Vaig tenir l'ocasió de veure aquesta pel·lícula aquest cap de setmana passat. Tot i que penso que Clint Eastwood n'ha dirigit de millors (Mystic River, Cartas desde Iwo Jima, Sin  perdon, per posar tres exemples), crec que és una pel·lícula que confirma que possiblement el Sr. Eastwood passarà a la història com un gran director, més que no pas com un excel·lent actor, tot i que he de reconèixer que sóc una mica hooligan de les seves interpretacions als incommensurables spaghetti-westerns dels setanta ("El bueno, el feo y el malo", "Por un puñado de dólares", "La muerte tenía un precio", etc.), treballs que, entre altres coses per la música i l'hieratisme del seu protagonisme no em cansaria de veure.

De vegades reaccions desbocades i en el límit de la irracionalitat acaben fent bones posicions absurdes o que en un combat dialèctic racional estarien condemnades al fracàs.
De vegades actuacions inoportunes (o potser no tant si, essent malpensats assumim que hi pot haver interessos que les indueixin) poden dur a qüestionar la legitimitat de la intervenció.
De vegades algunes coincidències en el temps ens donen motius per a la reflexió més enllà que les coses, fets o esdeveniments que coincideixen siguin legítims o racionals.
En l'acció pública com en la política no existeix la casualitat.
Hi ha molts interessos en què determinades experiències no es repeteixin (o no tinguin èxit) i la forma en què es compleixen determinades ordres no sempre té a veure amb qui dóna l'ordre.
El problema és delimitar on comencen i on acaben les responsabilitats: per què de cop i volta a un rector que ha aguantat quatre mesos que li hagin convertit el rectorat en una cor plena de fills de papà disfressats de rastafari se li acaba la paciència; perquè es decidiex que la millor hora d'entrada de la policia es aquella i no una altra, i qui decideix què és i que no és una provocació per ordenar una càrrega a l'estil de les de la Brigada Lleugera.´
El moviment antibolonya és força minoritari (i això no li treu legitimitat) però molt sorollòs al nostre país. Ara mateix a un li passa pel cap que vista l'actuació policial probablement acabaran augmentant les simpaties envers ells, o si més no en determinats mitjans es veurà una manera més d'aprofitar-se d'elements que no els són propis per desgastar no ja només a un conseller que sempre ha estat en el punt de mira de la dreta (ell ja ho sabia, m'imagino, quan  va acceptar el regal enverinat: quan Montserrat Tura era Consellera de Governació les accions dels Mossos, algunes tant contundents com les d'aquests dies no rebien ni la desena part de crítiques que ara) i de molts sectors de l'anomenada esquerra, sinó al govern en plè.
(segueix)

Ahir el Conseller Maragall en va dir una de ben divertida, a l'alçada d'algunes de les més cèlebres (i, perquè no?, celebrades) sortides del President Maragall, germà seu, per més senyes: va dir què el fet que hi hagués resisitència per part del professorat o dels mestres a la nova Llei d'Educació que prepara el Govern era la demostració de què aquesta és necessària.
No vull pensar la quantitat de coses a les què amb tota legitimitat ens oposem que podrien adquirir la categoria d'irrefutablement necessàries si apliquem els maragallans raonaments a altres àmbits de la vida.

La controvèrsia està servida, sobre tot en base a la lectura incompleta i esbiaixada del què un ha dit. O el què ha volgut dir i no se n'ha sortit. Com el meu anterior post ha donat lloc a alguns comentaris, em permeto el luxe de no respondre'ls d'un en un sinó de cop.
Ningú no nega el mèrit, i així ho dic a la meva entrada als què contra les inclemències polítiques, informatives i tendenciositats vàries hi van anar. Ningú no diu que la xifra no era important.
Dic i reafirmo que si l'objectiu era 10000 el resultat va ser un fracàs. I prou. No utilitzem les mateixes armes i arguments dels partits polítics que sempre guanyen les eleccions encara que hagin perdut la meitat (o de vegades més i tot) dels diputats. Siguem realistes: els organitzadors no van tenir cintura quan setmanes abans de la manifestació ja era evident que no serien 10.000 els presents, ni molt menys.
Distància, diners, crisi, falta d'informació (ara resulta que això és únicament culpa dels mitjans de comunicació?) tot són excuses. Sabeu quants lectors té, per posar un exemple Vilaweb, que sí que n'ha donat informació des de fa temps? I les desenes de blocs que en parlaven?
Però, fem una altra reflexió, us heu parat a pensar si el Barça juga la final de la Copa d'Europa, quanta gent es mobilitzarà? Deu, quinze, trenta mil, més fins i tot? Llavors ja s'haurà superat la crisi? O la distància haurà deixat de ser important? No, el que quedarà clar és què és el que la gent considera important, mal que ens pesi, en aquest país.
A això és al què em refereixo en parlar de fracàs: purament i senzilla a no haver assolit els objectius. Si eren massa ambiciosos és que no eren realistes i en algun moment s'haurien hagut de replantejar.
Jo sóc dels que no hi va anar. Primer perquè m'és materialment impossible fer una cosa així un cap de setmana; després perquè precisament en un cap de setmana no serveix per res, per motius que altres han explicat abans que jo.
Finalment perquè sóc un sobiranista molt poc nacionalista i molt poc transversalista.. . I per tant no m'agraden certes companyies per al viatge. Vull dir que a mi no em faria feliç un estat propi, per exemple de les característiques d'Andorra, amb tots els respectes pels andorrans però cap pel seu sistema polític.
Ah, algunes respostes concretes:
1. no em faré del Psoe; ni ho he estat ni crec que mai ho pugui ser. Aquesta és una de les coses que menys m'agraden dels nacionalpatrioteristes, la desqualificació barroera per damunt de la confrontació ideològica. Si no penso com tu sóc el teu enemic i això vol dir ser del Psoe, per a alguns, del PP per a d'altres.
2. Insisteixo: fracàs en relació als objectius i per tant amb això vull dir fracàs dels organitzadors que s'ho hauran de plantejar d'una altra manera si mai s'hi volen tornar a posar. Cal fer que a la gent li resulti fàcil, no que sigui un esforç gairebé apostòlic.
3. És possible (hauria de revisar les entrades dels darrers temps) que darrerament no hagi parlat massa de política. He parlat de llibertat d'opinió, he parlat del paper de l'estat, he parlat d'educació, he parlat de la crisi, i del paper de les empreses en ella, i com bon pardal assolellat he acabat parlant del que m'ha donat la gana. I això, amic, com tot, és política.
4. I finalment, més enllà del resultat, si el què es buscava era ressò, doncs també s'ha fracassat. Un minut i mig al TN i para de comptar. No gaire més què el que TV3 ha dedicat alguna vegada ales manifestacions contra la cacera de la guineu a Anglaterra.
Per dir clar el que penso: no es que hagi estat un fracàs numèric. Crec que ha estat un error d'estratègia. Com ho va ser que després de la manifestació pel dret a decidir de principis del 2007 (a la que Sí que vaig ser present) es permetés la desactivació del moviment per culpa de les mateixes picabaralles que sempre han impedit que aquest país tingui un veritable moviment sobiranista amb cara, ulls i, evidentment, implantació real en la societat civil.

Tres mil persones d'aquí marxant pels carrers de Brusel·les  en defensa de l'autodeterminació no hauria de ser una mala xifra. Però ho és. Sobre tot si tenim en compte que fa mesos que s'havia engegat una campanya per tal de ser deu mil els que desfilessin pels carrers de la capital d'Europa. Que la fita era difícil? Ja ho sabíem. Que cap institució no hi donaria suport? També. Que els partits (esquerra, ciu i la part sensible d'icv) només ho farien de manera tèbia? De sobres que s'hi comptava. I amb tot es va mantenir l'objectiu dels deu mil com a consigna.
Doncs bé, algú dels organitzadors hauria de reconèixer que ha estat un  fracàs. Vistes les imatges, allà hi havia deu mil persones igual que a Madrid es manifestaven dos milions a favor de no sé què en l'època més combativa dels peperos. És a dir, ni en broma.
I això no treu mèrit ni als organitzadors ni als esforçats sobiranistes que, carretera i manta, s'hi van presentar. Només obliga a replantejar les dimensions dels objectius numèrics quan el país no té, ara per ara, un grau de mobilització que ho faciliti.
En tota mobilització, com en tota empresa, els resultats es valoren no tant per ells mateixos com en relació als objectius marcats. Tres mil a Brusel·les estaria bé, si no s'hagués insistit tant en un objectiu que era ni més ni menys que el triple.

Una noia de 16 anys, d'aquestes que són més sinceres exposant al món els seus neguits i, fins i tot passions, a través de les anomenades xarxes socials que no pas a l'hora d'explicar-les als seus pares, tenia un compte del Facebook.
Com tantes d'altres persones, hi va anar agregant tants amics com li ho sol·licitaven. Ara aquells de l'escola, després els amics dels amics, més tard alguna amiga de la feina, i finalment algun altre treballador de l'empresa i, oh vés per on si era interessant, l'encarregat de la botiga. I a través de l'encarregat, va arribar a agregar al seu llistat d'amistats virtuals, ni més ni menys que el cap de l'empresa.
Li feia molta gràcia quan aquests dos darrers li deixaven comentaris, sovint enginyosos, sobre tot quan parlava de la seva relació amb els carques dels seus pares o sobre els nois de l'escola. Li semblaven molt "enrotllats".
Precisament un dia, parlant amb un d'aquells amics de l'escola va fer un comentari, sobre com arribava a ser d'avorrida la feina i les ganes que tenia cada dia d'acabar-la per enganxar-se a l'ordinador-se i connectar-s'hi.
L'endemà, l'encarregat, amb qui no parlava gaire, tot i que s'escrivien coses a través del facebook, la va cridar al despatx. Allà, amb el director de tots dos, que no va badar boca, al davant, el fins aquell moment simpàtic i eixerit encarregat la va acomiadar per parlar malament de l'empresa i deixar veure que la feina no li resultava prou atractiva.
De res no li va servir suplicar-li a aquell jove, ara transfigurat en cruel empresari que no l'acomiadés i que tingués en compte que només eren comentaris informals, els que ella feia.
A la cua de l'atur, segurament va coincidir amb alguna altra amistat. Però ella no ho sabia.

Moral: mai no t'agreguis ningú que no t'ensenyi, almenys, la poteta per sota la porta, i així poder veure si més no de quin peu calça.

Quan era jove, fins i tot quan era petit, em feia molta vergonya disfressar-me. De fet, no recordo més d’una vegada en què amb la història del Carnestoltes arribés a fer-ho. Avui encara me’n fa. Suposo que no suporto que la gent no em vegi tal i com jo crec que sóc. I encara pitjor: no suporto mirar-me al mirall i veure-hi un altre

Des de Montesquieu que està conceptualitzat que els poders en què es fonamenta l'Estat són tres: el judicial, el legislatiu i l'executiu. En teoria, la independència d'aquests poders és la mare dels ous del funcionament de la democràcia tal i com l'entenem nosaltres.
Ahir va fer vaga un d'aquests poders, el judicial, i no sóc conscient que trontollessin les essències de l'Estat. Algú podria proposar una vaga dels altres dos poders? Possiblement tampoc no ho notaríem, però estaríem donant peu a la possibiltat de viure una mica més tranquils i sense tanta tonteria, no?
I al final fins i tot, si tots es posen d'acord, podríem tenir una vaga d'Estat, preludi de la felicitat dels ciutadans.

Amb més o menys parafernàlia s'ha commemorat o s'està commemorant aquests dies el 60è aniversari de la Declaració dels Drets Humans. Tot i reconéixer que realment, a nivell europeu s'ha avançat molt en aquest tema, cal veure també que per a la immensa majoria de la humanitat aquests drets no deixen de ser això, uns drets als que difícilment tenen o tindran mai accès.

El govern italià ha legislat, i el Parlament italià ha aprovat, l'alimentació forçosa de les persones que no puguin pèixer-se per elles mateixes. Des del punt de vista ètic això no solament és qüestionable sinó que crec que és una veritable aberració.
L'objectiu d'un sistema de salut no ha de ser únicament prolongar la vida dels ciutadans, costi el que costi i estiguin en l'estat que estiguin. La salut, que és el que ha de defensar aquest sistema, té una definició que inclou la necessària qualitat de la vida. No és només que es visqui sinó també com es visqui.
Alguns, de manera demagògica ens diuen: "Ah, així, algú que ja no serveix per la societat, algú que està molt malalt i no té esperança de tornar a una vida saludable, és susceptible de ser eliminat?" Prou sabem que no és d'això del què estem parlant.


(segueix)
                                                                                  la fotografia és de Jose Gama