|
camins  Com cada any, el Centre Excursionista de Molins de Rei, ha posat un pessebre al Puig Madrona. El mal temps que ha fet durant molts dies d'aquest mes no em va permetre anar-hi, fins el diumenge passat dia 27, dos dies després de nadal, però mai es tard per complir amb aquesta visita anual i de passada admirar la gran vista que hi ha des d'aquest petit i proper cim. Hi ha molta gent que te seriosos problemes a l'hora d'aparcar el cotxe. Aquest vídeo, mostra la forma correcta d'aparcar, sobre tot quan hi ha problemes d'espai.
 Estem a l'inici d'un gran pont, però jo no vull parlar pas d'aquest pont, la casualitat va fer que molt abans que es declarés el dia 6 de desembre dia de la Constitució, Molins de Rei perdés un dels seus símbols. Aquella fatídica nit del 5 al 6 de desembre de 1971, un pastisser del poble anava cap a Sant Andreu e la Barca on hi te una altre pastisseria, quan creuava el riu Llobregat va notar amb la seva furgoneta un gran sotrac, va parar i va veure que mentre passava sobre el pont, aquest s'havia partit en dos en esfondrar-se dues del les quinze arcades. El camió que anava darrera seu, no va tenir tanta sort, i es va precipitar al riu, que anava plé a vessar i el cos del conductor va ser trobat uns dies mes tard pocs kilómetres mes avall. Al cap de pocs dies, van caure dues arcades mes. Era un pont magnífic, podeu veure'n la història a la Viquipèdia. Tothom el coneixia com el pont de Molins de Rei, tot i que l'altre costat del riu fos de Sant Vicenç dels horts s'associava al meu poble pel fet que estava a tocar del nucli urbà. Nosaltres el coneixíem com el Pont de les Quinze Arcades, i el nom oficial, era el de Pont de Carles III. La seva majestuositat era imponent, el seu color vermell fosc de la pedra de sauló, accentuava la seva bellesa. Va ser el símbol del meu poble, durant els 204 anys que va tenir de vida, va aguantar innombrables riuades, varies guerres dos intents de dinamitar-lo, sense aconseguir fer-lo caure. La negligència de les administràcions de l'època, van permetre una gran extracció d'àrids del riu que va danyar els fonaments, i la riuada del 5 al 6 de desembre se'l va endur per sempre. El fet que se l'anomenés Pont de les Quinze Arcades, va inspirar un poema que Ferran Agulló va dedicar a Molins de Rei. MOLINS DE REI Vila de Molins de Rei, la del pont de quinze arcades, pubilla del Llobregat, mig del pla, mig de muntanya, diu que el qui beu de la font que brolla al mig de la plaça viu en tu d’amor esclau i si et deix, mor d’enyorança. Jo he begut assedegat, aigua de la font de plaça: com més bevia, més set, com més set, més i més aigua. I he quedat lligat a tu com una flor a la branca i sento en mi la dolçor de viure en ton esclavatge, per tes fonts i tos torrents, per ta fruita melmelada, per ton aire sanitós quan del mar, quan de muntanya; pels lligams de l’amistat, que és la fruita més gemada; perquè ets franca i ets lleial, perquè ets tota catalana. Vila de Molins de Rei, mig de pla, mig de muntanya, dóna’m aigua de ta font, que sedejo d’estimar-te! FERRAN AGULLÓ
 Mai ho he fet, tant sols quan va morir Francesc Candel vaig comentar que quan feia el servei militar vaig llegir el llibre Trenta Mil Pessetes Per Un Home, però es evident que no soc cap crític literari, tant sols soc un camioner i a sobre poc afeccionat a llegir llibres, costum que vaig abandonar fa alguns anys per la dificultat de concentració que tinc, pel que no voldria que ningú penses que vull fer una crítica, es sols una referència del que m'ha semblat el llibre. Quan l’amic Josep Pastells va anunciar en el seu bloc que volia escriure un llibre de relats curts amb la marató i el córrer com a tema principal, li vaig comentar que li podia explicar algunes anècdotes viscudes durant l’època de la meva vida en que corria un parell de maratons l’any, a mes de diverses curses de mes de deu kilòmetres i mitges maratons. Dues anècdores que li vaig explicar van servir-li per escriure dos d’aquests contes, Efectes benèfics i Cinquanta maratons, en el primer com a desencadenant del final, i de fil conductor en el segon. M’he divertit molt llegint-los, en part per estar ambientats en el mon del córrer i les maratons, i també per la seva manera d'escriure, on hi ha present moltes coses, corredors professionals i afeccionats, les relacions de parella, sexe, etc., pel que retraten cituacions força habituals, i divertides. Els contes mes curts tenen de protagonistes animals que corren. El primer conte, l'únic que no es ficció, relata de forma real les sensacions que va experimentar quan va córrer la seva primera marató. El penúltim, dona nom al llibre i fa referència al mític soldat. L'últim, Carta de Lydiard, es una suposada carta de qui va ser inventor del "jòguing", molt interessant i divertida.
El llibre es bilingüe Català/Castellà, per les dificultats que va tenir el Josep per publicar-lo només en Català i per estar residint des de fa alguns anys a Getafe. Podeu trobar mes informació al seu bloc, i en aquest post i en aquest altre, fa referència al seu llibre.
Els títols dels contes, son, La meva primera marató,El corredor metòdic, Amants del running, Efectes benèfics, Vidres trencats, Expo 2008, Marató de muntanya, Cinquanta maratons, Revenja, Resistència, Amb el cap alt, La fugida, Tres gossos, L'últim alè de Fidípides i Carta de Lydinard.
 Aquest matí, he anat a la Caminada popular de Molins de Rei, que com cada any ha organitzat el CEM.
Aquesta edició, tenia 13 quilòmetres i com cada any han variat el recorregut. La caminada d'avui, ha anat per la Plaça de les Bruixes, Riera de Vallvidrera, Can Puig, Les Escletxes, Can Amigonet, La Rierada, Can Salat, Salt d'aigua a la Riera de Vallvidrera, Can Planes, i una altre vagada per la Palaça de les Bruixes, abans d'entrar al poble. Tot el recorregut es per la serra de Collserola i a més de Molins de Rei, també hem entrat al terme de El Papiol. El recorregut ha estat molt ben triat, i si hi havia algú que no havia passat mai per aquesta zona, segur que li ha agradat. Tot i la gran quantitat d'arbres caiguts que encara hi ha a conseqüència de les ventades de finals de Gener, sempre es un plaer passejar per aquests boscos. La riera de Vallvidrera amb el salt d'aigua que hi ha prop de Can Planes, ha estat la cirereta d'aquest recorregut. Avui, ens hem trobat amics que havíem fet molts quilòmetres corrent per aquests camins, i ha estat molt maco recordar-ho.
 Ahir vaig fer la caminada Molins de Rei Montserrat, que cada dos anys organitza el CEM, alternant-la amb la Molins de Rei Vilafranca. El recorregut es gairebé tot per camins de muntanya, te gairebé 50 km amb molts desnivells, i transcorre per les muntanyes que hi ha entre el Baix Llobregat i el Vallès Occidental.
Feia quatre anys que no la feia, ja que en l'última edició no hi vaig participar, i a part de tenir quatre anys mes, les molèsties que tinc en el menisc del genoll dret em feien témer no poder acabar-la, ja que les últimes tres setmanes m'estava molestant mes de l'habitual. Feia quinze dies, que no feia res d'esport, per intentar recuperar-me del genoll, i m'ha anat bastant be. El menisc em va començar a fer mal al cap de poc de sortir, però no va anar a mes, i a mesura que anaven passant les hores, el mal que em feien les cames i els peus van eclipsar el mal al genoll. A les baixades vaig patir una mica, a causa de les vambes que portava, unes vambes de córrer "normaletes" i uns mitjons massa prims, m'ocasionàven mal als dits, i en arribar a l'última pujada, entre Monistrol i Montserrat, ho vaig fer amb una mica massa d'eufòria, que vaig acabar pagant en l'ultim terç d'aquesta pujada, amb un principi d'esgotament i dolors a la cuixa esquerra.
L'organització, va ser molt bona, amb abundant menjar, aigua i begudes isotòniques, els controls digitalitzats, i el recorregut ben marcat, tot i que hi va haver un punt, quan encara no s'havia fet de dia, on hi va haver gent que es va equivocar.
 Seguir una marató com espectador es una cosa que no havia fet mai, fa mes de deu anys que vaig córrer la última, i des de llavors no hi havia anat ni com a espectador. Diumenge passat, ho vaig fer, complint l'oferiment que vaig fer a l'amic blocaire Josep Pastells, de si venia a córrer la marató de Barcelona, l'acompanyaria en els últims quilòmetres.
El dia va ser ideal per córrer no feia ni fred, ni calor ni vent, i la fina pluja que va caure en algún moment, penso que no va molestar, i va ser agradable per molts corredors. Vaig seguir la cursa en companyia la Inés, dona del Josep, i del meu amic Salvi a qui vaig trobar per casualitat perquè havia anat a animar a un amic que corria. Varem veure la sortida al Pg de Maria Cristina, i després el quilòmetre 11 a la cantonada c/ Tarragona amb Gran Via. Després varem anar a la Diagonal al davant de la torre AGBAR que hi havia el km 27. D'aquí, ells van anar cap a l'arribada, i jo em vaig dirigir al final de la Rambla, poc abans del quilòmetre 39, per fer aquests poc mes de tres quilòmetres que quedaven amb ell per animar-lo. La veritat es que va arribar a aquest punt bastant be físicament, però li havia agafat flat i li molestava una mica massa. Al final, va poder complir l'objectiu de millorar el temps que tenia de la marató de Madrid de l'any passat, i el va millorar amb uns quinze minuts aproximadament. Tot plegat, una experiència molt diferent, que haver-la corregut i malgrat que vaig sentir una sana enveja i una racança de no haver fet tot el recorregut, va ser una experiència emocionant i inoblidable. Avui ens ha deixat Pepe Rubianes, un home que se'n reia de tot, fins i tot d'ell mateix i les seves circumstàncies. Quina llàstima que em fan aquells que no van ser capaços d'entendre la seva ironia. Com ens feies riure, cabrón! Adéu Pepe, i gràcies per tot.  S'ha escrit molt sobre el facebook i la competència directa que fa sobre els blocs, i el fet que des que s'ha generalitzat l'us d'aquesta xarxa social, ha baixat l'interès pels blocs.
Jo hi vaig entrar fa uns quatre mesos, i la veritat es que haig de reconèixer que m'ha apartat una mica dels blocs en general i també del meu, i si abans sempre obria el navegador amb els blocs de VILAWEB, ara l'obro amb el facebook, i es veritat que hi estic una mica enganxat.
Malgrat que molta gent ho pot trobar negatiu, es una forma de comunicació molt bona, i la seva capacitat de convocatòria es extraordinària, difícil de portar a terme amb qualsevol altre mitjà. Ahir a la tarda, varem estar convocats per mitja del facebook a una reunió informativa per formar un grup des de Molins de Rei per anar a la manifestació 10Mil a Brusel·les. Tenia ganes d'anar a aquesta manifestació, però tenia els meus dubtes, i ara gràcies a aquest acte es molt possible que hi vagi. Ha estat una convocatòria feta al carrer i amb pocs mitjans, i sense l'ajuda del facebook hauría calgut fer molta propaganda per convocar a la gent. Penso que els blocs i les xarxes socials, son coses diferents, i no hem de pensar que es fan competència, sinó mes aviat que es complementen.  Ahir, vaig sortir a córrer, i al cap de poca estona vaig veure un coet una mica estrany al cel, i vaig pensar, hi ha algú que està celebraran alguna cosa i ha llençat un coet. Era un coet estrany, perquè no anava de baix cap a d'alt, sinó horitzontal, i va esclatar, com un coet tipus "palmera", però amb un angle molt mes tancat, com una escombra i d'un to verdós. No hi vaig donar mes importància. Quan ja era a casa i ja m'havia dutxat i tot, vaig sentir per la televisió, que molta gent havia trucat per informar del que havíen vist i els experts diuen que es podria tractar d'un bòlid o un meteorit. L'hora coincideix totalment, ja que vaig sortir cap a tres quarts de set del vespre, el vaig veure poc després de sortir, i els informatius diuen que va caure poc abans de les set. Es la segona vegada que veig una cosa semblant, però la primera, encara no s'havia fet de nit, i no es va veure tant be, pel que sempre he pensat que potser ho vaig somiar, perquè ningú en va dir res. A partir d'aquesta foto que he trobat a la xarxa, l'he modificat per il·lustrar una imatge una mica mes semblant al que jo vaig veure.  Aquest matí a les 9:30 H han donat la sortida a la primera Duatló de muntanya de Viladecans. El dia era molt bo, la temperatura una mica freda però ha sortit el sol i l'ambient era agradable. Les pluges d'aquests dies han deixat el recorregut en bicicleta bastant enfangat, però pitjor hauria estat si hagués plogut avui.
Feia molt de temps que tenia ganes de córrer una duatló com aquesta i l'única que havia fet era la de Queralps Puigmal Núria, però d'això ja fa deu anys i aquella prova no tenia res a veure amb la d'avui.
Aquesta prova, constava de tres etapes, primer s'havien de fer cinc quilòmetres corrent, a continuació, quinze en bicicleta, i per acabar dos quilómetres i mig mes corrent. En sortir a fer la primera etapa, de cinc quilómetres corrent, ha estat en lleugera baixada, però molt aviat ha canviat de sentit i de seguida ens hem trobat pujant muntanya amunt per una pista ample però bastant dreta. Aquí molta gent ha optat per caminar, la gent mes habituada a fer bicicleta i menys a córrer per muntanya, suposo. Jo, no he parat de córrer en tota la pujada encara que a un ritme lent i he avançat a força gent. Després ha vingut la baixada per una pista una mica mes dreta que la de pujada, que ens ha portat fins a la zona de boxes per agafar la bicicleta. Aquí ha començat la segona etapa de quinze quilómentres en bici, que com a l'etapa de córrer, la primera meitat era bàsicament de pujada i la segona de baixada. La pujada no ha estat gaire dura, les rampes no eren gaire fortes i sempre per pistes relativament amples. Aquí, m'hi he sentit cómode, tot i que la poca pràctica que faig de bicicleta i la gran diferència que hi ha amb córrer, fa que sovint no em sàpiga dosificar i temia anar massa ràpid. Quan ha arribat la baixada, ho he fet amb molta precaució, les rampes eren mes pronunciades i per la pluja d'aquests dies estaven molt relliscoses. El tram final, era per la llera de una riera que habitualment no porta aigua, però avui anava força plena, tots hem acabat amb els peus molls i les bromes dels participants queixant-se de que no era una Duatló, sinó una Triatló, ja que amb una mica mes d'aigua s'hauria de passar nedant. Quan hem deixat la bicicleta teníem de fer els dos quilòmetres i mig finals a peu, i la sensació era de tenir les cames encarcarades, però el circuit era amb pocs desnivells i s'ha passat aviat. Al final, ho he fet amb 1:40:16 H i amb fang fins a les orelles. Una prova molt divertida i ganes de tornar-hi si l'any que ve fan la segona edició.  Desitjo a tots, que passeu un bon
Nadal.  Després d'un any i un mes de no córrer cap cursa, avui he anat Caldes de Montbui a fer la cursa Muntanya del Farell. No m'esperava anar tan be, només portava un mes i mig entrenant, però veien que la progressió que havia fet, m'he atrevit a provar-ho, i la veritat es que estic molt content de com ha anat. La cursa, de 12'3 Km, transcorre pels boscos que hi entre Caldes i la vessant est de la muntanya, en un 80% per pistes de terra, un desnivell de 200 metres i un desnivell acumulat d'uns 330. Primer hi ha una pujada d'uns 4 km, i un desnivell de 150 metres. Després una serie de tobogans, amb els que es puja uns 50 metres mes, fins al km. 9'5, a partir d'aquí, ja tot es baixada fins a l'arribada, amb una petita pujada mes o menys quan falta un km per arribar.
A les deu en punt del matí, han donat la sortida, la temperatura era una mica freda, uns cinc graus, però l'absencia de vent, ha fet que fos molt bona per córrer. No he escalfat gens, la intenció era sortit molt lent, i no calia. Tenia pensat posar-me a caminar si alguna pujada era massa forta, però no m'ha calgut, les he pujat totes corrent, això si, a un ritme molt lent. Quan he arribat a l'última baixada, en veure que m'havançava molta gent, ha accelerat una mica la marxa per baixar al ritme de la majoria de gent que m'envoltava. En arribar a la pujadeta que hi ha entre el km 11 i el 12, se m'ha fet molt dur, però passat aquest últim escull, ja he pogut apretar de nou, per fer l'arribada amb un ritme una mica mes ràpid. El temps, que he fet, es molt, 1h 14' 26'' (segons el meu cronòmetre), que vol dir 6' i 6'' per kilòmetre, però això, avui era el de menys, l'important per a mi, es haver arribat be, i a sobre, he gaudit corrent per aquest bosc Vallesà.
 Avui hem anat a Gallecs, a Mollet del Vallès, al Vallès Oriental, a participar al reconeixement popular a Lluís Ansó. El Lluís, ha estat un gran lluitador per la llibertat, per Catalunya, el medi ambient, i sobre tot per Gallecs. Si aquest paratge natural i agrícola ha quedat al marge de l'especulació urbanística, ha estat en gran part gràcies e Lluís Ansó. A continuació, transncric el text del correu que vaig rebre convocant-nos a aquest acte, penso que el que diu es el mateix que penso, i m'he limitat a canviar els temps verbals de futur a present. És així com un grup de molletans i molletanes, de vallesans i vallesanes, de catalans i catalanes, es hem retrobat al voltant d’una persona que admiren i amb qui ens hem volgut reunir un matí de tardor a prop de casa seva. Volien retre un reconeixement popular a la trajectòria cívica d’en Lluís Ansó i Landa, nascut en un poble aragonès el 1934 però que arribà de ben jove e a Catalunya, i que s’instal·là a l’idíl·lic paratge de Gallecs, on arrelà a la seva terra. Nosaltres, gent nascuda durant el segle passat, com ell; als anys 30, als 40, als 50, als 60, als 70, als 80, als 90… Nosaltres ens sentim orgullosos d’haver compartit, i de continuar compartint experiències amb ell. Som gent de totes les generacions, valedors que les idees per les quals lluita en Lluís són encara vigents i calen ser defensades. No volem fer un homenatge. Un homenatge és per a aquells que ja ho han dit tot. Volem fer un reconeixement del poble i des del poble; un reconeixement a un lluitador per les llibertats, pel país que l’ha acollit i que s’ha fet seu, i pels valors ecologistes. Volem retre un sentit, senzill i humil reconeixement a en Lluís Ansó. Si algun dia el voleu trobar i conversar amb ell, només cal que us atanseu a Gallecs i pregunteu per Ca la Neus. Ells us rebran i faran sentir-vos bé.  Avui ha començat el XXVII FESTIVAL DE CINE DE TERROR DE MOLINS DE REI, aquest any dedicat a EXORCISMES I POSSESSIONS. A part de les ja tradicionals 12 HORES DE CINE DE TERROR, el festival engloba el VII CONCURS DE CURTS DE TERROR I GORE, i el II CONCURS DE MICRORRELATS DE TERROR I GORE. Podeu descarregar el programa aquí. Dijous 6 de Novembre, taula rodona sobre Psicòpetes al cinema. Dijous i Divendres 6 i 7 de Novembre, a les 21:30h, es projectaran el curts finalistes. Les 12 HORES DE CINE DE TERROR, començaran Dissabte 8 de Novembre a les 20h, i es projectaran les següents pel·lícules: La Niebla.Dirigida per Frank Darabont. EUA. 2007. Déjame entrar.Dirigida per Thomas Alfredson. Suècia.2008 (estrena). The Cemetery. Dirigida per James J. Wilson. Catalunya, 2008 (estrena). Pel.licula sorpresa. El diario de los muertos. Dirigida per GeorgeA. Romero. EUA, 2007. (estrena). Feast. Dirigida per John Gulager. EUA, 2006. |
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosA
BLOCS MOLINENCS
BLOCS RECOMANATS PER L'ANTONI
BLOCS RECOMANATS PER LA ROSA
DIRECTORIS DE BLOCS
INFORMACIó
MOTOR I TRàNSIT
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
