Ara, País Valencià

Marc Peris
El passat referèndum regionalista a Arenys de Munt generà una onada
expansiva que es deixà sentir per tots els Països Catalans. Un acte
engrescador, i perquè no dir-lo, un pèl folklòric, va generar moltes
preguntes fora del País, i moltes més, si cap, a dins.
És un fet que
una paraula escrita al nord de l’Ebre, ens arriba a la resta
multiplicada en rius de tinta, desbordant totes les previsions, i
mostrant que el transvasament és al cap i a la fi, un fet. Una consulta
en un poble, i alguns s’enfilen al Micalet a proclamar la República
Valenciana, o a inventar-se una nació, altres remuguen que això no té
importància per nosaltres, i amb aquestes fatigues no acaben de provar
les seues paraules, uns altres denuncien l’ingerència de l’agent
exterior, la invasió dels ultracossos, o qualsevol imitació barata de
la paranoia McCarthista, i els més sensibles, ploren en un racó allò de
” per què no em volen?”. Tot plegat seria ben divertit, si no fora
perquè representa el que pareix: Una gran pèrdua de temps.
Respecte
totes les opinions generades arran del referèndum, crec sincerament que
venen de persones que s’estimen el País, i que només pateixen per què
aquest sobrevisca, en un format o un altre, al cap i a la fi, el debat
es saludable, però no ens ha de paralitzar. Com a valencià que visc a
Mallorca, sempre em meravella la claredat i manca de complexos amb la
que ací s’assumeix la cultura catalana com a pròpia. Defensar-la, només
és la manera de fer sobreviure el caràcter mallorquí, el seu bonic
accent, els noms que descriuen aquesta roqueta i el llegat guerrer d’un
poble que ha defensat els seus trets d’identitat a través dels segles.
Mai no han vist aquesta defensa com a quelcom contraproduent per a ells
mateixos, mai han pensat que defensaven els interessos d’un altre. Ho
envege, perquè a la meua terra hi ha massa monarques de repúbliques
imaginàries. Serà que les taifes sobrevisqueren a aquells que les
crearen. Senzillament, crec que hem de començar a deixar-nos de
complexes perifèrics, i a pensar que som un país que no té un centre,
sinó molts, i no és per casualitat que el nom del nostre projecte
nacional és en plural. El nostre bocí de terra, allò que alguns
anomenen Ebre, altres Horta, Pego, altres Mallorca, i encara uns altres
Arenys de Munt, això són els Països Catalans. El nostre discurs ha de
ser local, reivindicar les nostres singularitats, els nostres símbols,
arrabassar-los als reaccionaris, però sense perdre de vista que hi ha
més gent com nosaltres més enllà del nostre poble. En efecte, és molt
difícil que existim uns sense els altres, dividir-nos és rendir-nos,
esperar amb un somriure en la cara l’hora que l’últim català no tinga
amb qui parlar, per no poder fer-se entendre.
Per això m’allunye
de qualsevol proposta de tercera via, o com se li vulga dir. Per a mi
no plantegen bé les preguntes, són com aquell, que en rebre una potada
als genitals, li pregunta a l’agressor: “Quin peu calces?”. Així doncs,
la meua pregunta és: qui busca la nostra divisió, qui ha deixat per
escrit a la constitució que no ens podem unir, qui fomentà el
bipartidisme amb barreres electorals injustes per espanyolitzar-nos,
qui ens nega la vertebració viària, institucional, popular,
territorial, cultural, lingüística, qui ens nega que compartim un espai
audiovisual català? Espanya. La resposta és senzilla per tant, i la
següent pregunta també ho és. Quina és la millor manera de lluitar
contra Espanya, doncs? Junts. Per tant, plantegeu els referèndums com
millor ho considereu, en clau regionalista, a nivell comarcal, en un
poble o en la taula d’un bar, però no oblideu que aquest país el formem
tots i totes, i que només junts podrem alliberar-nos de la ocupació
espanyola. Per separat, som només ones en la mar, junts som un Tsunami.
I
allò que diem del nostre País, també ens ho podem aplicar al nostre
moviment. Hem servit unes sigles concretes durant tant de temps,
arribant a competir amb germanes que defensen exactament el mateix que
nosaltres, escandalitzant-nos per detalls insignificants, jugant al joc
de la Política, com si fórem polítics professionals, movent les peces
baix la taula, que ja hem oblidat que aquesta marca nasqué per a
defensar un país i unes idees que compartim. Sovint confonem
l’instrument amb la seua finalitat. I això ha de canviar. Tots hem
estat capaços de sobreviure a la repressió, al cansament, a les
derrotes, a les traïcions, sense esperar res a canvi, només per
conviccions. Hem arribat fins ací, amb forces per seguir creixent. Per
tant, màxim respecte per tothom. Som part de la mateixa lluita, som
d’esquerres, volem un canvi radical en el sistema, i volem la
independència. Ah, i no ho pareixem, però som molt cabuts, creieu-me.
Així
que per a mí la millor notícia d’aquesta diada, és que hi ha un cartell
que signarà l’Esquerra Independentista de Mallorca, i dins aquest
cartell, hi serem tots i totes: joves, no tan joves, municipalistes,
socialistes, estudiants, treballadors, finalment un moviment. Aquesta
diada per a mi no celebra el passat del nostre país, assentat sobre una
conquesta com la que ara ens volen imposar els espanyols, aquest dia en
celebra el futur. I aquest futur depén en gran mesura de que anem
junts. Per separat només som ones en la mar, junts som un Tsunami.
Publicat a l’Accent 168

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!