En el poema ‘La importància d’un altre lloc’, Philip Larkin ens comunica la necessitat de descobrir ‘aquests altres llocs que avalen l’existència’. Ens reconeixem quan ens trobam lluny de casa, quan ho veim tot des d’una perspectiva que ens deixa pensar amb més imparcialitat –tot i que no amb més objectivitat.
Larkin transforma la mirada en una eina sentimental, a partir d’observacions simples i profundes com aquesta: som a partir d’allò que ens ha vengut donat, però també, i sobretot, a partir de la mirada lliure que cerca i troba, per atzar o per la voluntat de projectar la força de les coses descobertes en la nostra ànima. La successió de descobriments que anam fent no són troballes en el món exterior sinó petites aventures interiors que van construint-nos.
Renzo Piano, de qui sempre record l’edifici en forma de vaixell en el port d’Amsterdam, diu en una entrevista que ‘no es pot ser arquitecte sense un perpetu treball d’investigació de la realitat, sense l’actitud contínua i humil de demanar a les persones i a les coses que viuen en un lloc’. Cadascun de nosaltres és l’arquitecte del seu propi interior. Alguns –com Renzo Piano- tenen la possibilitat d’intervenir en un espai obert al món, a la vista de tothom. Potsdamer Platz, era un desert emocional travessat pel mur de Berlín, i ell convertí la plaça en un lloc nou però possiblement enganxat a la història d’aquells que hi han viscut.
Per ventura el descobriment dels altres llocs de la nostra vida ens mena a un viatge sense retorn, però això ja són figues d’un altre paner...
Foto: Berlín, 2008
