En un moment de crisi galopant com el que ara travessem, les notícies
econòmiques proliferen en tots els mitjans a velocitat supersònica i
gairebé no tenim temps de destriar el gra de la palla. Com, a més a més,
la gran majoria de la població desconeix els recargolats mecanismes
sobre els quals es basen els experts a l'hora de pontificar, és fàcil
que ens puguin donar gat per llebre. De fet, costa entendre com és
possible que si els números són els mateixos per a tothom, els d'un
partit els llegeixin exactament a l'inrevés que els de l'altre partit.
Dos i dos són quatre siguis de dretes o siguis d'esquerres, pensa la
gent.
Dins aquest garbuix de xifres i tants per cent que la gent
de peu ni entén ni pot entendre, s'agraeixen les paraules clares que li
vaig escoltar fa unes setmanes a l'economista i professor de la
Universitat de Barcelona Gonzalo Bernardos, en el decurs del programa
d'en Carlos Fuentes Catalunya opina, del Canal Català. Poc més o menys,
en Bernardos venia a dir que per començar a solucionar l'actual situació
calia afrontar l'autèntica realitat del sistema bancari espanyol que
havia tancat l'aixeta del crèdit, amb la qual cosa ens arrossega a tots
cap a un cul-de-sac. I per què s'ha arribat a aquest extrem?, cal
preguntar-nos. En una sola frase ho resumeix perfectament aquest
acadèmic quan afirma que l'any 2007 hi havia bancs que tenien el 85%
dels seus crèdits concedits al món immobiliari. Després ha vingut la
gran patacada d'aquest sector i, en conseqüència,
fa poques
setmanes el president del Consell Superior de Cambres de Comerç, Javier
Gómez Navarro, deia que les promotores immobiliàries deuen a la banca un
total de 350.000 milions d'euros dels quals la meitat són préstecs per
la compra de sòl. Molt bé. Al respecte, el mateix Bernardos
manifesta que els bancs estan realitzant una «comptabilitat creativa»
per tal de maquillar el fet que molts dels solars que van finançar ara
no arriben al 10% del valor que tenien en el seu dia. Tot plegat, no cal
haver estudiat ciències econòmiques per poder intuir que això dels
bancs, com es diu popularment, pot fer un pet com una gla.
Amb
tot, aquest mal no ha estat només de l'Estat espanyol. Tots hem vist com
els governs nord-americà o alemany han encarat la situació i han
intentat posar remei a aquest càncer que estava (o potser encara està)
podrint les seves estructures financeres. No entraré a valorar si ho han
fet més bé o més malament, però el que sí és cert és que s'han fet
públiques les entranyes d'entitats responsables d'aquest desori que ha
afectat l'economia empresarial i familiar de la gran majoria dels seus
ciutadans.
Contràriament la situació interna dels bancs
espanyols i catalans continua essent tan impenetrable com el misteri de
la Santíssima Trinitat. Per què són intocables figures de Botins o
Forneses quan tots intuïm que amaguen més pecats que Barrabàs?No
crec que la resposta a aquesta pregunta sigui aliena a una informació
de fa poc més d'un mes on es deia que el Banc de Santander aparcava un
deute del PSOE per valor de 30 milions d'euros. Per la seva banda, la
Caixa feia el mateix amb el PSC però amb una xifra de 7,2 milions. Quan
veiem la generositat d'aquestes entitats amb els qui ens representen
podem començar a entendre per què fan els ulls grossos els diversos
governs. Com demanar-li comptes a aquell que et salva d'anar a la
fallida?
Estem davant d'una aliança politicofinancera que
invalida qualsevol signe d'autèntica democràcia. Qui paga, mana, i el
PSOE i el PSC no en són una excepció. La seva viabilitat com a
partits polítics depèn exclusivament d'un consell d'administració a qui
han de concedir unes prebendes per poder-se finançar i no haver de
tancar per suspensió de pagaments. Que no ens vinguin ara amb la
sobirania popular o coses semblants, perquè aquí qui talla realment el
bacallà són uns senyors amb despatxos luxosos als pisos més alts
d'edificis emblemàtics de Barcelona o de Madrid. Parlar de societat
democràtica quan els governants elegits per sufragi universal són ninots
en mans d'uns banquers que els concedeixen o condonen deutes segons el
seu interès, és una presa de pèl i un insult a la intel•ligència de
l'elector. Una partitocràcia en mans d'una oligarquia bancària mai no és
símptoma de progrés. És una clara degradació política i moral. Qui pot
voler continuar votant els majordoms d'en Botín?
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.
Article publicat
a El Punt (29.03.10)