La poesia de Joan Maragall és una referència obligada ara que se celebren els cent cinquanta anys dels seu naixement, però la seva fou una expressió d'un estat d'ànim puntual més que d'una reflexió política sòlidament forjada.
L’altre dia un amic em va dir que la diferència entre el Carod i el Puigcercós era que en Carod l’havia defraudat i que en Puigcercós no el podria defraudar.
En Carod ha estat un bon ideòleg, excel·lent orador i moltes coses més, però com a vicepresident no ha estat a l’alçada del que podíem esperar, fins i tot ha estat d’aquells que darrera del poder ja no contesten i s’ha quedat més sol que la una, diuen que únicament li queda el lleial Rafel Niubó que és un altre dels que no contesten.
"(...) un hashtag, una paraula que pretén
recollir totes les piulades a les xarxes socials i tots els apunts en
blocs amb un missatge en comú: a les properes eleccions del 28 de
novembre l'independentisme ha d'anar a votar perquè ens hi juguem les
condicions polítiques dels propers quatre anys. I té tres opcions
compromeses amb la independència, sigui via referèndum o sigui via
declaració unilateral: Esquerra, Reagrupament i Solidaritat. Les
enquestes diuen que els independentistes som ben bé la meitat. I avui fa
exactament tres mesos ens manifestàvem a Barcelona per deixar clar que
NOSALTRES DECIDIM, però que volem decidir entre independència i
autonomia, no pas altres marrades incertes que sonen a música per a
camaleons."
En Xavier Mir ha iniciat una campanya molt encertada.
Seguint l'excel·lent idea d'en Xavier Mir (llegiu el seu post), no puc deixar d'intentar incidir, ni que sigui mínimament, en el percentatge d'abstenció que es preveu el proper 28 de novembre.
Cal una campanya intensa via Twitter (amb el hashtag que dóna títol a aquest escrit), Facebook, correu electrònic i blocs.

«En nom d'Escola Valenciana - Federació d'associacions per la Llengua MOLTES GRÀCIES per haver vingut a la FESTA DEL VALENCIÀ. Moltes gràcies als nostres presentadors, als nostre voluntaris, als nostres músics, ... moltes gràcies a totes i tots els que aneu fent possible aquesta festa…»
Diego Gómez, president d'escola valenciana començava el seu discurs agraint la participació i la presència dels que hi érem enmig de la celebració dels vint-i-cinc anys de Trobades. Res no havia sigut fàcil fins en aquell moment. La decisió d'una festassa és treball, molt de treball per una organització voluntarista i amb els recursos justos, sempre escassos. La decisió de la data va provocar no pocs problemes i discussions, als claustres de les escoles: convèncer mestres i famílies de treballar el nou d'octubre, a l'inici d'un pont llarg no és una feina senzilla. Tothom d'escola valenciana, alumnes i pares, no han de ser militants per nassos. Ni podem demanar tant d'esforç constantment, o potser sí, però llavors correm el risc de perdre gent pel camí, de perdre la pegada que l'esforç i la crida demana.
No era fàcil tampoc decidir on faríem la festa, perquè el govern municipal de Rita Barberà, alcaldessa protofeixista i antivalenciana, li la té jurada a Escola valenciana, i ens negava de poder celebrar una festa a la ciutat, la seua. Ella decideix qui pot i qui no pot celebrar a València, així que considera, antidemocràticament (d'ací l'excés de l'adjectiu feixista), que la propietat de carrers i de places és del polític de torn, bescanviant el sentit de participació i diversitat democràtica que hauria de tenir la política, fins i tot la municipal.
Per tot això, copie les paraules d'Eva Gisbert, presidenta de l'associació de pares i de mares de la nostra escola, quan convidada tothom a venir: «Si visquérem en un país normalitzat, no ens caldria reivindicar fins a l’afonia el dret a la nostra llengua, les senyeres restarien arraconades i oblidades, les nostres energies no s’esmerçarien a discutir i debatre les mateixes obvietats de sempre: que si el nom de la llengua, que si què som i fins a on som… i podríem dedicar les nostres forces a causes menys “filosòfiques” i més pragmàtiques.»
Ni fàcil, ni senzill, ni regalat. El temps, la política, la data, els diners…, collons, què convidava a pensar que la celebració dels vint-i-cinc anys de Trobades es convertiria en un altre èxit en favor de l'escola i del país? L'entusiasme, sens dubte, l'ànima, la salut d'una escola que continua essent un model d'acció, d'idees, per convertir l'educació d'un país anormal en un referent modern i europeu. Més enllà dels entrebancs, i la desafortunada política que regeix els valencians, amb Rita al capdamunt de la vergonya. Tenim una escola de ferro. Almenys una gran part de l'escola. I ací ja venim plorats, que tenim feina i caldrà continuar arromangant-nos.

M'agradaria parlar dels verdaders motius pels quals la gran majoria de catalanoparlants ens canviem al castellà quan l'interlocutor ens parla en aquest idioma.

Per Manel Trenchs

“qui seran les 6.900 persones que podran entrar a l'interior del temple de la Sagrada Família per a la missa de la consagració. A banda de les autoritats, al capdavant de les quals hi haurà els reis d'Espanya, hi haurà 2.100 fidels de les parròquies (n'hi haurà com a mínim un de cada una), 180 provinents dels bisbats de Catalunya, els 1.100 concelebrants de la missa (cardenals, arquebisbes, bisbes, abats i sacerdots), 800 cantaires....Avui 07/10/10)”

Tenies entre les mans un llibre. Et veia entre les ombres matisades de les fulles dels ailants que s'esgroguïen lentament mentre llegies. Hauria volgut tocar-te sense que et temessis de res i gaudir tot sol d'aquesta fregadissa de pells. Delectatio morosa m'havia dit un amic que era la meva pràctica més corrent del desig. Volia saber què llegies. Et contemplava com es miren les coses immarcescents, com s'aprèn l'idioma de la tristesa. Les cobertes del llibre eren dures i els teus dits les estrenyien com si fossin pètals de rosa que es mustiarien sense un crit davant una pressió mínima. Estava segur que era poesia. Sempre t'havien agradat aquells humans que teixeixen mètriques, que entrunyellen les paraules per fer músiques. No podia tallar la teva lectura i em moria de ganes. Et veia del finestral estant, allà, entre la claror estantissa d'uns núvols de tempesta. Et sabia lluny. Em negava sense dir res. Vaig anar a cercar l'allargavistes. Només, no més, et tocava amb els ulls: aquells cabells que havia besat tants de cops feia molta d'estona, aquell clotell que havia mossegat una i altra vegada amb deler, aquella cintura que estrenyia amb força quan les nits em duien cap a les marors i les pors, aquelles cames llargues i amb uns pèls daurats que havia llepat com un ca, aquella estatura completa amarada d'una estimació d'absències: aquell cos que ja no estava dins les meves aigües amoroses. Després vaig mirar el llom del volum. La inclinació feia difícil la lectura.
[Imatge d'una carta de Delacroix Eugène.
Lettre autographe signée à Théophile Gautier datée du 4 Août 1861: Il le remercie d'avoir prévu un article sur la Chapelle des saints-Anges à l'église de Saint-Sulpice dont le décor est presque terminé]

De la vacuna de Pedro Alonso a les mosquiteres de Bill Gates