Catalunya necessita polítiques d'estat, impossibles dins d'Espanya. EA 1522

• empordaaccio
• enllaç permanent
• dimecres, 10 de febrer de 2010 | 23:57h

Avui dimecres, a la nit,

el Manifest
SUMA INDEPENDÈNCIA ja compta amb 

2759 signatures d'adhesió  i amb
3132 feisboquistes admiradors. 

 TOTAL SUPORTS: 5891.

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

CARTELLERA

• castefadecamp
• enllaç permanent
• AGENDA
• dimecres, 10 de febrer de 2010 | 23:54h

EL CASAL JAUME I DEL CAMP DE TÚRIA, JUNT A L'ASSEMBLEA DE JOVES DEL CAMP DE TÚRIA ENS PROPOSEN UNA SÈRIE D'ACTES BEN INTERESSANTS PER ALS PRÒXIMS DIES. UNA ANÀLISI D'"EL FUTUR DE LA MÚSICA EN VALENCIÀ" I UNA APROXIMACIÓ A LA FIGURA D'OVIDI MONTLLOR. ANOTEU-LOS A L'AGENDA.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Altres veus: "Invictus", de Clint Eastwood

• vador
• enllaç permanent
• 2.1.0. Altres veus [AV]
• dimecres, 10 de febrer de 2010 | 23:34h

Invictus (Invictus), de Clint Eastwood

(..) a la pel·lícula de Clint Eastwood, hi ha negres que són cridats a perdonar, però no hi ha blancs que demanin perdó (..) El problema és que, sobretot a la pel·lícula, tot sembla massa fàcil. No es tracta de discutir l'estratègia i el geni polític de Mandela, ni tampoc el fet que realment aconseguís els seus objectius a través de la potència identificativa i emocional de l'esport, però a la pel·lícula tot sembla tan simple que costa de creure que fos així de bonic. S'apunten algunes contradiccions, però se n'eviten moltes (Una victòria sense contradiccions, Imma Merino, El Punt)

Els apunts sobre la vida quotidiana de Mandela i les seves esgotadores jornades troben un reflex adequat. Però alguns temes passen una mica desapercebuts. Per exemple, la complicada relació amb la seva família, especialment amb Winnie, la seva dona. El partit final entre Nova Zelanda i Sud-àfrica adquireix un protagonisme desmesurat. Una metàfora excessiva, encara que ofereixi moments de gran cinema (Invictus, Lluís Bonet Mojica, Time Out Barcelona)

(..) té assegurades crítiques respectuoses, especialment tenint en compte el crèdit garantit a Clint Eastwood aquests últims anys (..), però és un treball dolorosament impersonal. Tot grandiositat i simbolisme, això sí, una narrativa que parla amb majúscules però no diu gaire més que tòpics (Tòpics en una història única, Nando Salvà, El Periódico)

(..) és sobretot un punt de partida perquè Eastwood desenvolupi un altre cop un dels seus discursos preferits: el tema del llegat que un home gran deixa en herència a un altre de jove perquè la història no s'aturi. I en aquest sentit, no es tracta tant d'un treball sobre Mandela com sobre les seves relacions amb el personatge de Matt Damon (L'obra d'un mestre, Carlos Losilla, Avui)

No és el millor Eastwood, sens dubte. Però el mestre Clint, és el mestre Clint ("Invictus" de Clint Eastwood, Roger Morales, blog La Llanterna Màgica)

El film, llarg i ben estructurat, amb moments reflexius, d’alta volada política, i altres d’intensament emotius, ens retrata un líder serè, intel·ligent, seductor, que sap utilitzar les seves arts per governar i cohesionar el poble sud-africà –amb negres i blancs inclosos (Les lliçons d'"Invictus"-Clint Eastwood-, Pere Meroño, blog Pere Meroño)

Més enllà de la nit que m’envolta / negra como l’abisme insondable, / jo agraeixo al Déu que sigui / per la meva ànima invicta (..) William Ernest Henley (Invictus, el poema, Roger Morales, blog La Llanterna Màgica)

FOTO © WB Fr Matt Damon, a Invictus, de Clint Eastwood

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

2030: Imperium fail!

• mininu
• enllaç permanent
• Suck the brook
• dimecres, 10 de febrer de 2010 | 23:26h

«La nova Comissió Europea va rebre ahir el suport majoritari del Parlament Europeu després d'un últim i animat debat ple de crítiques contra el seu president, Jose Manuel Durão Barroso, i el seu equip, fins i tot per part dels eurodiputats que van votar-hi favorablement. Amb 488 vots a favor, 137 en contra i 72 abstencions, la CE comença avui el seu mandat de cinc anys, que tot indica que seran molt durs per a la Comissió».

[Agència EFE]


El debat d'ahir va deixar clar que a Barroso i a la nova Comissió no els esperen cinc anys fàcils davant uns eurodiputats disposats a utilitzar el poder que els dóna el nou Tractat de Lisboa i descontents amb el baix perfil dels comissaris. Barroso va demanar clemència i optimisme: «Fugim del glamur intel·lectual del pessimisme i la denigració constant de la UE que està fent tant de mal a la imatge d'Europa», va dir, després de reconèixer els límits de la influència comunitària. «Compta la UE en el món? La resposta és que sí. Però compta la UE tant com hauria de fer-ho? La resposta és que encara no», va assegurar Barroso.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

T'ESTIMO COM LA SAL

• ramonverdaguer
• enllaç permanent
• CONTES
• dimecres, 10 de febrer de 2010 | 22:58h

Foto: Salinas de Janubio. Lanzarote.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Altres veus: "The Hurt Locker", de Kathryn Bigelow

• vador
• enllaç permanent
• 2.1.0. Altres veus [AV]
• dimecres, 10 de febrer de 2010 | 22:57h

The Hurt Locker (The Hurt Locker / En tierra hostil / Démineurs), de Kathryn Bigelow

(..) un film de ficció que es desenvolupa entre el documental, la generositat i la paranoia. La direcció és rigorosa i implacable, el guió no conté cap suavització i els actors no sembla que interpretin. Kathryn Bigelow es limita a mostrar una realitat, evitant qualsevol demagògia. El seu no és un film sobre la guerra a l'Iraq ni en contra de la política de Bush, sinó una mostra de la violència a cada banda dels combatents i el resultat final d'una evolució humana (Venècia 2008. La fascinació per la mort -sense enllaç-, Arnau Olivar, Serra d'Or, febrer 2009)

Heus aquí un dels grans esdeveniments del cinema nord-americà contemporani, una obra mestra que no parla de la guerra de l'Iraq, sinó de la guerra en general, i també una anàlisi de la condició masculina abocada a l'adrenalina del perill i l'acció (Homes en guerra, Carlos Losilla, Avui)

Bigelow no juga amb el temps de l'acció, sinó amb el temps de la tensió. Cada seqüència funciona com un veritable "tour de force", en què el temps es dilata i passa del no-res a l'espera i de l'espera a una gran tensió. El relat no té una forma tancada, sinó que no para de respirar i funcionar com un seguit de proves, com si ens trobéssim davant d'un apassionant videojoc sobre la guerra, en què se'ns convidés a jugar a un joc pervers. L'espectador no para de ser sotmès a un curiós suspens, de l'interior del qual sorgeix alguna cosa especial. Un sentiment de veritable mestria, una manera lúcida de veure o entendre com l'atzar i la guerra tenen molt a veure (El temps de la tensió, Àngel Quintana, El Punt)

No hi ha cap proclama política, ni crítiques amagades o no contra Bush, ni patriotisme ni heroisme castrenses, tan típics en productes d’aquestes característiques, sinó una espècie de destil·lació del context per centrar-se en l’essència de les coses: la soledat, la inquietud i les angoixes dels qui s’han d’enfrontar quotidianament a la mort (Homes davant l'horror, Quim Casas, El Periódico)

Com a la major part dels seus millors films, del que parla (..) és de fer una feina ben feta, de viure per a ella, de crear un vincle que no té res a veure amb l’amor, el sexe o el sentiment. És una cosa molt més profunda que, per simplificar, podem anomenar amistat, però que en realitat és més cel·lular (En tierra hostil, Núria Vidal, Time Out Barcelona)

(..) ens mostra, de forma ben viva i crua, la guerra dins d’una unitat d’elit de desactivació d’explosius. La directora no hi està ni a favor ni en contra, l’únic que fa és ensenyar-nos, de forma ben eficaç, com funciona, quins valors i mètodes la informen. Extraordinària pel·lícula, enormement competent realitzadora (The Hurt Locker, Pere Meroño, blog Pere Meroño)

FOTO © DeA The Hurt Locker, de Kathryn Bigelow

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

LA BRUIXA DELS MOTS

• joangrau
• enllaç permanent
• dimecres, 10 de febrer de 2010 | 22:55h

Lulu, bruixeta poeta,
reina del mots escaients,
imprevisible i rampelluda.
Beuratges de lletres i dolços petons,
exòtics fruits i llunyanes cançons.
Camins de lluna,
esclat d'estrelles,
fòrmules màgiques,
conjurs gramaticals,
sintagmes ocults.
T'he fet princesa
d'un regne d'andròmines
i volies endreçar
les meves rampoines.

-No veus
que estic arreglant el món?

477

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

Ariadna lliure! Palestina lliure!

• jordimartif69
• enllaç permanent
• Què passa?
• dimecres, 10 de febrer de 2010 | 22:54h

• Arxius: Manifest Ariadna
• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Si el temps passa volant, posa't unes ales i vola amb ell, tan ràpid com puguis!

• meietes
• enllaç permanent
• dimecres, 10 de febrer de 2010 | 22:50h

Sr Kulimandris, diuen que un bon gintònic entre setmana és un dels millors plaers que hi ha. Jo hi afegeixo que la companyia hi fa molt, i tant, i la bona ginebra també, té raó Sk Kulimandris. Sense una bona ginebra ja pot llençar la companyia a la brossa, al container d'orgànic, és clar, s'ha de cuidar el medi ambient.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Volent volar

• lluis
• enllaç permanent
• 05b. Ratlles curtes
• dimecres, 10 de febrer de 2010 | 22:39h

Vaig voler tocar la guitarra, però no tenia els dits prou hàbils.
Vaig voler ser cantant, però no em sortia la veu dels llavis.
Per això, m’agrada escriure, car els dits poden ser lents
i la veu resta encastada en un grapat de fulls de paper.

Fulls que surten volant pels aires,
aires humits d’un cru hivern que s’allargassa,
i cauen en la mar més brava, aquella que viu en binari.
Aquella que es diu Internet. Potser ara és un vers amable,
potser demà, un relat més llarg, potser va ser tant sols una alenada,
potser el part d’un cor obert i que, a voltes, es vol sincer.

La sinceritat d’una veu encastada en un grapat de fulls de paper,
d’una veu que vol escriure, un ofici de dits prou lents.
D’una veu que ja no canta, encara que surti a flor de pell.
D’una veu que no toca guitarra, perquè acarona un ésser més bell.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article