Com sembla que el tema de la grip ja no dóna per gaire i que cada vegada hi ha més veus reclamant que ens deixem d'histèries individuals i/o col·lectives, gairebé sense solució de continuïtat, hem trobat una altra qüestió per emplenar les portades de la premsa durant uns quants dies: el suposat debat sobre la prostitució. La veritat és que no acabo de tenir clar si aquest suposat debat és sobre la prostitució o sobre el seu exercici al carrer. I si he de ser sincer, tampoc no tinc clars alguns aspectes del que en penso. El que sí que tinc clar és que la dosi d'hipocresia amb què es farceix és considerable i què les declaracions de determinats polítics de l'Ajuntament de Barcelona s'estan fent més en clau electoral (ai, les enquestes!) que no pas de voluntat de resoldre un suposat problema.
Perquè el problema real només és un: hi ha una sèrie de persones, de dones majoritàriament, que estan sent explotades, ja sigui per màfies, ja sigui per "xulos" i que aquesta explotació es concreta en el que, de vegades, de manera eufemística s'anomena "sexe remunerat". La legislació d'alguns països considera delicte la retribució d'una relació sexual ja que constituiria una forma d'explotació de la dona. I evidentment, és delicte també el proxenetisme.
El què s'està plantejant ara és purament una qüestió estètica: treure el comerç sexual del carrer per tal que "els nostres fills no ho vegin" (Hereu dixit); traslladar-lo a zones "ad hoc" (proposta verda de barri vermell); abolir la prostitució (idea de 'n Trias; per cert, algú em pot explicar què vol dir això? sobre tot, què en farem de les persones que exerceixen la prostitució? prohibir-la? fer-la il·legal? les convertirem en delinqüents per poder-les detenir, cosa que ara no podem fer?).
antonicasals |
dimecres, 2 de setembre de 2009 | 23:31h
De manera per a mi força sorprenent, donat que procedeixen d'un estament al qual no li tinc cap mena de confiança, han aparegut unes declaracions que posen seny en la histèria aquesta de la grip. Resulta que el president del Consell General de Col·legis de Metges, Juan José
Rodríguez Sendín, ha denunciat, en relació amb la rellevància que se li
està donant a la grip nova, que "les epidèmies de por sempre es creen
amb algun interès", econòmic o polític. Segons Rodríguez Sendín,
Espanya es troba immersa en una "epidèmia de por" provocada per una
"malaltia fantasma" que s'està combatent mitjançant "respostes
exagerades. Venint de qui vé, que no pot ser considerat un antiglobalitzador esquerranós, ni un àcrata descregut, potser val la pena que fem ressonar, per una vegada la seva veu. Perquè us puc assegurar que fins i tot als hospitals, per més que alguns intentem posar una mica de serietat i desdramatitzem en la mesura del possible el tema, l'ambient en relació als efectes de la malaltia comença a ser irrespirable. No obstant, desdramatitzar no implica treure-li importància al tema. Hi ha per un cantó la desgràcia d'aquells en què la malaltia té efectes greus (una proporció molt baixa a Europa, però això no és consol per a qui ho pateix) i per l'altra, l'efecte que aquesta, com altres malalties infeccioses tenen sobre col·lectius amb problemes de nutrició i d'immunitat. Però això no justifica el numeret que s'ha muntat al seu voltant. Per això, benvingudes siguin les gotetes de seny que ha posat en el tema, i la denúncia implícita, una persona tan poc del meu grat com el Dr. Rodríguez Sendín.
antonicasals |
dimarts, 1 de setembre de 2009 | 16:35h
Gairebé dos mesos és el temps que ha passat des que el 12 de juliol vaig penjar la darrera entrada en aquest bloc. En aquests dos mesos he fet tres setmanes de vacances, dues setmanes de feina, i una nova setmana de vacances. I per diversos motius no sempre fàcils d'explicar, no he estat en condicions de mantenir viu el bloc. Ara, amb el retorn a la rutina (les rutines) sembla que tot sigui més fàcil. En aquest temps he tingut la possibilitat de fer moltes petites i insignificants però alhora grans coses. He llegit, caminat, pujat muntanyes, he anat en bicicleta, he vist pel·lícules, he dormit de nit i he fet la migdiada de dia. M'he emprenyat (com tantes vegades) llegint el diari i he mirat molt poca televisió. He respirat. I bàsicament, he descansat de la feina, que ja em convenia. I parlant de la feina, ara a preparar l'hivern. A suportar la histèria col·lectiva de l'anomenada grip nova (abans dita grip porcina, però li van canviar el nom per molts motius, un d'ells m'imagino que la por d'un sector tan nostrat com el de les llangonisses a ser víctima del descrèdit...) i a no oblidar que d'aquí a tres mesos ja tindrem aquí la grip vella. De les coses que hem fet potser en sortirà algun post en els pròxims dies. M'he llegit d'una tirada els Mil·lèniums i encara m'estic recuperant. Però he llegit també el darrer llibre de Bernardo Atxaga i altres coses.
M'he engreixat i ara toca perdre pes. Potser perquè les mans ara em queden més lluny del teclat em costa tant escriure. O potser sigui perquè les coses que no diem de vegades són més importants que les que diem. En tot cas, penso que ja sóc aquí de nou. Per a qui passi per aquí voluntariament o desprevinguda.
Ara fa uns pocs dies he fet els cinquanta anys. Una edat a la que, a títol de consol, molts atribueixen la més exquisida (i absurda) de les qualitats per a una persona humana: la maduresa (se suposa que com més madur és un més sensatament actua, i més interessant es torna, o això m'ha dit gent per a la qual sé que no resulto gens interessant). A mi, quan em passen per davant dades d'aquestes, diguem-ne, significatives, em venen ganes de revisar què ha passat al voltant d'aquesta data. I, ves per on, m'ha vingut ganes de trobar una dotzena de fets d'aquests que se'n diu importants que hagin passat durant el que ha estat el meu primer mig segle de vida. I faig referència als què jo recordo (quan van passar alguns d'ells jo era ben petit, però me n'ha quedat la imatge) i m'han impactat d'alguna forma, per tant no tenen perquè ser els més importants de la història de la humanitat. Si seguiu llegint us els trobareu. (segueix)
He tingut l'oportunitat d'anar a veure la pre-estrena de l'adaptació que Marc Martínez ha fet del Mirant enrere amb ira de John Osborne, al teatre Borras. Quatre personatges segrestats per les seves pròpies circumstàncies que s'expressen a través de la seva rebel·lia en uns casos o conformitat en d'altres amb el què els ha tocat viure, posant constantment de manifest la seva incapacitat, la seva cobardia per modificar res d'allò que els passa per davant.
Però més enllà de les interpretacions que un pugui fer de l'obra, crec que és bo destacar el paper dels actors, senzillament grandiós: la naturalitat amb què actuen, el canvi natural entre català i castellà dins una mateixa conversa (l'obra està ambientada a casa nostra, suposo que a Barcelona), els petits detalls que ens els fan identificables fan que tota la seva actuació tingui una credibilitat que sovint no observem en les interpretacions teatrals. No sóc un bon crític i molt menys de teatre. Però si un surt d'una obra tensa, dura, inconformista, i difícil com aquesta amb un somrís als llavis, deu ser perquè s'ho ha passat bé. I llavors es veu en l'obligació quasi ètica d'aconsellar a tothom que li agradi el teatre que no es perdin aquesta obra.
La memòria és fràgil. Sobre tot la memòria humana, probablement encara més que la dels peixos, ja que se suposa que els humans la fem servir per alguna cosa. Si fa tres dies a molts de nosaltres ens haguessin demanat què en pensavem d'aquest personatge descolorit i estrafolari, hauríem associat la seva imatge a la pederàstia, l'egolatria, el divisme, el rebuig de la imatge pròpia... Per art i encanteri de la seva mort, molta gent, molta, ja ha oblidat que si aquesta persona no hagués pagat una quantiosa suma, hauria anat a judici per pederàstia, i hi ha molts indicis que assenyalen que l'haurien condemnat. Però la gent, als famosos, tot els ho perdona, pel què es veu, perquè segurament la seva mitificació fa que tot sigui acceptable. Vagi doncs, amb la imatge, el meu "homenatge" a l'individu i als que l'aplaudeixen.
Vaig obrir el meu compte al facebook més encuriosit que no pas pensant trobar-li cap utilitat real. Quan vaig, a través d'aquesta eina, retrobar coneguts, entrar en contacte amb els meus germans, relacionar-me amb gent de la feina (poca) i descobrir que podia saber què pensaven algunes persones pròximes que tenia "agregades" vaig pensar que potser sí que estava bé la cosa aquesta. Ara però he decidit començar a esborrar "amistats". Estic cansat que em proposin jocs als que no vull jugar, que em convidin a esdeveniments als que no vull anar, que em proposin referèdums als que no vull votar i que em suggereixin amistats que no conec o no vull conèixer.
antonicasals |
dilluns, 15 de juny de 2009 | 15:00h
Ara fa quatre anys justos, en un altre lloc, escrivia sobre les eleccions a l'Iran. I em lamentava de vàries coses, entre elles que els mitjans de comunicació d'aquí (vull dir d'Occident) qualifiquessin el llavors candidat Ahmadinejad d'ultraconservador. Si us preneu la molèstia d'anar a l'enllaç amb aquella entrada, veureu que el que deia llavors es pot aplicar fil per randa a la situació d'avui, només canviant el nom del Rafsandjani (l'altre candidat llavors) per de Muzavi (l'actual). Quatre anys després, amb Berlusconi, Sarkozy, els populistes i ultradretans (aquests sí, tots plegats, que ho són d'ultraconservadors!) holandesos, austríacs, anglesos etc, en plena puixança, encara ens permetem donar lliçons de com s'ha d'estructurar i regir un país que ni tan sols entenem. I quan encara no sabem recomptar vots al nostre país, anem a explicar als altres com s'ha de fer això...
Comencen a sortir notícies, comentaris en blocs, i apreciacions d persones que sembla que havien votat Iniciativa Internacionalista i als que el seu vot no els surt reflectit enlloc. Algú diu que en algunes taules electorals els vots a II van anar a parar als vots nuls, i en d'altres als vots en blanc... Fins i tot, senzillament no es van comptar. El degoteig de notícies en aquest sentit comença a ser alarmant i la pròpia candidatura ho va denunciar la mateixa nit de les eleccions.
Sóc dels (pocs) que vam anar a votar ahir. Per tant em sento legitimat per lamentar que la dreta sigui majoritària al Parlament Europeu. Alguns diran que el debat entre dreta i esquerra és anacrònic. Potser sí, però normalment això ho diuen gent que vota partits de dreta (o de centre, que vé a ser el mateix). Sóc conscient que cada vegada més el marc de les coses s'estableix a Europa i, per tant, és important (per a mi, és clar) que els que delimitin aquest marc no ho facin amb els interessos de les grans multinacionals i dels grups de pressió neoliberals (o ultraconservadors).
Recentment he tingut l'ocasió de participar en la redacció a Osona d'un protocol d'actuació davant la sospita de maltractaments a les persones grans. Tot i que incialment el protocol va sorgir de les organitzacions sanitàries, aviat vam veure que de poc ens serviria si no el lligàvem amb l'àmbit de l'atenció social i, en un pas posterior, amb el món judicial i policial. La realitat és que quan parlem de maltractaments de seguida ens venen al cap imatges escabroses i dures relacionades amb la violència de gènere o amb el maltractament infantil. Però el maltractament a les persones grans moltes vegades és més subtil, passa més desapercebut i, sovint, el responsable de l'acció no és conscient del mateix maltractament.
Ahir al vespre, amb força menys ressò mediàtic del què es mereix, l'Olga Xirinacs va presentar Óssa major, la seva Obra completa al Palau de la Virreina de Barcelona. L'acte va servir per reivindicar la que sens dubte és una de les millors plomes de la literatura catalana. Joan M. Pujals va glossar-ne l'obra i en va destacar els trets característics, sobre tot la tensió latent en l'obra de l'autora, tensió sense pessimisme, va dir. És una llàstima que una trajectòria impecable, que guanyat mols dels premis "importants" de les nostres lletres, es trobi en aquests moments flirtejant amb l'oblit. Hi ha un cert "negacionisme" del'obra de Xirinacs per part d'una determinada "nomenklatura" de les lletres nostrades, d'allò que temps enrere en dèiem la "cultureta". Jo diria que l'extrem que demostra per on va, dissortadament el país, va ser l'anul·lació d'una entrevista per causa de la victòria del Barça. Com deia aquell "no hase falta desir nada más"
..no ens costa tolerar l'existència
de gran nombre d'acusadors, puix l'innocent, si és acusat, pot ser
absolt: en canvi no pot ser condemnat el delinqüent si no hi ha qui
l'acusi; i més val haver d'absoldre un innocent que no pas deixar de
donar al criminal l'opció de defensar-se.
El Govern de l'Estat ha decidit que l'avortament sigui lliure fins a la setmana 14 de gestació i que això pugui ser així a partir dels 16 anys sense autorització dels pares. No seré jo qui s'oposi a què els majors de 16 anys puguin gaudir de drets pels que vaig lluitar durant la joventut. Jo no vaig poder votar a les primeres eleccions perquè no tenia els 21 anys que constituien llavors l'anomenada "majoria d'edat" i en els ambients en què llavors em movia la reclamàvem per als 16, no per als divuit en què a hores d'ara està marcada. El què no entenc és que una persona es consideri prou madura per prendre una decisió que, en molts casos, pot condicionar fortament la seva vida i en canvi no estigui considerada prou madura per participar i decidir sobre qüestions polítiques com a votant. Per coherència, una de les properes lleis o decrets del Govern hauria de ser rebaixar l'edat de vot als 16 anys. Si ho fan, entendré algunes de les darreres decisions. Si no és així, i molt m'ho temo, tornarà a demostrar-se que es legisla de cara a la galeria i, en aquest cas, per una qüestió d'imatge més que per altra cosa. Una imatge, tanmateix, que no sé si tindran gaire clara els milers de pares d'adolescents que creuen que tenen alguna cosa a dir, si més no, que creuen que tenen el dret (fins i tot el deure) d'estar al costat de la seva filla si es dóna la circumstància d'haver de plantejar-se una decisió d'aquest tipus.
Està clar que les carreteres perden interès com més lluny són de la capital. Ahir mateix al matí sentia a la ràdio i llegia en algun diari digital que s'havien acabat les obres de la C-17 que provocaven tantes retencions i queixes entre els conductors. Ahir a la tarda vaig estar 35 minuts per fer el recorregut Vic-Tona (uns 6 quilòmetres) en aquesta carretera per causa d'unes obres que ja fa força setmanes que duren. Aquest matí, pel mateix motiu he trigat més d'una hora i mitja per anar de Rubí a Manlleu (78 quilòmetres, normalment una hora, màxim una hora i cinc). Conclusions: o bé m'ho he imaginat tot perquè la C-17 no té obres; o bé el tram de Tona a Vic (i viceversa) no correspon a aquesta carretera, o tot plegat són imaginacions meves i mai no hi ha hagut obres en aquesta via.
Llegeixo que el Ministeri de Sanitat ha aprovat la venda sense recepta de la pastilla de l'endemà a les oficines de farmàcia. A alguns els podrà semblar un avenç en determinats drets socials; altres fins i tot ho veuran com un progrés en la lluita per l'alliberament de la dona. Jo no entraré a debatre el fons de la qüestió, és a dir la part que té a veure amb l'establiment de relacions sexuals en edats precoces, que són les principals usuàries d'aquest mètode anticonceptiu. Cadascú pot tenir la seva opinió sobre el tema. Fins ara, l'administració de la pastilla, si més no en el pla teòric es feia després d'haver parlat amb el metge o la infermera que remarcaven els riscos d'aquestes píndoles, i sobre tot que explicaven als i les joves (que després feien el què volien) que aquesta forma de contracepció pot ser perillosa si s'utilitza amb freqüència. Us n'estalviaré els detalls perquè no és la intenció d'aquesta entrada. Només vull posar de manifest que quan estem desaconsellant continuadament l'automedicació, quan estem intentant fer pedagogia de l'ús racional dels medicaments, quan cada vegada més sabem la quantitat d'efectes adversos i d'esdeveniments greus causats per medicaments, anem i obrim la porta a un tractament hormonal, i el posem a l'abast de poblacions que només veuran en ell la porta oberta a una part del què pensen que és un món adult, i fins i tot una alternativa senzilla a altres formes de prevenció (una prevenció, si se'n pot dir així, que amb aquestes píndoles es limitarà a l'embaràs però no a la transmissió de malalties). No entro en qüestions ètiques: no seria imparcial. Només em sorprèn que després d'haver fet que els metges, infermeres i llevadores assumissin un paper d'educadors que no els corresponia, ara es posa de manifest que tot allò que s'havia de protegir no tenia cap mena d'importància i que no es legisla pensant en la població sinó en funció de suposats estats d'opinió... o d'interessos d'algun tipus d'industria a la què precisament no afecta la crisi.
Ara fa cinquanta anys (que es diu ràpid) que Raimon va fer i cantar per primera vegada aquest emblemàtic tema. Si seguiu llegint, hi trobareu el meu petit homenatge en forma del vídeo de la versió en japonès d'aquesta cançó, una versió que posa la pell de gallina gairebé igual que l'original
Decisions com la d'ahir del Parlament Europeu negant la possibilitat als Estats de tallar arbitràriament la connexió a la xarxa a usuaris que cometin pràctiques suposadament delictives (llegiu: descàrregues d'internet) em fan pensar, com va ser el cas recentment de la polèmica proposta de les 65 hores laborals, que de vegades té més importància votar a les eleccions europees que no pas a les espanyoles. L'avantatge d'Europa és que la disciplina de vot, si n'hi ha, és menys fèrria i els eurodiputats actuen moltes vegades empesos pels seus propis condicionants polítics i ideològics, que és del que es tracta, i no de disciplines estatals o de partit, de manera que és més fàcil que s'acabin identificant amb el seu hipotètic votant que no de l'altra manera. Al damunt, alguns d'ells, i ara em ve al cap el Raül Romeva, tot i que no és l'únic, ens expliquen amb pèls i senyals el què fan i les seves sensacions quan una proposta avança o no, i les expliquen de maneres molt més convincents que el que fan els nostres diputats espanyols o catalans amb inestable, transitòria, i sovint oportunista vocació blocaire. Em quedo, a cavall de les dues coses, amb la frase final de l'editorial de Vicent Partal a Vilaweb:
Amb independència del debat sobre els drets d'autor, que és molt important, el valor de la decisió del parlament rau en que talla el pas a la indefensió jurídica que cada vegada més es vol introduir, com una amenaça constant. Perquè no pot ser que ens convertisquen a tots en sospitosos per defecte, en compte d'innocents. I perquè no pot ser que, damunt, s'articule un sistema de penes al marge dels tribunal i sense cap possibilitat de control democràtic. Que és d'això del que estem parlant.
Déu està disposat a impedir el mal, però no pot?
Llavors no és omnipotent. És capaç, però no hi està disposat? Llavors és
malèvol. És capaç i disposat? Llavors d'on ve el mal? Pot ser que ni ho vulgui ni ho
pugui? Llavors, per què l'anomenem Déu? -Epicur, filòsof (c. 341-270 dC)
Opinar de temes de salut pública sempre té un risc, que és el d'haver de menjar-se amb patates les opinions, perquè la realitat després igual acaba donant la raó a les "autoritats". Però correrem aquest risc. I ho farem començant per dir que l'alarma que des de les administracions i amb la complicitat dels mitjans de comunicació s'està generant és desmesurada. De grip n'hi ha hagut des dels inicis de la humanitat. L'any 1918 hi va haver una gran pandèmia (sembla que es va originar a Espanya i per això rebé el nom de grip espanyola -i olè-) que es va endur per davant milions de persones en tot el món. Des de l'aparició de les vacunes la mortalitat per causa de la grip ha disminuit notablement. (segueix)
