Dos anys i mig

• desficiosa
• enllaç permanent
• dilluns, 1 de març de 2010 | 12:12h

Hui fa dos anys i mig. Ja. O només.

Dos anys i mig de buit. D'aprendre a viure sense qui era part de tu. De mirar la mort a la cara i veure que no pots fer res per véncer-la. D'impotència. De pena. De ràbia continguda. De buscar forces on no les trobes. De trobar-les, perquè saps que no tens una altra opció. De mirar endavant. Però sense deixar de mirar enrere.

El dol no és cosa d'un dia. Ni de dos, ni de tres. Ni d'un any, ni dos, ni tres. És per sempre. Amb etapes. Evoluciona. Canvia. Però no deixa de ser una ferida oberta.
I, de tant en tant, sense saber ben bé d'on, la inunda una glopada d'aigua salada.
I cou. I fa mal. I t'enfonses. I et tornes a alçar. O ho intentes.

I un dia fa sol i sembla que comença a cicatritzar. I recordes que has de viure l'ara i ací. Que és l'únic que tenim. I se't creuen al camí persones noves que esdevenen importants. I ho abraces amb tanta alegria com pots. Tot i que no és fàcil. Perquè tu mateixa no ets fàcil. No pots ser-ho. Perquè t'ha marcat per sempre.

També va ser una nit de lluna plena.

Dos anys i mig fa ja. O només.

• Comentaris: 4
• Vull llegir la resta de l'article