Un nen diferent. Francis Franco, tercer nét del dictador, ha estat sempre un individu peculiar. I des de ben aviat, ja que les influències de l'avi, tan poderós ell, van aconseguir que el petit Francis fos un nen avançat al seu temps. Tan avançat com les quatre dècades llargues que van des del 1954, any del seu naixement i bateig, fins al 1995, quan es va posar en marxa la reforma legal que permet als progenitors d'una criatura triar l'ordre dels seus cognoms. Perquè fins llavors, a l'estat espanyol, tots els nens i nenes portaven primer el cognom del pare i, després, el de la mare. Tots? No! L'avançat Francis, a diferència de tots els seus germans i germanes i de la resta de mortals de la pell de brau, va dur primer el Franco de la mare (bé, en realitat de l'avi), abans que el Martínez-Bordiu del pare. Curiós.
Les penes de mort de l'avi. Suposo que per a ell deu ser un honor, això del canvi de cognoms. I també suposo que va ser l'agraïment cap al iaio el que li va fer escriure en el seu llibre La naturaleza de Franco. Cuando mi abuelo era persona, publicat enguany: "El meu avi no va firmar cap sentència de mort, ell només signava els indults".
Francis el Corto. En les darreres setmanes, la presència de l'escriptor Francis als mitjans ha augmentat considerablement arran de la polèmica oberta per la decisió de la comissió d'experts sobre el Valle de los Caídos d'aconsellar el trasllat de les restes del dictador fins al cementiri del Pardo. En aquest sentit, fa pocs dies, Francis va fer una filigrana dialèctica al programa Espejo Público d'Antena 3 que no s'hauria atrevit a desenvolupar ni el mateix Marianico el Corto quan era una de les estrelles d'aquell espai aberrant titulat No te rías que es peor. Segons el nét de Franco, "és com si per traslladar el Camp Nou posessin a decidir Mourinho, Butragueño i Di Stéfano". Però la cosa no va acabar aquí, ja que Francis, en el decurs de la seva intervenció, encara va tenir temps d'assenyalar els culpables de la proposta amb les paraules següents: "Dels vuit vocals [de la comissió], n'hi ha tres de catalans, la qual cosa representa gairebé un 40% de participació de gent antifranquista, quan els catalans només representen un 16% de la població". Calen més comentaris?
Morts clandestins. Si tot plegat només fos un acudit, li riuríem la gràcia. Però el cas és que el Valle de los Caídos, ja des de la seva construcció, amaga unes històries tan sòrdides que no haurien de permetre cap tipus de broma sobre aquest tema. Històries com la de Joan Pinyol, un professor de Capellades que fa només tres anys es va assabentar a través de la revista Sàpiens que el seu avi, un presoner republicà mort a la presó de Lleida el març del 1939, no era enterrat a la fossa comuna on durant anys ell i la seva família l'havien anat a plorar. Aquell dia el Joan va saber que el cos del seu avi havia estat desenterrat als anys cinquanta i, juntament amb els de milers de sepultats en tombes clandestines, traslladat sense cap notificació a la família cap al Valle de los Caídos.
Víctimes i botxí. Sí, perquè el mausoleu que Franco es va fer construir per perpetuar-se en la història està farcit de cadàvers anònims, molts d'ells republicans, com l'avi de Joan Pinyol. Més de trenta mil, segons les investigacions de la historiadora Queralt Solé, que van ser transportats de manera vergonyosa des de tots els indrets de l'Estat per tal d'escenificar una falsa reconciliació entre els vencedors i els vençuts de la Guerra Civil. Per això, a les paraules enverinades de Francis Franco cal oposar-hi la dignitat de les famílies com la de Joan Pinyol, que no es resignen a continuar tenint el seu familiar enterrat a pocs metres del seu botxí.
Un règim criminal. El franquisme va ser un règim criminal que...
