(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat
|
 He acabat de llegir La muntanya màgica, de Thomas Mann. En tancar el llibre he tornat aquella sensació estranya que provoquen els finals dels llibres que t’agraden. D’una banda l’emoció i la satisfacció similars a les de quan acabes una feina o culmines un repte; d’altra un cert sentiment per al que l´única paraula que trobo com a prou descriptiva és pena. I ja sé que no és precisament la millor de les paraules per fer una descripció.  El proper dimarts 28 d'octubre, a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia de Barcelona farem la primera presentació pública del llibre La mirada de la gàrgola. Tot i que el llibre va sortir al carrer tot just començat l'estiu, raons diverses, entre elles la proximitat de la presentació del meu anterior llibre van fer aconsellable posposar-ho fins aquests dies. La presentació anirà a càrrec de la Maria-Isabel Segarra, i no cal dir que hi sou convidats i després de l'acte podrem prendre tots plegats una copa de cava (una cadascú, és clar).  Gairebé totes les nostres culpes són més perdonables que els mètodes a què recorrem per amagar-les.
Francois de La Rochefoucauld, escriptor (1613-1680)
Refundar el capitalisme: 1. Fer que el sistema econòmic que consagra les desigualtats de classes i l’explotació dels països abans anomenats del tercer món, però no només ells, pels països anomenats rics, i que permet que la major part dels recursos del planeta estiguin en mans d’una exigua minoria no trontolli i evitar que una part d’aquesta minoria no pugui veure’s en el risc d’incorporar-se a la precarietat de la majoria. 2. És a dir, seguir com ara, però disminuint el risc per als especuladors.  Ara ja no tinc cap mena de dubte que si hi ha una cosa que humanitza els polítics són els micròfons. Aquests petits estris que es fan servir per tal de fer arribar la seva veu als racons més intricants de les sales de premsa són també a la vegada els portadors dels seus neguits i sentiments més irrefrenables. No ha estat el primer cas (recordeu el "manda huevos" de Trillo o els comentaris de Jordi Sevilla sobre el caràcter xarnego de Montilla?). Però en aquest cas, ens han permès descobrir que, fins i tot la dreta pot arribar a trobar raonablement pesada ("coñazo") la desfilada militar, cosa que ens alleugereix als que els vèiem, veiem i veurem com militaristes vocacionals. A micròfon obert, però, les desqualificacions que determinades baby-booms socialistes n'han fet, ens semblen grotesques, patètiques i ridícules. Si una desfilada militar és una "cuestión de estado", com va dir crec que la ministra Pajín, és que probablement en aquest estat no hi ha problemes importants més enllà de la velocitat i el pas que marca la cabra de la Legión. Perquè en una desfilada de l'exèrcit espanyol, això és el més important. Dissabte dia 11, els Antònia Font van aterrar amb la seva gira a Rubí. Ho van fer al Teatre La Sala i van emplenar gairebé el local amb un públic transgeneracional, encara que majoritàriament jove, però unit per les ganes de passar-s'ho bé.
Durant gairebé dues hores el grup mallorquí va anar desgranant el bo i millor del seu àlbum Coser i cantar, acompanyats per una orquestra de cambra composta per catorze membres. (segueix)  Fa 72 hores, i abans de saber que Joan Margarit seria condecorat amb una nova distinció per la seva obra, vaig penjar un poema seu que lligava la pel·lícula A qui estima Gilbert Grape? amb el sofriment de i per la seva filla Joana. Suposo que és una d'aquestes circumstàncies coincidents que sovint es donen, però que no acaben de ser del tot coincidències, ja que, pel que he anat veient, Margarit ha passat de ser un nom gairebé desconegut a ser reconegut i, el que és més, citat fins i tot per gent que dubto que l'hagi llegit, o si més no que puguin entendre (i ho dic en la més àmplia de les accepcions, i sense intenció pejorativa), la seva obra. I és que, darrerament, la presència mediàtica de l'autor i el seu nom i obra ha vingut resultant notable, si més no considerant el poc o nul ressò que la poesia té als mitjans de comunicació a casa nostra. (segueix)  Fa unes setmanes vaig tenir l'oportunitat de veure la pel·lícula, que en anglès duu el títol de What's eating Gilbert Grape?. Tot i que té 15 anys, ja que és del 1993, fins ara no l'havia vista. Es tracta d'una obra alhora dura i tendra, com molt bé diu Joan Margarit en el seu poema, que podreu llegir sí continueu amb l'apunt. (segueix)  La nit volgué que fóssim nit nosaltres mateixos, terrals com l'ombra i com els animals que erren nus, caçant el delit. L'aire, del teu pit al meu pit, es carregà de fondes sals: corríem en fonts abismals; enllunàvem illes d'oblit. Pobra, entesa, la nostra vida, segons la llum, s'era expandida en una ardent obscura flor. Tot canviava en l'Aventura: si em miraves, no era jo; si reies, no eres impura. Carles Riba: Salvatge Cor, X (1952) Brassens és, o millor dit, va ser un dels culpables de la meva afecció per la cançó francesa. A casa teníem un disc (de vinil, és clar) en què el cantant, amb l'únic acompanyament, si no recordo malament, d'una guitarra i un contrabaix, presentava algunes de les que han estat les seves cançons més famoses. De totes elles, la Suplique pou être enterré a la plage de Sète és la que podria atribuir-se el mèrit de la meva francofília cançonera. El disc era de finals dels anys seixanta, de la casa Phillips, que dèiem llavors. Hi havia inclosos alguns temes com ara Le fantôme, o La mauvaise réputation, que he tornat a recuperar gràcies al Youtube... i al fet d'haver "heretat" dels meus sogres un reproductor de vinils, gràcies al qual estic tornant a gaudir de molts dels discos que creia que quedarien arxivats en un prestatge, fins que un dia em decidís a llençar-los. Us deixo, si seguiu l'apunt, la cançó de Brassens, en una filmació de quan l'home ja estava granadet. Senzillament sensacional. Us l'aconsello.  -Mais c'est un sauvage! On he estat? Arreu. A Moscou -la veu va dir "Moscau" (...), a Bakú, als balnearis alemanys, a Espanya. -Oh!, a Espanya. Com ha anat? -Passadorament. S'hi viatja malament. La gent són mig moros. Castella és molt àrida i dura. El Kremlin és més bonic que el castell o el monestir d'allà al peu de la muntanya... -El Escorial. -Sí, el castell de Felip. Un castell inhumà. M'ha agradat molt més la dansa popular de Catalunya, la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S'agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça és plena. C'est charmant. És humà. M'he comprat una gorreta blava com la que duen tots els homes i els nois del poble, és gaiebé un fes, la boina. Me la poso per a la cura de repòs i en molts moments. Monsieur jutjarà si m'està bé. Thomas Mann: La muntanya màgica (1924)
Corporació: n. Un enginyós instrument per obtenir beneficis individuals sense responsabilitat individual.
Ambrose Bierce, autor i editor
(1842-1914)  Efectivament, la nostra mort ateny més els supervivents que no a nosaltres, perquè, tant si sabem citar-la bé com si no, la dita del savi jocós té plena validesa espiritual en la mesura que mentre nosaltres existim, la mort no existeix, i que, quan la mort ve, nosaltres no hi som; entre nosaltres i la mort, doncs, no hi ha cap relació real i és una qüestió que no ens ateny en absolut, si de cas només al món i a la natura. Per això també, tots els éssers l'acaren amb gran serenitat, indiferència, irresponsabilitat i innocència egoista. Thomas Mann: La muntanya màgica
 De vegades ens pensem que hem inventat una paraula quan, en realitat, l'únic què fem és combinar de manera diferent lletres -o, en el seu cas, fonemes- que ja existien.  Escric abans que s'acabi el piromusical. Hi ha la tele posada a casa. Insofrible el pseudoespectacle autoreferencial de la corporació. N'hi ha per sortir corrent! Potser al carrer sigui i soni diferent, però dubto que la música que ens estan fent aguantar pugui interessar ningú que vegi l'espectacle. En fi, possiblement també sigui absurd parlar-ne, però és que no me n'he pogut estar, i a casa no em deixen apagar la tele...  Sempre que la mirava, i moltes vegades era de reüll, que ho feia, li venia a la ment aquell somni de feia ja uns mesos en què tots dos jeien a la coberta d'un vaixell ple de gent que passava, indiferent, de llarg, com si no els veiessin. I, sempre que hi havia de parlar, li venia de nou el record –de vegades incòmode-, extret del somni, del contacte càlid dels seus dits i dels seus llavis. Sabia que res d’aquell somni no tenia cap mena de sentit. Que un i l’altre eren mútuament inaccessibles. Però en el fons, era conscient que els seus sentiments envers ella havien canviat des d’aquella nit. I desitjava que també fos així a la inversa. Perquè, probablement, se n’havia enamorat dins d’aquell somni.  Havia restat molt de temps en la mateixa posició. Gairebé no recordava quan va ser la darrera vegada que el seu interior va olorar la flaire externa, l'aroma de les coses que l'envoltaven. Sempre que percebia unes mans prop seu, una mena de tremolor inexplicable el recorria. Avui per fi li havia tocat a ell el privilegi de ser pres. Va notar com li acaronaven el llom, i es va estremir tot ell en desplaçar-se des de la lleixa on havia estat condemnat sense culpa, surant sota unes mans que li van semblar delicades. Mentre els fulls anaven passant, a dreta i esquerre, un pessigolleig inexplicablement agradable el va corprendre. De sobte va notar una mena de cop: primer unes pàgines es van abalançar sobre les altres, després altres com ell van venir-li a parar al damunt. Finalment, amb altres companys, uns més grans, altres més petits, tots igual de sorpresos, es van precipitar en un món desconegut, sense la contenció i seguretat que proporcionaven els prestatges. Mig obert, va començar a sentir una estranya escalfor, no precisament agradable. Mentre es consumia, va sentir una veu llunyana que parlava d'una nova prestatgeria per a la què no hi encaixaven segons quins tipus de llibres.  Primer ha sonat el telèfon. A l'altre cantó (a l'altre cantó de què?), un silenci i una respiració. Jo tampoc no he dit res. A través de la finestra vèiem com plovia. Quan he penjat el telèfon (perquè n'hem de dir penjar del fet de pitjar un botó?) ha deixat, sobtadament, de ploure. Ens hem mirat. Hem somrigut. Després s'ha fet de nit.  Havent vist amb quina lucidesa i coherència lògica certs folls justifiquen, a ells mateixos i als altres, llurs idees delirants, he perdut per sempre la segura certesa de la lucidesa de la meva lucidesa.
Fernando Pessoa: Llibre del desassossec  Com més voltes hi dono menys ho entenc. Entre les receptes que els diferents partits i governs plantegen per a sortir de la crisi aquesta que diuen que hi ha, sembla que un dels denominadors comuns consisteix en el retall de la despesa pública. És a dir, que com uns senyors i senyores van especular per enriquir-se i el tret els surt avui per la culata, ara els hem de salvar les empreses, i en conseqüència el que farem és reduir els drets i les inversions socials que beneficien el gruix de la població. La crisi, provocada pels bancs i les immobiliàries l'acabarà pagant les persones que tenen un sou, que cotitzen i paguen els seus impostos religiosament, que havien posat les seves esperances en una societat i un Estat del benestar que els fes la vida una mica més agradable... I, quan se superi la situació, evidentment ningú no els demanàrà als empresaris rics, ni a les grans corporacions, ni a la Banca que els seus beneficis, que tornen a ser possibles perquè s'ha retallat el subsidi d'atur, o les prestacions de la seguretat social o del sistema de salut, reverteixin o es redistribueixin... |
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Categories
Els meus enllaçosABANS (LA VIDA PRèVIA)
ARA TAMBé ESCRIC AQUí
BLOCS I WEBS DE LITERATURA, LITERATURES, AUTORS, LLIBRES I SIMILARS
FOTOGRAFIA (ENCARA QUE JO NO EN SàPIGA)
JO MATEIX
MúSIQUES
PER ON PASSEJO...
UN ALTRE MóN éS POSSIBLE
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
