Estem a l'inici d'un gran pont, però jo no vull parlar pas d'aquest pont, la casualitat va fer que molt abans que es declarés el dia 6 de desembre dia de la Constitució, Molins de Rei perdés un dels seus símbols. Aquella fatídica nit del 5 al 6 de desembre de 1971, un pastisser del poble anava cap a Sant Andreu e la Barca on hi te una altre pastisseria, quan creuava el riu Llobregat va notar amb la seva furgoneta un gran sotrac, va parar i va veure que mentre passava sobre el pont, aquest s'havia partit en dos en esfondrar-se dues del les quinze arcades. El camió que anava darrera seu, no va tenir tanta sort, i es va precipitar al riu, que anava plé a vessar i el cos del conductor va ser trobat uns dies mes tard pocs kilómetres mes avall. Al cap de pocs dies, van caure dues arcades mes.
Era un pont magnífic, podeu veure'n la història a la Viquipèdia. Tothom el coneixia com el pont de Molins de Rei, tot i que l'altre costat del riu fos de Sant Vicenç dels horts s'associava al meu poble pel fet que estava a tocar del nucli urbà. Nosaltres el coneixíem com el Pont de les Quinze Arcades, i el nom oficial, era el de Pont de Carles III. La seva majestuositat era imponent, el seu color vermell fosc de la pedra de sauló, accentuava la seva bellesa. Va ser el símbol del meu poble, durant els 204 anys que va tenir de vida, va aguantar innombrables riuades, varies guerres dos intents de dinamitar-lo, sense aconseguir fer-lo caure. La negligència de les administràcions de l'època, van permetre una gran extracció d'àrids del riu que va danyar els fonaments, i la riuada del 5 al 6 de desembre se'l va endur per sempre. El fet que se l'anomenés Pont de les Quinze Arcades, va inspirar un poema que Ferran Agulló va dedicar a Molins de Rei.
Aquest migdia a les 12, s'ha celebrat l'acte de presentació de Molins Decideix, comissió organitzadora de la consulta popular sobre la independència. Aquesta consulta està impulsada per l'Ateneu Mulei, després que en una sessió plenària, l'ajuntament el dia 30 de Setembre aprovés donar suport a la consulta amb els 13 vots favorables de IiE, AM ERC, CiU i CUP, i 5 vots en contra de PSC.
A part dels esmentats partits polítics, s'hi han adherit gairebé totes les entitats de la vila, i tots els alcaldes que hi ha hagut des de l'any 1.979.
A l'acte, a part dels parlament de diverses entitats adherides, hi han intervingut, Ignasi Termes, Portaveu de Molins Decideix, Antònia Castellana, primera alcaldessa després de la dictadura, i l'actiu Sílvia Bel ha llegit el Manifest en suport de la consulta.
Molins de Rei no podia quedar al marge d'aquestes consultes, i tot i ser un dels primers ajuntaments que van aprovar donar suport a les consultes, aquestes no es faran el proper 13 de Desembre com a molts pobles de Catalunya, sinó el 27 28 de Febrer.
Reagrupament, no ens hi em pogut adherir com a tal, ja que encara no ens hem constituït com a assemblea local, però tots els associats locals hi donem suport a títol individual, i els que la nostra vida laboral i familiar ens ho permeti, ens em posat a disposició dels organitzadors.
Fa pocs dies, el Conseller d'economia Antoni Castells, va dir en una conferència a l'Institut d'estudis Catalans, que Catalunya pateix una crisi econòmica però també una crisi política, provocada per l'esgotament d'un cicle, i una crisi de relacions amb Espanya, i durant la conferència, va afirmar que -la crisi política a Catalunya la genera, segons l'anàlisi de Castells, l'esgotament d'un cicle polític que té a veure amb el sistema electoral, el funcionament dels partits i el funcionament de les institucions, com el Parlament. A tot plegat s'hi afegeixen els escàndols de corrupció política-. Es evident que els sistema polític actual està esgotat, que cal una regeneració política i un canvi en el sistema electoral i el funcionament del parlament. No pot ser que els partits controlin el parlament, i aquest s'hagi convertit en un mer teatre on s'hi escenifiquen les decisions preses pels aparells dels partits amb antelació. Cal anar a un sistema de llistes obertes on els parlamentaris tinguin una relació mes estreta amb els seus electors i treballin de debó pel territori al que representen. El Conseller Castells, te molta raó en el que diu, però el partit en que està es qui mes fidelment representa el sistema actual de partits, per tant el menys interessat en canviar res. Des de REAGRUPAMENT, volem entrar al parlament per a mes de proclamar unilateral-ment la independència de Catalunya, canviar el sistema electoral amb llistes obertes, circumscripcions petites, i limitació de mandats.
Aquesta setmana passada, ha estat clau en el cas Gürtel, Mariano Rajoy ha exigit a Francisco Camps el cap de Ricardo Costa, i quan semblava que no el volia destituir, ha acabat claudicant, i el "pobre" Costa ha tingut de plegar entre llàgrimes.
Tot aquest estira i arronsa entre Rajoy i Camps, sembla impossible en un partit tant disciplinat com el PP, on mai ningú se surt del guió preestablert, només cal recordar el que va passar quan es va iniciar la guerra de Iraq, gairebé ningú en va dir res en contra, i els pocs que ho van fer, els van obligar a marxar. No sé, però a mi em costa moltíssim de creure que no hi hagués ningú que pensés que era un disbarat iniciar aquesta guerra, però com dic el PP es un partit molt disciplinat i molts dels seus càrrecs actuen com autèntics funcionaris al servei del partit, com el Daniel Sirera, es va presentar per dirigir el partit a Catalunya, va guanyar, i després li van dir, moltes gràcies, però volem que sigui la senyora Sánchez Camacho, i ell disciplinat va dir si senyor, ara, l'han enxampat enviant el famós missatge de mòbil on diu que aquest partit es una merda, com diria qualsevol funcionari parlant del departament on li ha tocat treballar.
Llavors, perquè li ha costat tant a Francisco Camps destituir a Ricardo Costa? Doncs perquè el sistema actual de partits, i amb el sistema electoral que hi ha, tota la política de l'estat Espanyol, funciona a base de l'amiguisme i el tràfec d'influències, i si cal s'utilitza el joc brut contra els rivals polítics, ja siguin del mateix partit, com dels altres. I quan una persona es destituïda, totes les persones que per amiguisme i tràfic d'influències, tenen un lloc, saben que aquest perilla. I això passa a tots els partits, i tant a Catalunya com a Espanya, perquè tots funcionen de la mateixa manera, encara que en uns hi hagi mes disciplina que en altres.
Per tot això, cal canviar de d'alt a baix el sistema de partits, i el sistema i la llei electoral. Amb un sistema de llistes obertes, gran part d'aquests problemes es solucionaríen.
Cada dos per tres, ens arriben a la bústia de casa una serie de impresos, mes o menys ben fets, en que alguna institució, generalment l'ajuntament o com en aquest cas la Generalitat, ens recorden totes les coses que fan. Aquest de la foto, l'hem rebut aquesta setmana, i com podeu veure, en el revers, hi ha unes indicacions que ha d'omplir el carter, en cas que l'hagi de tornar. M'he quedat amb les ganes de portar-lo a correus perquè el tornin, amb una marca a la casella de rebutjat, però no se si fer-ho, ja que m'imagino que els de correus el llançaran directament a la paperera en lloc de tornar-lo al remitent.
No se si algú ho ha fet alguna vegada i si realment serveix d'alguna cosa, però de ganes de tornar-lo, no me'n falten pas.
Aquests pamflets, son propaganda política que es fan els que manen amb els diners de tots, i cada vegada que en rebo un em poso de mala llet, no m'el llegeixo mai, alguna vegada el fullejo, però el mes habitual es que acabi al contenidor de paper i cartró sense ni haver-lo obert. Si volen que sabem les coses que es fan, per simple informació, ja hi ha les ràdios i televisions públiques, que son mitjans molt mes barats, que no pas haver d'inprimir en paper i distribuir aquests pamflets. I es que pels polítics que ens governen els diners que recapten dels contribuents, no els costen cap esforç, i poden fer-ne el que els sembli, imprimir pamflets, encarregar informes que no serveixen de res, finançar fundacions sense controlar si els diners s'usen adequadament, i un llarguíssim etcètera.
La confessió que ha fet el senyor Fèlix Millet, de tot el que s'ha "cobrat" de la fundació del Palau de la música Catalana ens han indignat a molta gent, no entenem com es possible que algú pugui desviar tants diners d'una institució que rep tantes subvencions sense que ningú se n'hagi adonat. Ara, sembla que no s'investigarà res mes enllà de cinc anys, perquè els delictes anteriors ja han prescrit i no te sentit esmerçar tants esforços en una investigació que no servirà per fer pagar les irregularitats que aquest senyor ha comes durant un grapat d'anys. Potser si que saber el que aquest senyor s'ha emportat no serviria per ampliar els càrrecs pels que haurà de respondre davant de la justícia, però seria just que es fes públic tot el que s'ha emportat. Quan una persona amb pocs escrúpols està tants anys davant d'una entitat, arriba un moment que creu que aquesta entitat es seva i pot fer i desfer, i treure'n tot el rendiment econòmic que sigui possible, i si ho ha aconseguit (fins ara) haurà estat perquè la resta de socis de l'entitat i les administracions públiques, han badat. Una cosa semblant, també passa en altres entitats, partits polítics, ajuntaments, i altres governs, que hi ha gent que porta anys guanyant eleccions, o imposant-se en els congressos, i treballant molt, no ho negaré, però arriba un moment que prenen aquella institució per una propietat privada, com es el cas d'un partit polític, que tot i que potser no es "cobren" uns sous com els que s'ha fet el senyor Millet al Palau de la Música, si que els permet obtenir unes quotes de poder considerables, i la possibilitat d'endollar a molts amics, coneguts i saludats.
Sense voler desmerèixer la figura de Rafael Casanova, la figura de Josep Moragues, ha estat injustament oblidada fins avui. Al contrari del que li va passar al primer, que un cop acabada la guerra es va retirar a Sant Boi i va exercir d'advocat, el General Moragues, va ser detingut, torturat, mort, esquarterat, i el seu cap va ser exhibit durant dotze anys en una gàbia de ferro.
Les figures del herois, amb el temps es desdibuixen, i ara som incapaços de poder entendre les sircumstàncies de cada un, cal que no fem cas a interpretacions minucioses del que van fer, i veiem la seva gesta en un context mes general, i aplicable a tot el que representen. Casanovas, representa el poder legalment establert en representació del poble, com bastants anys mes tard ho va ser el president Lluis Companys, el General Moragues, per a mi representa a tota la gent que va lluitar i morir per defensar Catalunya, no vull saber si va lluitar en favor d'un rei, o un altre, simplement, va donar la seva vida pels drets de Catalunya, i representa a tota la gent anònima que va lluitar pel mateix.
Per tot això aniré a l'acte d'homenatge que la gent de REAGRUPAMENT farem aquest Diumenge a les 12 H del migdia al Plà de Palau de Barcelona, a la figura del General Moragues i el que representa.
A la carretera, la gent hi va molt crispada i sovint es font de discussions que fins i tot en alguna ocasió, molt poques per sort acaben en agresió física. Tot i així, de tant en tant es veu algun gest, que fa que veiem que la condició humana, a part de l'agressivitat també te gestos que fan que la generositat i l'educació aflorin. No parlo d'un col·lectiu qualsevol, parlo d'una gent amb molt mala fama, parlo dels camioners. I aquest gest, no ha sorgit des de cap norma oficial, ha sorgit espontàniament.
Des de que els camions de gran tonatge porten un limitador de velocitat, aquest dispositiu, no permet que els camions vagin a mes de 90 km/h., pel que gairebé tots els camions van a una velocitat màxima en plà que oscil·la dels 85 als 90 km/h. Aquest marge tan estret, fa que els avançaments en autopista sovint es fan molt llargs, i la gran llargada d'alguns camions, fa difícil apreciar pel retrovisor dret, si ja hem avançat del tot un vehicle, pel que cal allargar molt l'avançament, per seguretat. Des de fa bastant de temps, la majoria de camions quan son avançats, una vegada veuen que el vehicle que els avança els ha sobrepassat, li fan una senyal amb els llums per indicar que ja es pot posar de nou al carril dret. No se d'on ve, ni com a sigut que sorgís, penso que algú ho va començar a fer, i els que se'n "beneficiaren" van imitar el gest, i d'aquesta manera es deu haver estès per tot Europa.
Mai ho he fet, tant sols quan va morir Francesc Candel vaig comentar que quan feia el servei militar vaig llegir el llibre Trenta Mil Pessetes Per Un Home, però es evident que no soc cap crític literari, tant sols soc un camioner i a sobre poc afeccionat a llegir llibres, costum que vaig abandonar fa alguns anys per la dificultat de concentració que tinc, pel que no voldria que ningú penses que vull fer una crítica, es sols una referència del que m'ha semblat el llibre.
Quan l’amic Josep Pastells va anunciar en el seu bloc que volia escriure un llibre de relats curts amb la marató i el córrer com a tema principal, li vaig comentar que li podia explicar algunes anècdotes viscudes durant l’època de la meva vida en que corria un parell de maratons l’any, a mes de diverses curses de mes de deu kilòmetres i mitges maratons. Dues anècdores que li vaig explicar van servir-li per escriure dos d’aquests contes, Efectes benèfics i Cinquanta maratons, en el primer com a desencadenant del final, i de fil conductor en el segon.
M’he divertit molt llegint-los, en part per estar ambientats en el mon del córrer i les maratons, i també per la seva manera d'escriure, on hi ha present moltes coses, corredors professionals i afeccionats, les relacions de parella, sexe, etc., pel que retraten cituacions força habituals, i divertides. Els contes mes curts tenen de protagonistes animals que corren. El primer conte, l'únic que no es ficció, relata de forma real les sensacions que va experimentar quan va córrer la seva primera marató. El penúltim, dona nom al llibre i fa referència al mític soldat. L'últim, Carta de Lydiard, es una suposada carta de qui va ser inventor del "jòguing", molt interessant i divertida.
El llibre es bilingüe Català/Castellà, per les dificultats que va tenir el Josep per publicar-lo només en Català i per estar residint des de fa alguns anys a Getafe. Podeu trobar mes informació al seu bloc, i en aquest post i en aquest altre, fa referència al seu llibre.
Els títols dels contes, son, La meva primera marató,El corredor metòdic, Amants del running, Efectes benèfics, Vidres trencats, Expo 2008, Marató de muntanya, Cinquanta maratons, Revenja, Resistència, Amb el cap alt, La fugida, Tres gossos, L'últim alè de Fidípides i Carta de Lydinard.
El tribunal superior de justícia del País Valencià, ha arxivat el cas contra Francisco Camps, per suborn. I Pel que sembla, al PP ja fa molt de temps que sabíen que la causa seria arxivada, per això es van arriscar a fer costat al president de la Generalitat Valenciana en el cas Gürtel.
Com tothom ja sap, al president li van fer una roba caríssima, i la va pagar un presumpte corrupte. El senyor Camps ho nega, però no ha pogut mostrar les factures d'aquests vestits.
Ara sembla que tot ha quedat en no res i la reputació del senyor Camps està immaculada. El tribunal ha dit que rebre regals no es cap delicte, amb el que admet que hi ha proves de que els va acceptar, la gent del seu partit diu que per una quantitat tant irrisòria no ni ha per tant (irrissòria per ells...), i a sobre ens volen fer creure que han estat víctimes d'unes acusacions iquisitòries. Potser si que el senyor Camps ha estat víctima d'un engany, i va acceptar un regal sense saber realment qui el feia i per què, però es evident que negant l'evidència dona la impressió que amaga alguna cosa, i està demostrat que va mentir. El senyor dels bigotis li va pagar els vestits i va obtenir contractes de la Generalitat Valenciana, això es prou gros com per que se'l jutgi. Si després demostra i reconeix que va ser víctima d'una trampa, la seva sinceritat seria prou motiu per rebre una sanció simbòlica per negligència, però tal i com està la justícia espanyola, sembla que el menys important es impartir justícia, sinò mantenir el poder. A altres persones se'ls ha posat un grapat d'anys de presó tant sols per escriure un article d'opinió, i després encara negaràn que hi ha ciutadans de primera i de segona. I el pitjor de tot es que tot plegat es que tampoc li passarà factura a les urnes. Jo penso que la gent que vota al PP te un problema.
Ahir, es va fer a L'auditori de La Torrassa a L'Hospitalet de Llobregat, l'acte de presentació de REAGRUPAMENT al Baix Llobregat i L'Hospitalet. La sala, estava plena amb prop de 250 persones, i va començar amb el passi d'aquest vídeo en que l'ex-president del Parlament de Catalunya Heribert Barrera dona suport a REAGRUPAMENT. Joan Carretero, va estar com ens te acostumats, precís i clar en el seu discurs, i cal destacar la denuncia que va fer de l'augment de la Catalanofòbia a l'estat Espanyol, un fet que en moltes altres circumstàncies semblants es un delicte greu, i a Espanya es pot fer amb total impunitat. També va parlar de la transversàlitat d'aquest projecte, de la urgència en que el Parlament declari la indepèndencia, de la regenaració política, la limitació de mandats, canvis en la llei electoral, i la transparència política, com a grans eixos dels objectius que es plantegen. Mes informació a REAGRUPAMENT. Fotos
Dimarts dia 21 de
Juliol, hi ha un acte de REAGRUPAMENT a L'Hospitalet amb Joan Carretero.
L'acte, es farà a L'Auditori de La Torrassa, que està al carrer Santiago
Apòstol de L'Hospitalet de Llobregat. La millor manera d'arribar-hi, es baixar
per davant del camp de futbol del Barça, pel carrer D'Arístides Mallol,
travessar el Carrer de Collblanc, baixar pel carrer Riera Blanca i a la quarta travessia
girar a la dreta per la Rambla Catalana, i a quatre travessies mes, a la dreta,
teniu el carrer Santiago Apòstol i L'Auditori. Si hi aneu en cotxe, hi ha dos pàrkings
molt a prop, un al Mercat de Collblanc al carrer Progrés, i un altre al carrer Llobregat 116. N'hi ha dos mes, un al carrer Bonsoms 18, i un altre a la cruïlla dels carrers de Canalejas i
Carreras Candi, tots dos a Barcelona, però a prop d'allí, en tots dos casos, cal que al sortir aneu a trobar el carrer Riera Blanca, d'aquí a La Rambla Catalana i carrer Santiago Apòstol, com he dit abans.
Si hi aneu en metro, podeu anar a l'estació de Santa Eulàlia de la línia 1 o a l’estació de Collblanc de la línia 5, si opteu per aquesta última, heu de baixar
pel carrer Doctor Martí i Julià, i a la setena travessia girar a la dreta pel
carrer de La Nostra Senyora dels Desemparats, i al segon carrer a l'esquerra
teniu el carrer on hi ha L'Auditori. Podeu trobar mes informació al Bloc de Josep Sort, al seu post Hi esteu convidats
Porto setmanes donant-hi
voltes, no m'acabava de decidir, però al final, ho he fet, he omplert el
formulari per demanar l’ingrés a Reagrupament. I es que des que Joan Carretero
va marxar d'ERC, d'Esquerra vull dir (a partir d'ara, com que ja no
es el meu referent, ho posaré com volen ells), estava desorientat, no gosava
opinar sobre el tema, perquè realment no sabia si era bo o no haver fet un
partit independentista al marge d'Esquerra.
No he militat mai a cap
partit polític, he estat votant d'Esquerra, a qui he votat a totes les
eleccions que hi ha hagut els últims deu o dotze anys, però ja no els vaig
votar a les últimes eleccions al parlament Europeu, com a càstig per haver
precipitat la sortida de Joan Carretero. La meva activitat política, s'ha
limitat a anar a actes de la secció local d'Esquerra de Mollet del Vallès, on
havia militat la meva dona.
Les raons per les que he pres aquesta decisió son moltes, però bàsicament, es
per ajudar en el que pugui i dins de les meves possibilitats a tirar endavant
aquest projecte que encapçala Joan Carretero. En aquest moment es el millor
referent que podem tenir la gent que volem la independència de Catalunya. La
deriva a la que han portat Esquerra els actuals dirigents amb la seva actitud
prepotent davant les corrents crítiques, el seguidisme al PSC i el seu
aferrament al poder, estan portant el nacionalisme català a posicions cada cop
mes febles davant d'un Partit Socialista amb mes poder cada dia.
Per a Reagrupament, no serà fàcil fer-se un lloc a l'espectre polític, encara
no sabem si acabarà sent un partit polític o una agrupació d'electors, però jo
espero que tingui èxit i acabi sent un referent, i si com a mínim fa reaccionar
a la gent de les altres formacions polítiques, haurà valgut la pena provar-ho,
i espero que en un futur no molt llunyà, hi pugui haver un Reagrupament del
nacionalisme Català i podem tornar a lluitar tots junts per la Independència de
nostre país, únic objectiu pel que hem de lluitar tots plegats.
Avui, s'ha donat la noticia, que les
obres de la N-II a Girona, han provocat la mort de 14 persones en accidents de trànsit
en el primer trimestre d'aquest any a la zona on es fan les obres. El Servei
Català de Trànsit, s'ha reunit amb responsables del Ministerio de Fomento, per
tal de millorar la senyalització de les obres, i un cop realitzades les
millores, tant sols n'hi ha hagut tres en el segon trimestre. Molt sovint, les
zones en obres, sobretot a les autopistes, estan senyalitzades de forma molt
deficient i esdevenen llocs amb una sinistralitat molt gran, jo mateix vaig
patir la mort de dos familiars en un accident de trànsit a una autopista en
obres. La majoria de vegades, es limiten a repintar la senyalització
horitzontal de color groc i a posar senyals indicatives de obres i limitacions
de velocitat. Aquestes limitacions sovint son incongruents, estan limitades a
50 o 60 km/h en plena autopista, i com que no hi ha radars, ningú respecta, els
que ho intentem fer ens sentim com imbècils al veure que ningú mes ho fa, i acabem sent un perill mes, a l'anar a 50 a un lloc on tothom va a
120 km/h. Està demostrat que si no s'hi posen radars, les limitacions no
serveixen de res, i per altre part, posar senyalitzacions fixes a 50 a una
autopista, es un disbarat. Jo penso que s'hauria de posar una senyalització
variable, que podria ser de 80, però quan hi hagués moviments de maquinaria,
camions o persones treballant arran de la zona de pas, llavors es podria
alentir una mica mes per augmentar la seguretat, però d'una forma transitòria,
ben senyalitzada i amb els corresponents radars ben visibles perquè la gent
sàpiga a que s'exposa. La intervenció dels Mossos i el Servei Català de trànsit,
per corregir les deficiències en la senyalització de les obres, es una gran
noticia, en moments on s'ha posat en entredit moltes de les decisions que han
pres, cal elogiar una acció positiva com aquesta. Pel que fa al Ministerio de
Fomento i l'empresa constructora, la quantitat d'accidents mortals demostra que
no havien fet be les coses, la seva incompetència a provocat la mort de moltes
persones, i de no ser per la intervenció esmentada haurien sigut moltes mes.
Les eleccions per al Parlament Europeu que es vàren celebrar diumenge passat, han donat motius per fer-hi comentaris de tota mena, la baixa participació que hi ha hagut, sembla preocupar a mes d'un, però jo estic segur de que la gent que es dedica a la política no li preocupa gens. Moltes vegades he pensat que potser es millor així, que a qui no li interessi la política, es millor que no vagi a votar, i em fa ràbia veure el gran poder que te la televisió per encaminar a molts indecisos cap a les urnes i a votar certes candidatures, però la democràcia es això, la possibilitat que el poble decideixi i que s'imposi la voluntat de la majoria, amb respecte cap a les minories.
Tornant a la gran abstenció de les eleccions de diumenge i les causes, jo penso que en son moltes, tantes com tipus d'abstencionistes, i em fa molta ràbia quan un partit diu que no ha guanyat perquè els seus votants, no han anat a votar, a mi, em cauria la cara de vergonya si hagués de dir això. Però la veritat es que hi ha molta gent que no va a votar per castigar el seu partit de sempre, i això, penso que es un gran error, si volem castigar el partit que votem sempre, a qui hem de votar es a la copetència, perquè si no anem a votar, els hi restem un vot, però si votem a la competència es com si els en restèssim dos.
La gran desafecció política que hi ha, es conseqüència de la impresió que tenim molta gent, que els parlaments no serveixen de res, son simples teatres on s'hi escenifiquen unes decisions que ja han estat preses per endavant i la disciplina de vot no permet que ningú surti del guió pre-establert. Aquest sistema parlamentari estava molt be pel segle IXX, però al segle XXI, potser s'hauría de buscar un altre sistema, menys teatral, on la participació de la gent fos mes evident, els diputats hauríen de fer públiques les seves propostes i opinions personals als seus votants, perquè aquests veiessin reflectida la seva decisió d'haver-los votat d'una manera efectiva, i potser no caldríua que hi hagés tants diputats, sinó un equip de gent, que els seu vot valgés com el percentatge de vots aconseguit a les urnes. Però la impressió que em dona, es que la classe política no els interessa canviar res perquè potser ells no s'adaptaríen al canvi i perderíen el seu status actual, i com que son ells qui ho ha de canviar, tot seguirà igual.
