10/10/2009 HÀBITS SOCIALS ALS BARRIS PERIFÈRICS DE FRANÇA |XUT HOMÒFOB

Un equip de futbol d’immigrants àrabs es nega, per principis morals, a jugar amb un altre d’integrat per gais

• Els afectats denuncien patir marginació diàriament

«Estem acostumats a les reaccions homòfobes, però no ens havien anul·lat mai un partit pel fet de ser homosexuals». Pascal Brethes, fundador del París Foot Gay (PFG), està consternat. La vigília del partit entre el seu club de futbol amateur, que està integrat per homosexuals i heterosexuals, i el Créteil Bébel, va rebre un correu dels seus rivals en el qual anul·laven el partit en nom d’Al·là.
Aquest xocant missiva, que a França ha provocat un creixent escàndol, s’estalvia els eufemismes: «Ho sentim, però a causa del nom del seu equip i d’acord amb els principis del nostre equip, format per musulmans practicants, no podem jugar contra vostès, les nostres conviccions són molt més importants que un simple partit de futbol; una vegada més ens excusem per haver avisat tan tard». El que més ha desmoralitzat els membres del PFG és el to. «No és odi, el Créteil Bébel rebutja jugar i s’excusa com ho hauria fet si no hagués reunit prou jugadors per disputar el partit», lamenta el club fundat el 2003 per «defensar el dret a la diferència» i animar els esportistes homosexuals a «sortir de l’armari». A les seves files hi militen «negres, blancs i magribins» practicants de diferents religions, incloent-hi l’islam.
Un d’ells, Brahim Naït-Balk, acaba de publicar un llibre titulat Un homo dans la cité (un homosexual a la ciutat) en el qual denuncia el tabú que pesa sobre l’homosexualitat en els guetos d’immigrants que hi ha a la perifèria de París, d’on vénen precisament els jugadors del Créteil Bébel.
Mitjà hostil
El testimoni d’aquest magribí musulmà de 45 anys ha descobert la dura realitat dels gais en un medi extremadament hostil, on els principis republicans estan lluny de ser respectats.
La reacció de l’equip de Créteil no fa més que confirmar la situació. «Com a musulmà, tinc el dret de no voler jugar (contra el PFG) perquè no m’adhereixo a les seves idees», ha declarat un dirigent del club al mateix temps que presentava excuses si l’actitud de l’entitat havia «ofès o ferit algú». Un jugador, que afirma no tenir cap problema per disputar el partit, s’ha defensat afirmant que l’homòfoba és la direcció de l’equip. Però el fet que hagi efectuat aquestes declaracions protegit per l’anonimat no fa res més que aconseguir posar més en guàrdia el PFG.
L’equip que defensa la diferència no vol deixar passar aquest incident. Per aquest motiu va sol·licitar a la lliga amateur de París que sancioni el Créteil Bébel. L’alcalde de París, Bertrand Delanoë, ha enviat una carta de suport al PFG, que ha rebut un centenar de missatges de solidaritat.
Per Brethes, no deixa de ser paradoxal que un incident com aquest desencadeni la indignació general mentre que «a ningú li resulten sorprenents altres actituds igualment homòfobes com ara que es tracti de maricon un àrbitre o que un equip rebutgi portar una samarreta de color rosa perquè és de gais».
El fundador de l’equip considera ben esmerçat aquest escàndol si serveix per avançar enfront d’actituds hipòcrites, com ara la dels clubs de primera divisió que es comprometen a firmar la carta contra l’homofòbia impulsada pel PFG però que no troben el moment per passar a l’acte, com l’Olympique de Marsella. Solament tres dels 20 clubs de futbol professional han subscrit aquest document.

El fanatisme religiós és dolent per qualsevol religió, i més encara si això arriba a allò personal, com en aquest absurd boicot. És com si hi pensaren que els de l’altre equip els podrien violar, o fer de tocaments, durant el partit…

Jo ficaria la meva signatura en aqueix manifest de protesta, i animo a les persones decents de debò a fer el mateix. Si no fan això, demostraran la seva mesquinesa.

10/10/2009 EDITORIAL

EDITORIAL D'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA:

'Obama sedueix el comitè dels Nobel'

L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.

La concessió del premi Nobel de la pau al president dels Estats Units, Barack Obama, resulta del tot sorprenent perquè el guardonat encara no fa un any que va arribar a la Casa Blanca, no ha passat d’enunciar un conjunt de bones intencions esquitxades de realisme polític i ha de gestionar dues crisis internacionals en les quals parlar de missió de pau no passa de ser un eufemisme: l’Iraq i l’Afganistan. La satisfacció de l’establishment internacional no és més que una reacció gremial, políticament correcta, que defuig l’anàlisi dels dossiers que el president té sobre la taula. Però és impossible passar per alt el fet que, més enllà del corrent d’esperança
–un concepte vaporós– generat per Obama, tot està encara per fer en l’inici de la seva presidència, com no podia ser d’una altra manera.
Ningú ha de negar a Obama el mèrit d’haver treballat de pressa per restaurar el prestigi internacional dels Estats Units, l’apreci dels aliats i el respecte pel dret internacional. D’Obama són diverses iniciatives destinades a garantir els drets humans. La tornada al multilateralisme és una bona notícia per a tot el planeta i la voluntat de reduir els arsenals nuclears s’ha de traduir en un augment de la seguretat internacional. Però tot això es resumeix en un gran projecte de canvi, no en una cosa concreta i tangible.
Per descomptat, diu molt en favor del personatge la sorpresa aparentment no fingida que la concessió del premi li ha produït. Segurament ell més que ningú sap que el camí que li queda per recórrer fins a oferir resultats no serà de roses, i que no sempre es podrà comportar amb l’idealisme desprès que equivocadament s’acostuma a associar a tots els distingits amb el Nobel de la pau. Sinó al contrari, seran moltes les ocasions en què es veurà en la necessitat ineludible de defraudar els admiradors i doblegar-se a la realitat. També per aquesta raó, la concessió del Nobel sembla precipitada.
Pot ser que, finalment, el desastrós mandat de George W. Bush tingui tant a veure amb la distinció atorgada a Obama com els mèrits contrets per aquest. Van ser tantes les frustracions, els errors i enganys comesos per l’anterior president nord-americà, la mediocritat de les seves idees, que el seu successor n’ha tingut prou de cultivar les virtuts del sentit comú i del seny per seduir tothom, fins i tot els membres del comitè del Nobel.

10/10/2009 EL GUARDÓ NORUEC|LA DECISIÓ DEL COMITÈ PROVOCA LA CONTROVÈRSIA

El món reacciona amb elogis i crítiques a la decisió d’Oslo

• El brasiler Lula da Silva assegura que el premi «està en bones mans»

• Els dirigents europeus destaquen el tarannà dialogant d’Obama

Primer va ser la gran sorpresa, perquè ningú no esperava que el premi recaigués en el president dels Estats Units, Barack Obama. Després van arribar les reaccions. Les unes, de suport incondicional, amb les conegudes felicitacions i elogis a l’inquilí de la Casa Blanca, i les altres, de fort rebuig i escepticisme.
Els aliats europeus van ser els primers a manifestar el seu suport al premiat, inclòs el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que va deixar de manifest una vegada més l’«alta valoració i afecte» que sent cap a Obama. La cancellera alemanya, Angela Merkel, va destacar l’«objectiu» del president dels EUA d’«aconseguir un món lliure d’armes nuclears».
En termes similars es va manifestar el Vaticà. El president francès, Nicolas Sarkozy, per la seva banda, va saludar els «esforços extraordinaris» que fa Obama «per reforçar la diplomàcia i la cooperació internacional».

NOTA DISCORDANT / La nota més discordant a Europa la va posar, sens dubte, l’expresident de Polònia, Lech Walesa, que el 1983 també va rebre aquest guardó. Walesa es va mostrar sorprès per la decisió de l’Institut Nobel de Noruega a l’entendre que era prematur donar el premi a una persona «que encara no ha tingut temps de fer res».
Més dur es va mostrar el també guardonat, el 1980, Adolfo Pérez Esquivel. «Crec que Obama ha de ser coherent», va dir el pacifista argentí ahir a Catalunya Ràdio. «Té molt bon discurs, però a la realitat segueixen les tortures a la presó de Guantánamo i a les presons d’Abu Graib [sic] i vol instal·lar set bases militars a Colòmbia. Segueix enfortint l’actitud bel·licista», va afegir.
Davant opinions com les de Walesa o Pérez Esquivel va sortir al pas el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, que va demanar «respecte a la decisió del Comitè del Nobel de la pau». El president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, va assegurar que el premi «està en bones mans».

REIVINDICACIÓ PALESTINA / Al Pròxim Orient hi va haver opinions dispars. El president israelià, Shimon Peres, va dir que «són pocs els líders que en tan poc temps aconsegueixen canviar l’estat d’ànim del món», mentre que el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbàs, va mostrar la seva esperança que la pau arribi a la regió durant la presidència d’Obama, «gràcies a la instauració d’un Estat palestí amb capital a Jerusalem Est».
Més escèptic es va mostrar el líder dels radicals islamistes de Hamàs, Ismaïl Hania. «Aquest premi serà inútil si no es produeix un verdader i profund canvi en la política dels Estats Units cap als drets del poble palestí», va assenyalar.
A l’Iran, un portaveu del president iranià, Mahmud Ahmadinejad, va dir que Teheran espera que amb aquest premi Obama «comenci a posar en marxa mesures concretes amb l’objectiu de posar fi a la injustícia al món».

Una decisió valenta dels Premis Nòbel, ja que n’hi ha, per una banda, els envejosos que no aguanten l’afrenta de que no sigui pas en Bush qui hi hagi guanyat el Premi. A més a més, no ens oblidem que a Europa, en Bush era odiat, nomès se l’estimaven els quatre amiguets seus (Aznar, Blair, Berlusconi…), mentre que l’Obama vol trencar amb l’infàmia del seu predecessor, tant amb la reforma sanitària com en les bestieses que va fer arreu del món.