Publicat el 22 d'agost de 2017

Com es fa un procés de captació i radicalització gihadista

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient gihadisme Alcorà Alcora
Imatge: la ‘sharia police’ patrulla algunes ciutats del Regne Unit i Alemanya amb el consentiment de les autoritats

El procés de radicalització de joves musulmans es produeix d’una forma similar a qualsevol altre procés de captació, ja sigui per una secta o per un grup radical violent de qualsevol altra ideologia.

Alguns experts també comparen l’estratègia dels captadors als moviments d’aproximació a la víctima i d’aïllament del seu entorn que fan els pederastes.

En tots els casos es tracta d’identificar una persona amb el perfil adequat i seguir els passos següents: acostar-s’hi amb un discurs amable, generar confiança, anar endurint el discurs alhora que es genera certa dependència del nou grup, se separa la persona del seu entorn habitual i, finalment, se’l prepara per atemptar o per acceptar l’abús.

Per tant, el primer pas consisteix a identificar les víctimes. En el cas dels grups islamistes violents, en algunes ocasions cerquen els joves a Internet i, en altres, a les mesquites o per les places del barri. Penseu que qui és més susceptible de veure’s involucrat en un procés de radicalització és precisament el jovent que volta i perd el temps al carrer, bevent, passant dels estudis i aliè a les organitzacions de la societat civil del seu barri. Alguns poden tenir problemes d’integració a l’institut, amb la família o els veïns, però no sempre és així.

Altres, simplement, necessiten que algú els ajudi a trobar el seu camí a la vida. Hi ha gent que els recordarà que fer campana a l’escola i tancar-se portes professionals i socials és dolent. Altres els explicaran que esdevenir un bon musulmà, amb tot el que això implica, és bo per a ells. Així, la primera fase del procés de radicalització es tanca convencent-los que han de practicar allò que prescriu l’islam. Aquest és un pas relativament senzill, ja que, en general i lògicament, els musulmans estan prou orgullosos de la seva religió, independentment de si són més o menys creients o devots.

Podem afirmar que aquesta primera fase és, paradoxalment, un pas de millora en la vida de moltes persones. L’entorn més proper ho pot arribar a agrair. Tot sovint les famílies pensen que el canvi d’actitud envers la vida, el fet de deixar l’alcohol i les discoteques, així com la creixent religiositat del jove són conseqüència de la maduració natural en l’edat postadolescent.

Els problemes comencen a partir d’aquí, perquè el problena no és la fe, sinó qui t’introdueix en el camí de la fe. El captador transmet una lectura de l’Alcorà i una interpretació dels experts en religió totalment afectada pel radicalisme salafista. A poc a poc, el captador va tancant totes les finestres al possible diàleg amb altres versions d’islam, amb les altres religions i amb qualsevol altra font d’idees o d’opinió.

Com veieu, fins aquí el procés recorda el de qualsevol altre moviment radical i violent de caràcter sectari: comença pel “tu vals més que per estar tot el dia al parc perdent el temps, tu ets dels nostres, vine amb nosaltres”. Després ve el “només nosaltres coneixem la veritat, odia els altres perquè no tenen raó i perquè no valen res”. Finalment, es passa a “tens una missió: mata i destrueix l’enemic, sense compassió”.

Aquesta impersonalització de l’altre, de les persones alienes al grup, és la que fa possible la violència sense càrrec de consciència. Arriba un moment que l’altre, l’enemic, esdevé als ulls del futur terrorista un ens sense ànima ni personalitat, com un objecte què no sap cap greu de destruir.

La família i l’entorn

El pensament sectari es reforça a través de l’aïllament del recluta i el trencament de relacions amb el seu entorn. Això inclou deixar d’anar a l’institut perquè és un lloc on “només adoctrinen els alumnes”.

Alhora, se’l convenç que és imprescindible de fer tots aquests passos perquè hi ha una cosa molt més important que els amics de tota la vida: el jove té la sort de dur a terme una missió divina per a imposar al món les idees i projectes del grup que, a aquestes alçades del procés, ja són les úniques idees i projectes del jove.

El trencament també es produeix a casa. Molts joves deixen de mirar la televisió amb els pares o de compartir converses amb els familiars perquè consideren que el que mostra la pantalla o el que es diu a la sobretaula contradiu la fe islàmica. De fet, els joves acusen els grans de no ser bons musulmans, d’haver sucumbit a la pressió dels infidels de la societat d’acollida i d’haver transmès als fills un fals islam.

L’entorn més proper juga un rol clau a l’hora de reconèixer els primers símptomes d’un procés que, en aquests estadis previs a la radicalització total, és difícil d’identificar fora de la llar. Això és així precisament perquè els joves no acostumen a participar en les organitzacions de la societat civil. És a dir, com més vincles socials: club de bàsquet, esplai, mesquita, teatre… Més possibilitats hi haurà que algú identifiqui els canvis d’actituds del jove.

En aquesta fase, els familiars haurien de parlar de la nova situació del seu fill amb l’administració, ja sigui l’escola, els serveis socials o la policia. Entenc que pot ser difícil d’interpretar què li passa pel cap a un adolescent i que és dolorós de denunciar un fill. Però les famílies han de tenir present que deixar passar massa temps pot comportar la pèrdua d’aquest ésser estimat per sempre. En massa cassos, amics i familiars directes o no tant directes del jove radicalitzat coneixien les seves activitats i les han mantingut en secret.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


Preparat per atemptar

Un cop tens una persona convençuda, implicada amb la causa i aïllada de la resta del món, com més va més radical serà.

En el procés se l’haurà posat en contacte amb altres persones de la mateixa ideologia per enfortir el sentiment de pertinença al grup. També l’hauran exposat a textos i opinions d’ulemes de prestigi que legitimen el discurs retrògrad i carregat d’odi dels grups salafistes de caire violent. Els grups que s’acostumen a descriure a Occident com a “gihadistes”.

Resumint, el reclutador s’acosta a joves amb problemes emocionals o conflictes amb el seu entorn i els obre una porta a assolir una vida més digna. Això no és tot. A més a més, els convenç que la seva existència és important per a la societat perquè tenen una missió. A sobre, aquesta no és una missió qualsevol: és una missió divina.

Aquest és el procés que segueix una persona amb més o menys interès per la religió fins a esdevenir un terrorista que mata en nom de la religió.

Què fem quan el procés ha culminat?

Les mesures i accions que s’han de prendre quan el jove ja s’ha radicalitzat formen part d’un altre tema. Tanmateix vull acabar amb un parell de reflexions.

En els paràgrafs anteriors he fet referència a la necessària col·laboració de les famílies musulmanes. Ara faré un parell de comentaris sobre actituds gens constructives de les autoritats.

Ajudar els bons i castigar els dolents

Si durant les darreres dècades les organitzacions islàmiques ‘normals’ haguessin tingut molts diners, a cada cantonada dels seus barris haurien pogut obrir grups d’esplai, centres ocupacionals i oratoris regentats per imams que ensenyessin els joves a construir a partir de la fe. Però el cas és que qui té més diners per estendre tentacles i arribar arreu són els grups finançats per grups fanàtics del golf Pèrsic que prediquen un supremacisme antioccidental, o anticristià. Lamentablement, a Europa s’ha permès durant massa anys la difusió del seu discurs d’odi.

Per exemple, algunes ciutats del Regne Unit i d’Alemanya permeten que grups de musulmans anomenats ‘sharia police’ organitzin patrulles de barri. Diuen que és per a garantir la seguretat dels veïns, però la veritat és que serveixen per a implementar per la força de la intimidació els usos i costums que responen a la seva visió estreta de l’islam.

Un altre exemple de deixadesa per part de les autoritats: fa uns mesos, la comunitat líbia de Manchester va expulsar de la mesquita un individu perquè es va enfrontar a l’imam.

Aquesta persona recriminava a l’imam que hagués condemnat la violència i el terrorisme perpetrat per l’Estat Islàmic. La mateixa comunitat havia denunciat el noi en el passat i ho va tornar a fer després d’aquest incident.

Doncs resulta que el noi, que era fill d’un líder islamista libi que vivia tranquil·lament a Anglaterra tot i que havia lluitat per Al-Qaida, va viatjar a Líbia i va poder tornar legalment al Regne Unit. Els serveis secrets francesos creuen que també va viatjar a Síria per lluitar amb l’Estat Islàmic. Finalment, el jove va tornar per a perpetrar al maig un atemptat contra la joventut i la canalla que sortien del concert d’Ariana Grande a Manchester.

Quan ja és massa tard ens barallem entre nosaltres

Entenc els motius que empeny una part significativa de la societat a demanar als musulmans que mostrin públicament el seu rebuig al terrorisme. Però els musulmans repliquen justificadament que és injust haver d’anar demostrant que tu no ets dels dolents quan no has fet res.

De fet, de veritat creieu necessari que els musulmans anònims ens argumentin i ens convencin que la seva religió és més o menys pacífica? Per a què serveix això? Per a estar més tranquils en un context on tenim la sensació que hem perdut el control de la nostra pròpia societat?

La llei, i no la bona o la mala fe, és la que defineix els crims i els actes de terrorisme. Per tant, la policia ha de perseguir i la justícia ha de castigar els criminals. Si ho fessin eficientment i l’Estat tingués el control de la situació als carrers potser no caldria tanta manifestació, tanta declaració pública i tanta justificació.

Certament, s’ha de marcar una frontera entre el gruix de la societat i els terroristes i no deixar-los-en passar ni una. Els musulmans, els nostres veïns musulmans, ens demanen que marquem el límit i que deixem en pau els innocents.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)


Podeu deixar els vostres comentaris en aquesta mateixa pàgina (una mica més avall i no cal que hi poseu l’e-mail si no voleu), o en el nostre Facebook.

Totes les opinions són benvingudes.



  1. Bon dia, Jordi.
    Gràcies pel teu escrit.
    Quan passen aquestes coses no puc evitar de pensar: Què coi passa en aquest món? Estem tots sonats o què? I sincerament, penso que sí, ben cabres.
    La violència està latent a tot el món. […]
    I veient això tant terrible intento veure d’on pot venir tota aquesta violència i sobretot observar què s’ha fet […].
    Si m’imagino la gent marxant de casa seva, en la misèria absoluta, buscant un lloc on sobreviure […] arribant a una terra extranya, amb costums molt diferents als seus, amb la descomfiança a flor de pell […].
    Com creixen els infants? Que potser són impermeables al què passa a casa?
    […]
    Cal un canvi RADICAL en les prioritats socials i educatives […].
    Si la gent ens sentim respectats i estimats la vida flueix d’una manera espectacular. Podrem fer-ho? […] primer cal que ho veiem, despés que ho volguem canviar i finalment posar les eines necessàries per aconseguir-ho.
    El món està cridant i demanant desesperadament un canvi.
    Gràcies i seguim!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Al-Qaida, arabislam, General, Islam, Periodisme-Opinió | s'ha etiquetat en , , , per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent