"governants que són ninots en mans d'uns banquers" __ BIC 1778

• smolins9
• enllaç permanent
• dijous, 1 d'abril de 2010 | 00:31h

Article de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció publicat a El Punt (29.03.10):

Tapar-se les vergonyes

En un moment de crisi galopant com el que ara travessem, les notícies econòmiques proliferen en tots els mitjans a velocitat supersònica i gairebé no tenim temps de destriar el gra de la palla. Com, a més a més, la gran majoria de la població desconeix els recargolats mecanismes sobre els quals es basen els experts a l'hora de pontificar, és fàcil que ens puguin donar gat per llebre. De fet, costa entendre com és possible que si els números són els mateixos per a tothom, els d'un partit els llegeixin exactament a l'inrevés que els de l'altre partit. Dos i dos són quatre siguis de dretes o siguis d'esquerres, pensa la gent.

Dins aquest garbuix de xifres i tants per cent que la gent de peu ni entén ni pot entendre, s'agraeixen les paraules clares que li vaig escoltar fa unes setmanes a l'economista i professor de la Universitat de Barcelona Gonzalo Bernardos, en el decurs del programa d'en Carlos Fuentes Catalunya opina, del Canal Català. Poc més o menys, en Bernardos venia a dir que per començar a solucionar l'actual situació calia afrontar l'autèntica realitat del sistema bancari espanyol que havia tancat l'aixeta del crèdit, amb la qual cosa ens arrossega a tots cap a un cul-de-sac. I per què s'ha arribat a aquest extrem?, cal preguntar-nos. En una sola frase ho resumeix perfectament aquest acadèmic quan afirma que l'any 2007 hi havia bancs que tenien el 85% dels seus crèdits concedits al món immobiliari. Després ha vingut la gran patacada d'aquest sector i, en conseqüència, fa poques setmanes el president del Consell Superior de Cambres de Comerç, Javier Gómez Navarro, deia que les promotores immobiliàries deuen a la banca un total de 350.000 milions d'euros dels quals la meitat són préstecs per la compra de sòl. Molt bé. Al respecte, el mateix Bernardos manifesta que els bancs estan realitzant una «comptabilitat creativa» per tal de maquillar el fet que molts dels solars que van finançar ara no arriben al 10% del valor que tenien en el seu dia. Tot plegat, no cal haver estudiat ciències econòmiques per poder intuir que això dels bancs, com es diu popularment, pot fer un pet com una gla.

Amb tot, aquest mal no ha estat només de l'Estat espanyol. Tots hem vist com els governs nord-americà o alemany han encarat la situació i han intentat posar remei a aquest càncer que estava (o potser encara està) podrint les seves estructures financeres. No entraré a valorar si ho han fet més bé o més malament, però el que sí és cert és que s'han fet públiques les entranyes d'entitats responsables d'aquest desori que ha afectat l'economia empresarial i familiar de la gran majoria dels seus ciutadans. Contràriament la situació interna dels bancs espanyols i catalans continua essent tan impenetrable com el misteri de la Santíssima Trinitat. Per què són intocables figures de Botins o Forneses quan tots intuïm que amaguen més pecats que Barrabàs?

No crec que la resposta a aquesta pregunta sigui aliena a una informació de fa poc més d'un mes on es deia que el Banc de Santander aparcava un deute del PSOE per valor de 30 milions d'euros. Per la seva banda, la Caixa feia el mateix amb el PSC però amb una xifra de 7,2 milions. Quan veiem la generositat d'aquestes entitats amb els qui ens representen podem començar a entendre per què fan els ulls grossos els diversos governs. Com demanar-li comptes a aquell que et salva d'anar a la fallida? Estem davant d'una aliança politicofinancera que invalida qualsevol signe d'autèntica democràcia. Qui paga, mana, i el PSOE i el PSC no en són una excepció. La seva viabilitat com a partits polítics depèn exclusivament d'un consell d'administració a qui han de concedir unes prebendes per poder-se finançar i no haver de tancar per suspensió de pagaments. Que no ens vinguin ara amb la sobirania popular o coses semblants, perquè aquí qui talla realment el bacallà són uns senyors amb despatxos luxosos als pisos més alts d'edificis emblemàtics de Barcelona o de Madrid. Parlar de societat democràtica quan els governants elegits per sufragi universal són ninots en mans d'uns banquers que els concedeixen o condonen deutes segons el seu interès, és una presa de pèl i un insult a la intel•ligència de l'elector. Una partitocràcia en mans d'una oligarquia bancària mai no és símptoma de progrés. És una clara degradació política i moral. Qui pot voler continuar votant els majordoms d'en Botín?

Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.

Article publicat a El Punt (29.03.10)

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article