
Quan em van dir la xifra no me la creia. 400.000 catalans han tocat el dos, són fora? I ara! Catalunya, país d’emigració? Què t’empatolles. Doncs sí, és cert, l’altre dia vaig tenir una llarga conversa amb un funcionari català de la Comunitat Europea que segueix, fil per randa, els moviments poblacionals, la demografia. I em va donar les xifres, i les fonts oficials i oficialíssimes d’on han estat extretes. Més encara, Madrid és una de les grans ciutats “catalanes” amb prop de 100.000 catalans que hi viuen i treballen (...)

El propassat 25 d'agost, el legendari General Giap celebrà amb la seva família el seu 100è aniversari. Si llegim la seva biografia, va nèixer el 25 d'agost de 1911 en un poblet de la província de Quang Binh. Pels occidentals, el General Giap ha complert 99 anys, però els vietnamites commemoren la gestació de la persona, és a dir nou mesos abans. És doncs correcte celebrar aquests 100 anys de vida del General Vo Nguyen Giap aquest any 2010. Poc ressó a la premsa.
El General Giap està dins el grup de 59 militars considerats els més importants estrategues i lluitadors, com Julius Cesar, George Washington, Alexandre el Gran, Aníbal, Gengis Khan, Napoleon, Wellington, Ulysses S. Grant entre d'alres (publicat en el llibre 'Great Military Leaders and Their Campaigns' de Jeremy Black, Thames & Hudson, any 2008).
El llibre li dedica dues pàgines on podem llegir : '' Hereu i continuador de la nostra tradició en defensa de la nostra nació contra els invasors i colonitzadors estrangers; el nostre poble ha defensat el seu país davant de forces miitars molt més grans, amb intel.ligència i estratègia, i per damunt de tot amb la consciència de voler ser un país independent''.
En aquest llibre publiquen mapes i escrits, i dues fotografíes; la victòria davant els francesos a Dien Bien Phu (1954) i la gran ofensiva del Tet l'any 1968.
El General Giap és l'únic dels generals d'aquesta llista viu, i símbol d'una de les guerres més importants de la història moderna.
L'1 de setembre marca la data del retorn a les aules per a tots els i les professors/es catalans/es. Han estat unes llargues vacances estiuenques... Com diu el savi proverbi, el que caldria a tots els i les treballadors/es és: el sou de ministre, les vacances de mestre i la feina de capellà. Tot són punts de vista, què hi farem!!!
Durant l'any vaig entrevistar al meu programa radiofònic Lletres Ebrenques alguns companys escriptors: Javier Clemente, historiador de Castelldefels; Josep Betran, poeta de Calafell; Rosa M. Nogué, novel·lista de Vilanova i autora d'una novel·la basada al Benaprès; Jordi Navarro, exprofessor del centre i historiador. Altres autors vinculats al Benaprès són: Concepció Ciuraneta, professora de català; Cristian Carembell, professor de llatí i traductor de clàssics. 
Dilluns el Canal 33 emetia –i l'han repetit aquest dimarts a la tarda– un documental sobre la vida i miracles del rei Joan Carles I, titular del Regne d'Espanya, una entrega més d'una sèrie de títol pompós, La forja d'un líder, dedicada a ensenyar-nos els ets i uts d'uns quants megacracs de la política mundial; per dir-ho com es pot llegir a la plana web de la mateixa TVC, és una sèrie que "repassa la trajectòria professional i personal de diversos líders
carismàtics": Jordi Pujol, Felipe González i Joan Carles I, en el capítol de líders de
l'estat, i Fidel Castro, Boris Ieltsin, Margaret Thatcher i Deng
Xiaoping en l'apartat internacional, són els set personatges a qui
aquesta sèrie dedica els seus capítols.
No he vist els crèdits de la cinta, però jo diria –i no voldria pas equivocar-me– que aquesta és de factura genuïnament castellana: totalment apologètica –en alguns moments fins a fer sentir vergonya aliena–, sembla pensada descaradament per magnificar el personatge, i de passada per contribuir a solidificar el mite de l'exemplar i gairebé miraculosa –i quasi heroica, si fem cas de l'encens del documental, que no l'estalvia gens– Transició Espanyola de la dictadura a la democràcia... Una transició pacífica, incruenta, fruit en gran manera d'un geni ocult, es veu, que va sorprendre tothom mentre reviscolava una monarquia que els anys 30 del segle passat les urnes havien apartat de la vida política d'Espanya.
La narració no amaga pas que el candidat Borbó i Borbó va ser triat a dit pel dictador (que tenia altres atots a la màniga), però, de la manera que ho pinten, el mateix interessat va moure's hàbilment perquè fos ell el triat, i ho va fer amb la lloabilíssima intenció d'implantar la monarquia parlamentària, que és una idea que ell ja duia entre cella i cella, segons dóna entenent el guió de la pel·lícula.
Els espanyols, avesats a la violència i a la sang, podran estar tan contents i orgullosos com vulguin, del seu invent –tothom farda d'allò que pot fardar–, i de la manera meravellosa i sorprenent –per a ells mateixos abans que ningú– com va ser parit. Però el cotó no enganya, i la prova del cotó és el moment actual, en què aquell moderníssim Estat de dret que sortia de les cendres franquistes –on tots els drets estaven conculcats–, ha vingut a ensenyar-nos, i espero que sigui de manera concloent i definitiva, el seu veritable rostre: el de la mateixa mona d'abans, però ara vestida de seda.
Fins aquí la meva desfogada. Però vull aportar a la desintoxicació un parell de documents escrits, un d'ells publicat justament dilluns passat al diari (Fonamentalisme hispànic, de Jaume Rocabert i Cabruja), que sembla escrit precisament per replicar el documental esmentat, i que us animo a llegir, si teniu un moment.
I l'altre és un breu fragment d'un llibre que ja he citat aquí abans (El nostre heroi Josep Pla, d'Enric Vila), i que resulta imperdible en el moment present:
Per dir adéu, escric…, al mes, a l'estiu, a les vacances, als sopars a la fresca, a les llargues estones amb els amics, al treball intens del camp, a la dinàmica d'uns dies diferents, a tantes coses com haurem de deixar anar… Que tot això ja no torna mai, sinó és un altre any, un colp menys joves. Per endavant, onze mesos de brega. Doncs, com explicava Bob Pa, ara que ho sabem, posem-nos a la faena.
D'una altra manera, com canta l'incombustible Paco Muñoz, i jo he anat posant als amics durant les vacances: "Tinc un pesar que rebente!"

De bon matí agafem el primer bus del dia que ens porta a Los Mochis, i d'allà cap a Guaymas a agafar el ferry. Arribem a Guaymas després de cinc hores. I la temperatura era de 36 graus a les 4.30 de la tarda. Quin horror!

Sobre aquesta polèmica del català a la Universitat. Entenc el punt de vista d'en Sala i Martin, i en certa manera hi estic d'acord, però crec erroni el seu plantejament d'intentar comparar-nos amb els Estats Units. En primer lloc perquè estem parlant de diferents nivells d'universitat, de diferents nivells de democràcia -compareu en termes de referència a la llengua la Constitució Americana amb l'espanyola-, i fins i tot estem parlant de diferents nivells de financiació -en el seu cas està parlant d'una universitat catalana finançada principalment amb diners públics-.
Sobre el tema de l'obligatorietat. És ben senzill, potser com a professor no li han demanat mai de fer cap examen d'anglès. Però és que en aquest cas l'obligatorietat recau en l'alumne. Per la majoria d'estudis cal superar una prova de suficència en anglès.
Exemples:
Columbia:
Applicants whose native language is not English, or did not receive their baccalaureate degree from an English-speaking institution must submit scores from an accepted English proficiency exam, no be more than two years old. The minimum TOEFL score required by Teachers College is 600 on the Paper-Based Test or 100 on the Internet-Based Test. The TOEFL reporting code for Teachers College is 2905. For a list of acceptable exam substitutes, contact the Office of Admission.
Yale:
If you live in a non-English speaking country, Yale School of Management requires you to take an English proficiency test. Guarantee your seat at the next TOEFL test in your area. Remember, seating is limited and walk-ins are not accepted. So register today.
Harvard:
English proficiency requirement
All courses except those offered by the Institute for English Language Programs (IEL) require English language proficiency. If your primary language is not English, you must meet this requirement to remain enrolled in general program courses. Meeting the Summer School proficiency requirement does not imply the requirement has been met for other Harvard schools or programs.
Proof of proficiency
To meet this requirement you must earn the minimum score on either of the following tests.
Test of English as a Foreign Language (TOEFL)
Earn 1 of the following scores on this test. You must have your scores sent directly from the Educational Testing Service to the Harvard Summer School Registrar’s Office, institution code 8578:
* A minimum score of 250 on the computer-based TOEFL
* A minimum score of 100 on the Internet-based TOEFL
* A minimum score of 600 on the paper-based TOEFL
International English Language Testing System (IELTS)
You must earn a minimum score of band 7.0.
Estic totalment d'acord amb el plantejament de què s'ha de tendir a prohibir i obligar el menys possible, però en tot cas fixar obligacions lingüístiques és habitual en tots els països, fins i tot als més liberals. En el cas de les privades, és normal que sigui la pròpia universitat que defineixi com vulgui els requisits, però en el cas de les públiques ha de ser l'estat qui marqui les directives. Si al senyor XSM no li agraden les universitats públiques, el que hauria de fer és plegar. De fet no entenc que hi fa ell cobrant d'una universitat que és un malbaratament estúpid i continu de diners públics.

Extraordinari viatge en tren de 600 Km. entre Chihuahua i El Fuerte. Com diríen els francesos ".. bien merit le voyage".
Me'n vaig. Discretament. Amb pretensions que caben a les butxaques. Fins dimarts.
No sé si arribaré on canten açò:
Adieu paure Carnaval
Tu te'n vas e ieu demòri
Per manjar la sopa a l'alh