En més d'una ocasió hem dit que la crisi actual és tota una revolució, com ho va ser la industrial del segle XIX. El més difícil és veure cap a quin tipus de societat anem, quin model en sortirà quan acabem la transició. En el moment actual només podem observar, analitzar i, a partir d'aquí fer prospeccions cap al futur. La crisi no és només d'Espanya, ni d'Europa, ni dels Estats Units. És del món occidental. És fruit de no haver resolt els problemes de la globalització i dels canvis d'usos d'Internet.
Com he comentat en articles anteriors, hem transferit una part important de la nostra riquesa a països emergents, sobretot a la Xina. Per tant, si hem tret part de la riquesa a fora som més pobres. L'única cosa que podia compensar aquesta pèrdua hauria estat l'augment de productivitat que hauria compensat la dissipació. Però no, com que això era difícil el món econòmic va triar viure de la bombolla immobiliària que no depenia de la globalització. Direu que alguns països no ho van fer. És veritat, Alemanya no ho va fer, però va viure exportant a Espanya i a Grècia com mai i posant els seus estalvis a finançar les bombolles, essent per tant corresponsable del deliri. Tot el món occidental és culpable d'haver amagat el cap sota l'ala. Des del primer moment de la crisi els Estats Units van devaluar el dòlar. Anglaterra ho va fer després i l'Europa de l'euro comença a fer-ho ara. Si partim del valor més alt de l'euro, 1,5 dòlar/euro i l'hem de deixar devaluar un 30%, s'ha d'acabar a un canvi d'1,2. Deixar depreciar l'euro arranjarà la pèrdua competitiva d'Europa. El problema d'Espanya és que també ha de canviar la relació de riquesa amb França i Alemanya en percentatges similars.
Espanya ha deixat de ser competitiva per l'augment de preus i salaris nominals fet en els darrers anys. Per tant és urgent fer marxa enrere a aquest moviment que es va fer malament. Com ho fem per demanar a tothom que cobri menys o que treballi més amb el mateix sou? Com ho fem per anar abaixant els preus? Ja veieu que el primer pacte entre sindicats i patronal és l'augment de salaris entre l'1% i el 2,5%. Com ho farem per repartir la pobresa i que aquesta no es concentri només en els aturats, en els joves, en els emigrants i en els majors de 55 anys? És dur però no difícil. S'ha de fer amb la via impositiva: és la mateixa cosa abaixar salaris que apujar impostos, sempre que el valor resultant vagi a favor de les empreses, no de la despesa pública corrent ni de més construcció pública.
