests animalons, es visualitzen el que semblen hidrogenosomes, versions anaeròbiques dels mitocondris que ja s'havien descrit en protistes (eucariotes unicel·lulars) i fongs.
En un comentari que acompanya l'article, Marek Mentel i William Martin exploren les implicacions evolutives de la troballa. La vida eucariòtica, unicel·lular i pluricel·lular, ha trobat la manera de conquerir un ventall ample de nínxols, incloent-hi els anaeròbics? O, com proposen els comentaristes, la complexitat eucariòtica (també la dels animals pluricel·lulars petits) començà en ambients anòxics? Aquesta és una visió molt suggerent que sembla estar més d'acord amb les dades de l'evolució geològica del planeta. Probablement allò que desfermà l'oxigenació (recent, menys de 600 milions d'anys) dels oceans profunds fou l'explosió de formes d'animals grans. La famosa explosió cambriana.
Com diu Lisa Levin, en un altre comentari, s'ha acabat l'oxímoron aquell d'animal anaeròbic. O el que és el mateix, aquelles respostes que servien per aprovar un examen abans, ara ja no valen. La biologia és el que té de divertit.
La imatge (de R. Danovaro) mostra un loricífer del gènere Spinoloricus.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article