
Parlant de vodka, els
russos diuen que una ampolla és massa, però dues massa poc, que tres, en canvi,
són la mida justa. I és que sovint, no sempre, però sovint, el terme mig és la
pitjor opció i, volent quedar bé amb tot-hom, no satisfàs a ningú. És el que ha
passat amb la inacabable redefinició del model de mobilitat a la ciutat de
Manresa. Ja a finals dels anys setantes es va fer evident, també aquí, allò que a ciutats més gran ja s’havia
vist abans, que l’increment del nombre de cotxes particulars convertia aquest
mitjà en ineficaç per a desplaçar-se pel centre de la ciutat i que la
convivència entre els vehicles i els vianants començava a ser-hi molt
complicada. Ras i curt, el nombre de cotxes s’havia disparat i els carrers del
centre i el nucli històric, ja no
podien oferir espai suficient ni per circular-hi ni per aparcar-hi. Aleshores,
malgrat l’oposició inicial d’alguns botiguers, es va prohibir el trànsit de
vehicles a determinats carrers, al voltant de sant Domènec. L’iniciativa fou un
èxit i encara ara aquells primers carrers sense cotxes són els que millor han
aguantat la davallada comercial del barri antic; mentre que allà on la
incorporació a l’illa de vianants s’ha fet tard, o encara no s’ha fet, el
nombre de botigues tancades s’ha
multiplicat. Val la pena recordar que a la Plaça Major molts
establiments van començar a abaixar persianes quan encara era plena de cotxes,
i que el carrer Sobreroca no se n’acaba de sortir, malgrat tenir un aparcament
a la vora, perquè a ningú li agrada passejar tot esquivant vehicles en marxa.