Diuen els historiadors que el final d'una era no pot marcar-se sense que hagi passat un temps prudencial, suficient per mirar la linia temporal desde la recurrent perspectiva històrica.

(A la foto podeu veure El Pedraforca)

Have you ever seen the rain - Creedence Clearwater Revival

Batman Detective Comics nº1
Scott Snyder, Francesco Francavilla, Jock
Planeta DeAgostini

Article cedit per H.M.

La més degana capçalera de l'home ratpenat rep el guionista Scott Snyder per aprofundir d'entrada en personatges de l'univers del ratpenat que no són Bruce Wayne. D'una banda, Dick Grayson com a hereu de la capa de Batman, fa ara de Cavaller Fosc. De l'altra, el comissari Gordon s'enfronta a un antic cas i a un dolorós trauma familiar que enfonsa les seves arrels en el naixement del seu primer fill (el qual va tenir lloc al Batman Year One, de Miller i Mazzuchelli).

Snyder s'ha guanyat un merescut suport de crítica i lectors amb el seu treball, que podríem qualificar de correcte com a poc. En la primera història d'aquest tom l'escriptor s'esforça per caracteritzar el nou Batman Dick Grayson respecte al seu antecessor Bruce Wayne en una Gotham City més sòrdida i malaltissa que mai. Una urbs convertida en metafísic reflex dels terrors dels seus vigilants i on Grayson amb prou feines acaba de trobar el seu lloc com a Batman. Una adinerada secta, adequadament anomenada "Casa dels miralls", se situa al cantó contrari. El traç bellament angulós de Jock, ferm, malalt i brutal, potencia a la perfecció un argument que a l'hora de la veritat es contenta tan sols amb acomplir.

Més substància hem trobat en la segona història, molt centrada en James Gordon i bellament il·lustrada per un estupend Francesco Francavilla molt més escorat al noir. El retorn d'aquell fill de Gordon reobre les ferides d'una tragèdia per resoldre, amb sorprenent revelació final inclosa. Una història dura i cabrona, d'enverinada emotivitat. Una altra prova més que Gordon és el GRAN secundari de l'univers Batman, mentre que els clarobscurs del seu caràcter i del seu passat ens acaben captivant tant o més que els dels carrers d'aquesta ciutat ignota que va aprendre a patrullar fa més de 20 anys .

Un argument que rubrica la bona arrencada de Snyder en Detective, els referits resultats del qual han comportat que el guionista segueixi escrivint a Batman després del recent rellançament de tota la continuitat de DC.

Batman Arkham City
Paul Dini, Carlos D'Anda
Planeta DeAgostini

Article cedit per Fernando Fuentes

No ens enganyem, Batman: Arkham City és un material promocional del videojoc del mateix nom i com a tal l'hem de llegir. De fet està tan imbricat dins de la continuitat del joc que realment té molt poc interés per a un lector que no l'hagi jugat, o ho vagi a jugar. I això per què? Doncs perquè la història comença just quan acaba la primera part del joc, Batman: Arkham Assylum, i serveix com a enllaç entre aquesta i la segona part, servint com a precuela a la nova entrega i col·locant les diferents peces (més aviat fases o zones) de la mateixa al seu lloc.

Ens trobem, per tant, en un grau major a l'habitual en una història de superherois, davant d'un evident element de marketing. Espero que a més de posar-se a la venda a les botigues de còmics també s'hagi col·locat en les de videojocs, ja que és el lloc indicat per a la seva venda.

Un cop deixat tot això clar, com és Batman: Arkham City com a còmic? Doncs no és dolent però, tampoc bo. Paul Dini signa un guió en el qual juga amb tots els tòpics del personatge, amb tots els elements que ja són habituals en el seu univers i els porta bé i d'una manera força amena. No hi ha sorpreses, hi ha alguns moments, escassos, excessivament explicatius i la narració s'encamina amb pas ferm cap a un final tremendament obert. Després de tot, la veritable història s'explica davant la pantalla amb un pad a les mans.

El que més m'ha sorprés per a bé en aquest tom és el dibuix. Carlos D'Anda respecta els dissenys dels videojocs però l'estil gràfic s'aparta considerablement del que es veu a la pantalla quan jugues. Té un punt cartoon bastant accentuat i la paleta de color de Gabe Eltaeb és bastant brillant, contrastant molt bé amb les ambientacions fosques on succeeix la majoria de la història. Això és una cosa que personalment agraeixo ja que l'estil brut i hiperralista del joc no m'atreu especialment.

No obstant això, narrativament no és per tirar coets, és funcional, t'assabentes del que passa, però no hi ha cap pàgina brillant, cap element que et faci repassar les pàgines un cop t'hagis acabat el còmic. Resumint, si ets aficionat a Batman i has jugat o jugaràs al joc em sembla una lectura entretinguda. En cas contrari, és totalment prescindible.

Hi ha economistes que diuen que hi ha alternatives... a qui interessa no escoltar-los, i que aquestes alternatives no es difonguin?

Transmeto la informació que m'arriba sobre el llibre HAY ALTERNATIVAS, i també el pròleg de Noam Chomsky, després de fer-ne una traducció ràpida.
El llibre, que ha tingut dificultats per ser editat amb normalitat, és dels economistes  Vicenç Navarro, Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa.
De moment només exieteix en versió castellana, no n'he trobat cap traducció a altres idiomes.
(segueix)

http://www.youtube.com/watch?v=wuKxwdJoEyE

M'agrada tornar per la costa de La Marenda: la mar, les vinyes, les corbes, els pobles, travessar una duana sense ningú i parar a contemplar les vinyes que cantava Josep Maria de Sagarra i que després va musicar Lluís Llach.
La cançò més famosa, adaptant poemes de Sagarra, sembla ser aquesta de Llach, però hi ha un disc de Toni Subirana, on totes les cançons són basades en els poemes de l'escriptor. A mi m'agraden més les de "Cançons de remo i vela".
Un altra versió: Txell Sust

Carta del diputat de SI, Alfons López Tena, a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert

Palau del Parlament, 1 de desembre de 2011

A/A M.H. Presidenta del Parlament de Catalunya

Sra. Núria de Gispert Català

Va ser el filòsof Josep Ferrater Mora que ja ens va descriure al 1944 ‘Les formes de la vida catalana’ . N'hi ha una d'elles, el seny, que és la més enigmàtica del catalanisme. Descriu la nostra personalitat col·lectiva. El clàssic excés de zel que ens caracteritza provoca que la prudència ens faci traïdors. Confonem la discreció amb la circumspecció. La cautela que gastem amb els espanyols és la nostra presó. Pel sentit comú, venem l'ànima al diable. Ens fem els ingenus davant la malícia dels qui ens volen mal. I els perills del seny fan, en definitiva, que es tinguin interessos privats i practiquem un quixotisme que arrossega la nació pel terra, mentre que embrutem la nació amb la indiferència pels atacs sistemàtics que rebem.

Afirmar que "Espanya ens roba" i denunciar l'"espoli fiscal", per tant, ni són un insult ni en cap cas una injúria. Però sí que són un insult i una injúria la genuflexió nacional que practica vostè, sent la Presidenta del Parlament de Catalunya, i la Mesa, sent còmplices, per igual, quan assenteixen i acaten els mandats de C's.

Vostè es diu nacionalista quan no sap què és la llibertat. Doblega el genoll en senyal de reverència, de submissió. Res prohibeix que Solidaritat Catalana per la Independència afirmi que "Espanya ens roba" ni que denunciï l'"espoli fiscal". La única limitació que hi ha és l'acomplexament que vostè pateix perquè no tolera que el seu grup parlamentari faci una defensa fèrria de la nació i 3 Diputats, que no són CiU, sí que ho facin. En conclusió, no li agrada
escoltar la veritat.

Li exigim, Molt Honorable Presidenta, com a ciutadans de Catalunya, que al Parlament de Catalunya imperi la llibertat d'expressió de tots i cadascun dels Diputats escollits pel poble de Catalunya. I sap per què, Presidenta? Perquè tan sols la veritat ens farà lliures!

 

Josep-Alfons López i Tena

A finals del mes d'octubre vaig tornar a visitar el nord del meu país i vaig tornar a passar per Cotlliure. Aquesta vegada vaig tornar a visitar la tomba d'Antonio Machado., la que encara no he trobat (he de buscar millor) és la de l'escriptor anglès Pat O'Brian.
És curiós, ja que la petjada del poeta espanyol la pots trobar pel poble en postals o en llibres i la tomba està a l'entrada del cementiri. Contrasta amb la poca informació que he trobat de l'escriptor anglès. Machado va viure poc a Cotlliure, la mort li va venir als pocs dies d'estar allà; i si hauguès sobreviscut, tenia un oferta per treballar a Cambridge que li va arribar un dia després del seu enterrament. Per altre costat, Pat O'Brian va viure mols anys allà, i a més va escriure la novel·la "The Catalans", ambientada al poble i recentment traduïda a la nostra llengua.
Curiós també que al voltant de la tomba de Machado, tots els soterrats tenen noms o cognoms catalans. No sé que pensaran de la situació actual de la llengua catalana a la ciutat, sobretot els caps de setmana que s'emplena de turistes de ciutat. A la novel·la d'O'Brian, la majoria dels personatges s'expressaven en aquesta llengua.
Moltes botigues turístiques i restaurants (vaig dinar a la Crêperie Bretonne Annaick, que té delegacions en Girona i València) i vaig tornar-me'n per la costa fins a Port-bou, on vaig trobar el primer "basar oriental" (això demostra que hi ha gent que sap donar bona imatge turística als pobles i alguns que no). Evidentment vaig tornar carregat amb la cervesa Cap d'Ona i alguna cosa de menjar més.
Per acabar, recomane la biografia d'Antonio Machado, escrita per Ian Gibson, "Ligero de equipaje". També es pot escoltar el disc de Serrat.

Eh, eh! Eres tu? Mmm... no, sóc jo. Com que eres jo? No pot ser això. Jo sóc jo i tu eres tu. Jo no sóc tu, jo sóc jo, i tu, doncs, eres tu. Que jo no sóc tu, que jo sóc jo, redéu. Seràs refill de puta, com que tu eres jo? Jo sóc jo, i tota la resta sou vosaltres. Tu eres tu, malparit! Malparit? Desgraciat, que vols suplantar-me la identitat. Tu no eres ningú. Que no sóc ningú? Jo sóc jo, i ningú més, no com tu, que eres una merda.

Aleshores, tu va traure una pistola i li la va clavar a la boca. Qui sóc jo? Tu eres tu! Pam. Allí només va quedar ell.

Nova temporada de Picant Música: 5.1