Un solitari que obr les persianes

• mamoya2
• enllaç permanent
• Dietari
• dimecres, 10 de març de 2010 | 08:21h

Convertit en el moment d'aixecar-me en un solitari que obr les persianes, m'adon que la concentració en solitud és insuficient, perquè necessitam entendre el que mos envolta, i això requereix sortir, mirar tan lluny com puguem. Com a primera contribució al començament d'un dia qualsevol, l'experiència de viure requereix fugir d'un mateix i projectar-se fora. S'han d'espolsar els costums més arrelats, que estoven la intel·ligència i ens fan perdre el desig de cercar. Fins i tot el renou dels cotxes m'acompanya de bon dematí més que la meva ànima. Sent l'autobús, la seva acceleració que no és la vida dels altres sinó molt més: la constatació que l'existència és la realitat percebuda com una celebració del món, com una impossibilitat de romandre tancats en el nostre interior. I de sobte comença a nevar...

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article