
Fa una setmana que no em trec del cap el terratrèmol de Xile, els amics que allà hi tinc i el paissatge que vaig conèixer, sobretot l'urbà, imaginant-me les cases destrossades, els ponts ensorrats i el caos tant al carrer com en el sí de les famílies, primer per saber si els seus són vius, després pensant en quan tornarà "la normalitat".
La Moira, la meva amiga de Concepción, ha trigat una setmana a respondre un mail que li vaig escriure l'endemà del sisme, un dels més greus que mai ha patit aquell país tant acostumat als tremolors de la terra: "Amigo querido, recien hoy puedo ver internet, todos estamos bien y juntos. Ya te escribiré más largo". L'Anamaria, de Santiago, em va respondre de seguida i em deia que no savia res de la Moira perquè a Concepción no hi havia ni llums ni telèfons. Els amics castellers, també han donat senyals de vida sobretot al Facebook i diuen que tots estan bé.
Ahir va nevar a Barcelona, com feia molts anys qe no nevava. I tan acostumats com estem aquí de ser uns privilegiats de la Natura, alguns han posat el crit al cel, per haver hagut d'estar vàries hores en un embús a les rondes, perquè els trens no anaven a l'hora o per estar-se 24 hores sense llum.

Gestió de la diversitat lingüística i cultural