GRAN HEDONISME I INTEL·LIGÈNCIA ANALÍTICA

• bielmamengual
• enllaç permanent
• divendres, 1 de gener de 2010 | 21:24h

He entrat al MMX amb aquest vent tan variable com la seva pròpia definició que ara mateix mentres escric amb les mans obertes fa divertimentos amb els vells vidres que em deixen veure la fosca.
Llegia, en un poema de Brane Mozetic, la visió d'un protagonista que sense pensar-ho he fet meva: «Es torna a sentir una remor. Penso que  no / hi haurà cap guerra. Potser és el nostre món que cau, peça, / rere peça, enmig de la nit, la gent decent dorm / com tu, Dave, dorm, mentre jo escolto els sorolls i / tinc por.»
Els tesaurus (quina vella paraula caçada, en una accepció, d'uns estudis a la Universitat Autònoma de Barcelona els anys setanta!), que documentalitzen l'any passat per tots els altaveus de descomunicació, m'han fet sentir remors d'aquestes que Brane Mozetic pinta tan bé, i també, tan al viu i tan a les clares. I la gent decent dorm.
La nit dels indecents, no és el títol d'alguna cosa que no record?
He pres notes per a històries que passen ara i el 36 del segle passat i puc assegurar que el paper lletratremolava i les paraules semblaven, descarabutades i il·legibles, fetes durant un terratrèmol. Aquests detalls de la meva escriptura són moltes de vegades escletxes des d'on puc veure allò que anomenaria amb el títol d'aquest llibre de poemes, que potser treuré enguany, El cos de les coses.
———————
Passejava, amb el meu amic Y., per la frontera d'un bosquet i un ametlerar. Fosquejava. Li he contat la meva admiració per Auguste Renoir.
[Foto Dones de dol anys 1950 Eivissa, regal del meu amic, i, ai las, lector, X.]

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article