Les 10 Totxanes més visitades de setembre (amb repicó).

• jotajotai
• enllaç permanent
• Totxanes + visitades
• divendres, 1 d'octubre de 2010 | 23:57h

Dels disset apunts que he publicat durant el mes de setembre els 10 més visitats han estat:

* 1) Sobre la unitat independentista (o, si us plau, podríeu deixar de fer l'ase?)  (vegeu-lo aquí)

* 2) Sobre la fatiga de la ficció.  (vegeu-lo aquí) 

* 3) Joan Triadú: adéu al mestre. (vegeu-lo aquí)

(n'hi ha més)

• Vull llegir la resta de l'article

honorable Joan Triadú

• carme
• enllaç permanent
• divendres, 1 d'octubre de 2010 | 23:50h

En motiu dels 80 anys de Joan Triadú se li van fer un seguit d'homenatges.
Un dels quals es va fer a Vic a la biblioteca que porta el seu nom.

Va ser un acte bell i emotiu. La seva presència alhora solemne i propera traspuava saviesa i serenitat.

La Judit, que llavors era una nena, va tocar Bach.

I Joan triadú va respondre amb aquestes paraules que avui poso aquí com a record i homenatge.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Remenar llibres

• baladruga
• enllaç permanent
• divendres, 1 d'octubre de 2010 | 23:15h

Una estada més curta del desitjat, però una bona estona gaudint remenant i mirant llibres a la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern (oi que hi ha menys parades que altres anys? que fins el dia 3 es pot veure al passeig de Gràcia de Barcelona.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Vacances a Titerogakaet (1: una terra que posi llibertat)

• jordicc
• enllaç permanent
• Personal
• divendres, 1 d'octubre de 2010 | 22:44h

Titerogakaet és el nom guanche que rep l'illa de Lanzarote, on he passat una setmana de vacances. Aquí va la crònica del més interessant o curiós que hi he trobat.

L'avió que enllaça els aeroports de Gran Canària i Lanzarote és d'hèlices i tarda només quaranta minuts, el temps just d'asseure's, cordar-se el cinturó i menjar-se la bossa de cacahuets que donen (sí, sí, donen, no com altres companyies que et neguen fins el bon dia). Arribo al campament-base, Puerto del Carmen, megaconcentració d'hotels, apartaments, restaurants, botigues i llocs d'oci, tot adreçat casi exclusivament al turisme britànic, alemany i escandinau, que es deixa caure disciplinadament a aquestes terres, delerós d'un sol subtropical que els deixa, pobres, vermells com a tomàquets.

Són els mateixos turistes que em trobo en la primera visita d'interès, el mercat dominical de Teguise, la primitiva capital de l'illa. Són centenars de parades venent tot tipus de productes, des d'artesania a roba, des de fruita a pedres volcàniques. En un lloc ofereixen les "autèntiques" pulseres de Sara Carbonero i en un altre el Dulce de Transilvania (el preferido de los vampiros).

Una gran plaça sembla més aviat l'Oktoberfest: taules i taules plenes de gent consumint, devorant diria jo, salsitxes, hamburgueses i cervesa. Les pissarres dels bars estan escrites exclusivament en anglès i alemany. M'hauré equivocat de lloc? Potser també m'he equivocat d'època, perquè una placa senyala que estic al carrer José Antonio mentre una cantant interpreta Yesterday i el rellotge del campanar de l'església (a la foto) va mitja hora endarrerit.

Dino a la població veïna de Caleta de Famara, paradís de windsurfistes. Mentre menjo unes gambes, la televisió informa de la mort de José Antonio Labordeta. Una gran pèrdua per la cultura, per Aragó i per la gent de bé. Un gran home, que va tenir el privilegi de verbalitzar, en un moment memorable, el desig de milions de persones: engegar a la merda la dreta espanyola. El millor homenatge a Labordeta, la primera estrofa de la seva cançó més famosa:

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad.

I això és Lanzarote: una terra que posa llibertat, un paisatge d'indescriptible bellesa, de terres negres, casetes blanques i un espectacular cel blau. Continuo la visita amb el monument al Camperol, de César Manrique, i un recorregut per la Geria, la zona vinícola de l'illa, amb les seves característiques plantacions de vinya protegides del vent per semicercles de pedra volcànica. Una de les bodegues es diu El Grifo, però no per l'aixeta sinó per l'animal fantàstic. Compro una ampolla de malvasia, a veure què tal.

[continuarà]

AGENDA

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

JOAN TRIADÚ HA MORT: RESPECTE, SILENCI... i... OBSTINATS, TORNEM-HI!

• ramonverdaguer
• enllaç permanent
• TASTS DE VIDA
• divendres, 1 d'octubre de 2010 | 22:42h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

L'ombra de Solé-Tura

• jrenyer
• enllaç permanent
• Cròniques d'una ocupació
• divendres, 1 d'octubre de 2010 | 21:06h

Montserrat Tura ha estat escollida (pel sistema de cooptació) com a número dos de la llista del PSC(PSC-PSOE) per Barcelona (pendent de ser ratificada pel Consell Nacional del partit).

• Comentaris: 3
• Vull llegir la resta de l'article

Jordi Hereu, alcalde d'El Corte Inglés

• cucarella
• enllaç permanent
• Ninots
• divendres, 1 d'octubre de 2010 | 20:51h

En la meua família no fem regals el Dia de la Mare, ni el del Pare, ni el dels Enamorats. Si alguna vegada m’han preguntat què he regalat o què m’han regalat, òbviament, responc «no res». I a continuació, per aclarir-ne els motius, hi solc afegir: «Nosaltres ni hem nascut ni vivim a El Corte Inglés».

L’alcalde Jordi Hereu ha declarat dia festiu a Barcelona el 14 de febrer, diada dels Enamorats. Serà perquè es pensa que Barcelona és tota El Corte Inglés?

• Comentaris: 9
• Vull llegir la resta de l'article

Una visita a Torí

• pereto
• enllaç permanent
• divendres, 1 d'octubre de 2010 | 20:45h

Per a mi, Torí era sinònim del Sant Sudari i poca cosa més. La meua ignorància supina va xocar amb una ciutat agradable i plena d'atractius. És una petita París als peus dels Alps. Ideal per al passejador, fins i tot en dies de pluja, doncs us ofereix més de divuit quilòmetres de voreres porticades. Ideal per al visitador de museus, gairebé cent-vuitanta ofertes diferents, des del magnífic museu egipci, passant pel del cinema –situat a dintre d'un edifici improbable destinat originalment a ser una sinagoga, la Mole Antonelliana, us brinda uns seients evolucionats cap a la morfologia d'un llit per mirar escenes fílmiques, molt útils per fer una becada– fins els vetusts museus de la universitat.
El Museo di Anatomia Umana Luigi Rolando és un espectacle singular: una exhibició dels models anatòmics dels segles XVIII i XIX. Figures de guix o de cera, disseccions, òrgans, detalls finíssims de l'arquitectura humana, algunes mostres morboses, alguna mòmia, cranis, etc. A les llunetes de la sala, ben restaurada, hi trobem les figures de científics de renom, relacionats amb l'anatomia. Pot sobtar la presència de Darwin, però no podem oblidar que entre els anatomistes es trobaren els primers i més fervorosos darwinistes. Unes diapositives ens narren la introducció de les idees de Darwin a Torí de la mà del zoòleg Filippo De Filippi que hi pronuncià el 1864 la conferència L'uomo e le scimie.
En el mateix edifici universitari, el Palazzo degli Istituti Anatomici, una mena de catedral de la ciència i de la modernitat però amb símptomes de degradació i deixadesa preocupants, hi trobem el Museo di Antropologia Criminale Cesare Lombroso. El visitant penetra en una frenesia de craneometria i frenologia, de fisiognomia i dèries criminals: centenars de cranis d'assassins, lladres o violadors, màscares mortuòries de cera de més malfactors, armes més o menys sofisticades (des del punyal dins del crucifix fins la simple però eficaç barra de ferro). Una recreació del despatx del senyor Lombroso serveix per a que ens parle des d'ultratomba i, en un exercici exculpatori inverosímil, ens explique tots els seus errors. Uns panells finals matisen el missatge. Em conmou la referència als dos qualificatius que ens han arribat basats en noms de científics italians: galileà, com a sinònim de mètode científic i rigor i lombrosià, associat a un excés d'ideologia en l'activitat científica.
Per a rescabalar-nos de la immersió en les foscúries de la ciència, fem una descoberta fabulosa: Torí també és ciutat de xocolata, desfeta (amb un punt d'amaretto) a un cafè històric com el Baratti e Milano o el Caffè al Bicerin, barrejada amb avellana (la famosa guianduja) o amb un cor de grappa (grappino) o de crema licorosa (alpino). Pelegrinem a Peyrano i Guido Gobino. No sols no ens en penedim gens sinó que ens reconciliem amb el món.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

HISTÒRIES DEL PENEDÈS: “LOS CANTIS DE VILAFRANCA”

• elbarrinaire
• enllaç permanent
• divendres, 1 d'octubre de 2010 | 20:18h

Els càntirs de terrissa negra de Vilafranca havien gaudit de fama merescuda. Tal va ser el seu prestigi que el dramaturg i poeta Frederic Soler i Hubert (1839-1895), més conegut com Serafí Pitarra, –tot i que també signava com Jaume Giralt, Simon Oller o Miguel Fernadez de Soto-  els va dedicar una peça teatral “Los Cantis de Vilafranca, comedia en un acte y en vers”.

La peça està interpretada per nou personatges, un notari, un agutzil i sis homes del “sumetent”.  El protagonista es diu Isidro i l’acompanya -amb un paper destacat- en Tomàs, un xicot amb el renom del Canti de Vilafranca. L’acció transcorre en una bòbila entre carlinades.

L’obra es va estrenar al Teatre Romea la nit del 12 de novembre de 1869. Va actuar com a protagonista, en el paper d’Isidro, el gran actor Lleó Fontova (1838-1890). En Lleó Fontova va fundar amb Pitarra la companyia de Teatre Català, de la qual fou soci, director i primer actor.

En una de les escenes l’Isidro, resumeix les virtuts dels càntirs penedesencs: “ i com que és de Vilafranca, te l’aigua fresca y es bo”.

En el cens vilafranquí apareixen cantirers des de l’any 1516. Segons l’Antoni Massanell el nombre de terrissaires més important fou al llarg del segle XVII. A la dècada dels trenta, del segle passat, encara treballaven a Vilafranca cinc obradors que s’acabarien transformant en bòviles.

Els càntirs negres vilafranquins estaven decorats amb línies incises o amb cordons i flors, i segons en Pere Planes -el darrer terrisser- se’n feien de bombats, de plans, de gerreta, d’engany, del drac alat, i és guarnien amb diferents decoracions.

L’Isidro de “Los cantis de Vilafranca” en descriu uns, amb un català  poc normatiu: ”n’hi avia uns / que ja ara s’en fan pochs / que tenian tot per sobre / bestias com serps i dragons / fets de la pasta del canti / Deixavas tu llibre ‘l broch / y... guapamente...bebias- que ningu ha begut millor./ Pero sens pensá ‘l tapavas per fe ‘l raig mes prim y !Adios¡/ Las serps i els dragons rajavan / y et deixaven com un xop”.

Una de les utilitats dels càntirs, a les que fa referència l’Isidro, ja fa anys que van desaparèixer del programari tradicional. “Desprès quant algú ‘s casava / se’n trencavan vuit o nou. / Desprès va deixar de ferse / y ara, no s’hi fa de bo / sino que quant algun viudo se casa per segon cop / li fan esquellots trencantni /  a devant d’ell, qui mes pot.”

De càntirs vilafranquins, en els darrers anys, s’han trobat abundants restes al subsòl del castell de Cubelles, als subsòls dels carrers Arengaders i de les Premses a Vilanova i a la volta del cor de la capella dels Dolors de Vilafranca.

D’en Pitarra en queda una important obra i l’homenatge d’un monument al Pla del Teatre de Barcelona, obra de l’escultor Agustí Querol i de l’arquitecte Pere Falqués.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

la rella a la Fira comarcal de l'Hostal del Vilar

• larella
• enllaç permanent
• Rella endins
• divendres, 1 d'octubre de 2010 | 20:07h

Un any més, la rella va ser present a la Fira de l'Hostal del Vilar. Enguany, a més de la distribució d'exemplars entre els assistents, hi vam muntar una parada informativa i de venda de llibres "En vida vostra!", de paraigües i de loteria de la revista.
La parada del Consorci i el bar de la Fira també van repartir exemplars del darrer número de la rella, que inclou un especial dedicat a la Fira del Lluçanès.
El portal d'internet Osona.com/Lluçanès.com es va fer ressò de la presència de la revista en el reportatge fotogràfic que han publicat, i del qual n'és una mostra la fotografia que encapçala aquest apunt.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article