Segur que ho heu sentit i llegit més d’una i de cent vegades: la culpa ( del sobre-endeutament generalitzat, de l’atur i del desastre general que estem vivint) és de l’Euro. Si no ens hagéssim mogut de la pesseta potser no hauríem arribat tant lluny, els anys de bonança, però tampoc hauríem caigut tant avall, ara. L’Euro va fer pujar els preus (aquí sempre t’hi posen l’exemple d’un cafè) i va generar un flux excessiu de diner que ara no sabem com tornar. L’explicació té dues grans virtuts: assenyala una causa clarament identificable i coneguda per tothom i, sobretot, situa l’origen de la culpa a l’exterior, a Europa en general i als alemanys més concretament que, es diria, van idear la moneda única com a pla B per apoderar-se del continent després que el mètode inicial (la Wehrmacht) no donés el resultat esperat. I és cert que implantar una moneda única sense fer passes decisives en l’armonització fiscal, en la unificació política i en l’homogenïtzació (a l’alça, per anar bé) de les garanties socials, pensant que amb els anomenats fons de cohesió  n’hi hauria prou, fou, ara està clar, un error. I és evident que a les empreses i als bancs alemanys els ha anat molt bé la injecció creditícia amb la qual els compràvem productes i els paguem interessos.