Dimarts passat vaig rebre, a la seu d'Omnium Cultural a Barcelona el IV Premi de poesia Josep Maria Benet i Caparà. He dubtat molt i fins aquest moment no m'he decidit a donar-li una certa "publicitat" a la qüestió. No us en sabria dir ben bé el motiu, suposo que en el fons sempre que escric una entrada una mica auto-referencial m'acabo sentint, d'alguna forma, malament. Finalment m'hi he decidit i aprofitaré per fer una mica d'autobombo del llibre que començarà a ser distribuit (cosa que en poesia no assegura en absolut que estigui present als prestatges) la setmana vinent. El llibre té el títol de "EL DILEMA DE FAUST". En l'acte d'entrega del premi vaig tenir l'oportunitat d'intentar explicar el sentit d'aquest Faust i d'aquest dilema en que viu immers. Un dilema no és només la necessitat de triar entre el bo i el dolent, entre el bé i el mal. El dilema, la resolució del dilema, en ètica, és triar entre dues possibilitats igual d'acceptables o igual d'inaccceptables, sent conscients que aquesta tria impedirà que aconseguim les coses bones de l'opció no elegida i ens obligarà a assumir les dolentes de la triada. El meu Faust ha de triar entre assumir que és a punt d'entrar en una etapa de la vida que ja no dóna per gaire més, quedar-se assegut al banc d'una plaça de poble, fent un cafè, veient passar els infants, les noies, la vida en definitiva; o bé pactar per obtenir la joventut eterna i una vida no només abocada a l'hedonisme i el plaer (model faustià clàssic), sinó una vida en la què tot allò pel que va lluitar de jove i que ara és impossible (perquè no tot el que ens va quedar per fer haurà de ser possible) s'acabi fent realitat. En base a què caldria descartar una de les opcions? Faust no ho fa, Faust no descarta res, només exposa els seus dubtes, els seus neguits i deixa a l'hipotètic lector la possibilitat de fer ell mateix la seva tria personal. Els dos extrems, junt amb l'esmentada impossibilitat de concretar la màxima martipoliana, en els que es mou el dilema al que s'enfronta són dos elements poètics de primer ordre: d'una banda aquest Faust té molt present allò que ens diu Leonard Cohen quan afirma "he vist el futur: és un crim" i de l'altre no deixa de certificar que la nostra tardor, la seva tardor ja duu l'hivern dins seu. "El dilema de Faust" serà el meu sisè llibre "en paper", un fet que, si m'ho haguessin dit quan fa tot just tres anys vaig publicar Els murs de l'odi, hauria considerat poc menys que impossible.
Per cert, la portada, és d'Olga Xirinacs per a qui només tinc paraules d'agraïment, i que ens va oferir, en l'acte que també incloïa l'entrega del premi de narrativa que duu el seu nom, unes quantes i valuoses reflexions sobre el paper dels blocs en la difusió de la poesia, tant per bé com per mal.
Ja sé que a hores d'ara deu ser una mica pesat que algú parli de la neu o de la nevada. Però si no ho explico, explotaré. Aquesta tarda m'he passat cinc horetes (des de les 14:30 fins les 19:35) per fer el recorregut de Manlleu a Rubí. Suposo que és normal que et passi això quan surts nevant d'un lloc i vas recorrent una carretera en la que no deixa de nevar, almenys al llarg d'una cinquantena llarga de quilòmetres. El que no trobo normal és que, mentre estàs aturat durant una hora a Tona, i trigues dues hores entre LLiçà i Granollers, vagis escoltant Catalunya Informació i en cap moment ningú no esmenti entre els "múltiples problemes a les carreteres" que a la C-17 hi havia, en ambdós sentits de la marxa centenars de cotxes que no sabien si podrien arribar avui mateix al seu destí. Una de les lleis de Murphy diu (i si no ho fa, hauria de dir-ho): quan estàs en una retenció de trànsit l'única carretera que no la ràdio no esmenta és la teva. Una veritat com una casa de pagès. Al TN vespre, de totes maneres, suposo que com a homenatge als invisibles de la tarda, sí que han parlat que ara (que ja no hi som) hi havia una quinzena de quilòmetres d'aturada perquè havien tallat la carretera. Amb tot he de reconèixer que prefereixo passar inadvertit i arribar a casa que ser "famós" i dormir a la carretera o, en el millor dels casos, en algun del poliesportius que (esperem que tinguin calefacció!) alguns ajuntaments han hagut d'habilitar perquè la gent hi pugui passar la nit. I no hi poso cap foto, que ja n'he vist prou de neu, avui.
Aquest matí he tingut una conversa professional relacionada amb la definició d'emigració, que m'agradaria resumir per deixar, per a qui ho vulgui elements de discussió. Parlàvem dels treballadors i treballadores immigrants en el món de la sanitat i de l'atenció a la dependència. I se'ns han generat algunes qüestions que són més difícils de respondre del que pot semblar a primera vista. La primera és: què defineix el fet de ser immigrant (o emigrant, que això depèn del lloc des d'on es miri?). He de considerar immigrant els que "venen de fora" o també aquells que són fills dels que venen de fora? En tot cas, què vol dir per a mi "fora"? Enllaçada amb l'anterior: una persona que ha nascut "fora" però s'ha escolaritzat al nostre país, ha fet estudis, primaris o fins i tot secundaris, té un determinat nivell cultural (o no) i treballa per compte propi o d'altri, pagant els seus impostos tan religiosament com tots (o com la majoria), segueix sent un/a emigrant? En quin moment "l'emigrant" deixa de ser-ho? O ho és sempre? Quan deixaré de considerar "magrebina" una noia de pares marroquins, que va nèixer a Vic o a Manresa fa vint anys i treballa d'auxiliar de clínica en un hospital? Per què el terme només s'aplica als que venen bàsicament del sud o, com a molt, de països "pobres" (de fet, més pobres que el nostre, per regla general)? Per què la consideració es limita a determinades professions? No hi ha emigrants metges o infermeres, hi ha metges i infermeres estrangers; però en canvi, les cuidadores de les residències poden ser immigrants; un suec que ha vingut a Barcelona, tingui o no feina, o un anglès posem per cas, mai no serà un immigrant, sinó que ens hi referim com a estranger o, en el pitjor dels casos "expatriat". El llenguatge té trampes, però la realitat és que les parem nosaltres mateixos amb els nombrosos condicionaments culturals, ideològics i "defensius" davant de l'altre, que fan que ens en servim per marcar distàncies i delimitar territoris que ens facin sentir més còmodes i segurs al nostre propi "hortet". Quan alguns defensen allò de "els de casa, primer", diuen el que diuen o expressen allò tan carregat d'ardor guerrero de "al enemigo ni agua"?
Nota: possiblement no hauria escrit aquesta entrada, sense haver passat abans per aquesta nota de l'Olga Xirinacs.
antonicasals |
dijous, 11 de febrer de 2010 | 15:48h
Acabo d'adonar-me que hi ha una mena de campanya que defensa que això és un blog i no un bloc. Només perdré dos minuts per dir que em sembla una collonada absurda que tots plegats haguem de perdre un sol segon (com els que perdo jo ara) discutint això. Com sóc un eclèctic irrefrenable, he anat adquirint el costum d'escriure Blog/bloc i que tothom esborri el que li sembla que no procedeix. Discutir si una paraula és més correcta que una altra no és més que un ridícul exercici de perruqueria felina.
Com encara no m'ha passat l'emprenyada que vaig agafar amb les decisions ultraliberals del senyor ZP i el seu govern que sembla entestat a prendre mesures dignes del PP, crec que val la pena que la gent sàpiga que hi ha mesures alternatives al retard de l'edat de jubilació que facilitarien que el suposat cataclisme que preveuen (o ens volen fer creure) determinats sectors del poder econòmic, no es produeixi. Val a dir, d'entrada, que alguns dels arguments que ens donen no superarien un examen d'un curs bàsic de conceptes epidemiològics, com ara la interpretació que es fa de l'esperança de vida, un dels arguments que s'utilitza per justificar aquesta decisió. Per a qui no ho sàpiga, l'esperança de vida d'un país és la mitjana del té la gent que hi viu, i això no implica forçosament que ara la gent visqui 4 anys més que fa vint-i-cinc anys, sinó que, com ha disminuit la natalitat, en relació a fa 25 anys, la població que ajuda a fer el promig té una edat més elevada (molts pocs de pocs anys i molts més de més anys, fan pujar la mitjana). Una mentida estadística amplificada per la ignorància dels mitjans de comunicació. Deixo anar unes poques idees de com es podria assegurar els ingressos. Alguna podria semblar sorprenent, però hi ha autors que les defensen. La primera, evidentment, donar suport a mesures que permetin la creació d'ocupació. Com més gent treballi, més gent cotitza i més diners queden per a pensions. Oblidant d'una vegada el totxo, és clar! En segon lloc, anar a la caça i captura dels empresaris (i no empresaris) que "contracten en negre". La llei és per a tots, però alguns se la salten gairebé com si fos un esport (i no precisament de risc). Una altra, combatre seriosament el frau fiscal. Millorar en la mesura del possible les condicions de vida dels col·lectius més discriminats. En l'augment de l'esperança de vida, apart de la reduccioó de natalitat de què he parlat, hi ha influit molt la higiene i les condicions de vida, molt més que no pas les millores en el sistema sanitari. Els pobres (que aquí representen més del 20% de la població) emmalalteixen més que els que no ho són (em resisteixo a comparar-ho només amb els "rics"), de manera que el seu "consum" de recursos sanitaris també és major. Millorar les condicions de vida del global de la població repercuteix en una millora de la seva capacitat de treball i per tant, menys despesa i més recursos per a més endavant. I quan parlem de pobres no ens estem referint només a la gent sense feina, sinó que dins d'aquest grup de població hi ha molts treballadors amb sous baixos, de sis-cents o set-cents euros i les seves famílies. I l'últim: millorar els sous de manera considerable. Com més cobri, més cotitzo i en conseqüència més "inverteixo" per a la meva pensió i les dels altres.
Jo no invento res. Totes aquestes coses les expliquen en cursos d'introducció a l'economia de la salut, en màsters sobre envelliment, i m'imagino que en molts altres llocs. En els darrers trenta anys (els que jo tinc present que m'hagi interessat per temes d'aquest tipus) hem vingut sentint periòdicament que el sistema de pensions faria fallida dins de cinc, deu o quinze anys. Crec que als anys 80 ja es deia que no arribaríem al 2000, i al 2000 parlaven del 2015...
Aquesta setmana, el Govern espanyol ens ha "sorprès" amb una proposta d'allargar la vida laboral de les persones i augmentar els anys de cotització necessaris per accedir a la plena retribució de la jubilació.
Quan vaig sentir la notícia vaig agafar una emprenyada que encara no m'he tret de sobre. Per molts motius, bàsicament perquè considero que, vist el que diu la Bíblia, el treball o el fet de treballar, no és un estat natural de la persona humana, sinó que és un càstig diví, conseqüència d'un pecat que jo no vaig cometre (i que a més a més no era pecat) i del que per tant no me'n sento responsable. I no em sembla a mí que consideracions relatives a la seguretat social espanyola puguin allargar la durada d'una penitència que el Sr. Bismarck ja fa anys va tenir a bé retallar amb gran indulgència (va establir l'edat de jubilació als 65 anys, si no vaig equivocat, quan l'esperança de vida de la població alemanya no arribava als 50, però per alguna cosa s'havia de començar). Per altra banda, la mesura ve a fer que els que ja començavem a ensumar la possibilitat que d'aquí a pocs anys ens vinguessin a proposar una jubilació anticipada caiguem en el més profund dels desànims. El meu rendiment laboral, segurament, caurà en picat, m'hauré d'agafar una baixa per depressió, i això encara incrementarà més la despesa de la SS. I no seré l'únic. I, per parlar una mica més seriosament, si el que es vol és assegurar les pensions, una de les peces angulars de l'estat del benestar, el que s'ha de fer no són mesures curt-terministes. Augmentar dos anys l'edat de jubilació no porta a res, perquè estem actuant sobre una porció de la població laboral molt delimitada. El que haurien de fer és facilitar la incorporació de la gent jove, amb molts anys per davant, al mercat laboral. I això vol dir no posar trabes a la immigració, i que quan aquesta gent sigui aquí, els empresaris cotitzin el que han de cotitzar, els assegurin, i puguin desenvolupar la seva vida en condicions i sense ser més explotats que allò que "per se" ja implica viure en un món i un país capitalista, és a dir, com tots. La hipocresia, el curt-terminisme, la curtetat de mires porta a creure i voler fer creure que salvarem el sistema de pensions cotitzant una miqueta més durant un parell d'anys. Sort que encara no se'ls ha ocorregut que si quan la gent arriba a 65 anys passa un autobús i els atropella, no hauran de pagar res de jubilació... Ooops! Quina por, potser els he donat una idea.
la fotografia és extreta de http://a4.vox.com/6a00e398e6ef7b0005011017a885fc860e-500pi
antonicasals |
dijous, 14 de gener de 2010 | 23:45h
El gran problema és que ens acabarà implicant a tots. Hereu se sembla cada dia més al seu clon del Polònia. L'absurditat, la fugida endavant continuada com a leit-motiv de tota acció política, m'atreviria a dir com a modus vivendi. El país no té més problemes que preparar una poca-soltada com és una nova Olimpiada encara que sigui d'hivern? Encara que sóc barceloní, no visc a Barcelona, però indubtablement si la broma tira endavant (no ja a nivell d'elecció de la "ciutat" seu de l'event, sinó simplement com a projecte) ho acabarem patint tots, els de la ciutat i la resta de catalans.
Des d'aquest moment manifesto la meva adhesió a qualsevol iniciativa contrària a la proposta.
Sisplau, algú podria assegurar-se que el senyor Hereu es prengui la medicació als matins?
Vic en concret i Osona en general passen per ser la ciutat i la comarca models d'integració. Però l'ombra de pesonatges com Anglada és llarga i profunda. Amb una intencionalitat que s'acosta més a la ideologia de la denostada PxC que no pas a les que se li han de pressuposar als partits que conformen el govern municipal, es despengen amb una normativa d'empadronament que sembla extreta dels manuals de Berlusconi, i que justifiquen amb un cinisme que esgarrifa. No seré jo qui recordi que a tot l'Estat la sanitat és un dret universal. I que l'accès al mateix passa per l'empadronament de la població, més enllà de la legalitat de la seva presència al país. Negar l'empadronament (que al final és que estan buscant) és negar aquest i altres drets. Sincerament, podia esperar-m'ho de partits com PxC i, fins i tot, d'UDC., el partit de l'alcalde. Però crec que algú hauria de recordar als representants vigatans dels altres dos partits, suposadament d'esquerres, que hi ha al govern municipal quin figura que és l'ideari dels mateixos en temes no només d'immigració sinó, sobre tot, de drets socials de la població.
En algun altre lloc que em fa mandra buscar d'aquest mateix bloc, i en l'encapçalament del meu perfil al facebook he anotat una frase del llibre Novel·la familiar, de John Lanchester, que ve a dir que, en realitat, poques vegades prenem decisions sino que fem el que la vida ens porta a fer i és després, quan "mirem enrere", que ens adonem que hauriem pogut fer altres coses, de manera que arribem a la conclusió que hem fet el que hem fet perquè hem pres una decisió basada en l'existència d'altrernatives sobre les que hem triat lliurement. La frase no és així exactament i a més ara l'he arrodonida una mica per a donar-li encara més sentit. Hi he pensat molt aquests dies, uns dies en que qüestions bàsicament laborals han dificultat el meu accés a la xarxa i per tant m'han obligat a "prendre la decisió", diguem que involuntària, d'allunyar-me d'un mitjà que em vincula a altres maneres d'entendre el món, les coses, la vida. No ha estat una decisió "voluntària", sinó com diu d'alguna manera Lanchester, l'únic resultat possible del camí per on em porta la vida aquests dies. I si ara ho escric aquí és precisament per evitar que la racionalització a la que sometem els records de les coses tot just han passat em porti d'aquí a un temps no gaire llunyà a dir alguna cosa així com "vist com anaven les coses a la feina i donada la molta feina que tenia, vaig prendre la decisió d'allunyar-me per uns dies dels meus blocs i dels blocs amics ja que d'aquesta manera em podia dedicar amb més intensitat a allò que m'interessava". Seria mentida. Ni vaig prendre cap decisió al respecte (encara que algú, jo mateix per exemple, podria dir que no prenent la decisió contrària ja n'estava prenent una, de decisió), ni la meva dedicació a temes relacionats amb la feina té a veure amb un suposat increment del meu interés per la mateixa.La feina és feina i prou, i com deia Rubianes "mira si es malo trabajar que te pagan por hacerlo..."
Anem a pams: jo no he tingut l'opció de votar. Si ho hagués pogut fer, segurament ho hauria fet. I si hagués votat, ho hauria fet afirmativament. Ara bé, quan vaig veure les xifres de participació, d'entrada em van decebre. Vaig tenir la impressió que em queia una gerra d'aigua freda. Menys del 30%... potser, vaig pensar, és que realment el tema és menys al carrer del que semblava... Després, jo mateix em vaig fer una reflexió que avui he sentit en boca d 'algun dels organitzadors: home, no està tan malament. Si hagués votat el 60% de la gent, els vots afirmatius obtinguts ahir podrien haver superat la meitat dels votants... Visió optimista. Avui ha vingut la bufetada de veritat: com criatures que es barallen al pati d'una escola diferents organitzadors s'esbatussaven en públic (dialècticament, és cert, però amb excessiva acritud per al meu gust) per a gaudi i conya dels (no pocs) que vaticinaven una batacada de la iniciativa. L'espectacle dels independentistes a la grenya és tan penós, tan deplorable, tan demostratiu de que aquest país és on és perquè som com som, que em fa replantejar moltes coses. La primera és que si mai arriba a haver-hi un referèndum amb possibilitat de que sigui vinculant sobre aquest tema, crec que no hi votaré. Per a que liderin el país quatre pallussos egòlatres ja estem bé com estem. Idiotes n'hi ha a totes bandes. No me'n calen de nous.
Sóc un escèptic en la qüestió de la vacuna de la grip A. Ho he dit més d'una vegada en privat i també en públic. Fins i tot ho he escrit. Però de vegades hi ha elements que ens fan replantejar-nos actituds més enllà dels propis dubtes i sobre tot més enllà de la incapacitat que hi ha hagut en alguns àmbits, bàsicament polítics, per explicar què és el que fa aconsellable que les persones que es consideren de risc i els que hi estem en contacte ens haguem de posar una vacuna com aquesta. Vagi per endavant que no comparteixo l'alarmisme que es va crear inicialment. El gran problema de la grip A és que va ser com la guerra del Golf. O com la invasió de les Malvines: vem veure en directe com es preparaven els soldats, com s'acostaven a l'objectiu i, finalment, com atacaven. Amb la grip, el mateix. Sembla que n'hi ha, ara n'hi ha força en algun lloc, ara està arribant, ara la tenim aquí. L'impacte mediàtic de l'argumentació paranoica conventual de la monja Forcades ha estat prou important perquè molta gent ni tan sols s'hagi plantejat críticament la possibilitat de vacunar-se. Moltes infermeres i molts metges han assumit el seu missatge sense valorar les dades que s'hi contraposaven. La combinació de les campanes místiques i algunes afirmacions talibàniques ha resultat demolidora. El personal que treballa en l'àmbit de la salut té un motiu per vacunar-se que va més enllà de la pròpia salut: evitar ser transmissors de la malaltia a les persones de risc. Aquest i no un altre és el motiu per que des de fa uns quants anys m'he vingut vacunant de la grip estacional. Aquest i no un altre és el motiu pel que he decidit vacunar-me de la grip A, tot i mantenir els dubtes sobre si els pacients amb els que tinc contacte, població majoritàriament de més de 70 anys són realment una població de risc per a un virus que possiblement ja els va "contactar" fa més de cinquanta anys. Amb tot, hi ha una proporció de persones que no són d'edat avançada, amb malalties cròniques o altres factors, als que no puc ni he d'exposar, sota la meva responsabilitat, a riscos addicionals. I encara més quan he tingut, per desgràcia, l'oportunitat de veure com una persona jove, que conec des de fa uns quants anys, embarassada, amb una malaltia de base que mai hauria de comportar un perill per a la seva vida, i una condició física que encara que no sigui la desitjable per a la seva edat mai no hauria de representar-li tampoc un perill agut, contreia la malaltia i ha acabat en una unitat de cures intensives, amb ventilació mecànica i un greu risc de mort o de seqüeles, per al seu futur fill. En una de les confrontacions a la ràdio entre la Dra. Forcadas i el Dr. Trilla (epidemiòleg del Clínic), aquest darrer va donar uns arguments que van començar-me a fer canviar la meva opinió sobre la malaltia i la necessitat de la vacuna, uns arguments que ell ha repetit però que segurament no es vénen prou: és cert que la malaltia és benigna, és cert que en la majoria de gent els símptomes són lleus; però en el petit grup en que va malament, la possibilitat de que acabi amb la mort del pacient és alta. I això passa en persones joves, amb malalties cròniques com ara l'asma, o l'obesitat i en embarassades; tres circumstàncies que en si mateixes tampoc no són justificació perquè una malaltia vírica se t'endugui per davant. I menys, la darrera, l'embaràs, que no és una malaltia. Amb totes aquestes reflexions, i malgrat que la vacuna en si mateixa em genera alguns dubtes raonables, entre els que no hi ha la seva efectivitat, de la que n'assumeixo la certesa, he decidit vacunar-me contra el virus de la grip A.
Dilluns, a mitja tarda, esperant a la sala d'espera d'un petit hospital d'una petita però aparentment pròspera comarca catalana vaig tenir l'ocasió de sentir una d'aquelles converses que et remouen l'estòmac i et fan entendre que al darrera de molta gent aparentment "normal" (d'aquelles que un pensa: "qui ho diria que les coses els anaven així!") s'hi couen misèries i desgràcies que, perduts en les nostres discussions i immersos en les nostres realitats paral·leles, no sempre som capaços de veure. El motiu pel que nosaltres èrem a Urgències és banal, encara que requeria una radiografia en aquell moment. I també semblava banal la causa de l'assistència a urgències d'aquelles persones. En tot cas era el de menys. En un moment de la conversa que mantenien una mare aparentment no massa gran (potser uns trenta-cinc anys), un fill que s'havia fet mal al peu no sé ben bé com, i que devia tenir-ne uns setze, i una senyora més gran que els acompanyava i que no en semblava familiar, la mare comenta: -... la meva filla volia que li comprés xocolata. Ves, mira si li havia de comprar xocolata, si em queden trenta euros justos per passar la setmana... - És que ja ho teniu ben malament, vosaltres. On dinareu dimecres? -demana la senyora gran -Ara per ara no ho sé -respòn la que suposo que és la mare del noi lesionat al peu. Llavors el senyala i diu - Ell té tres euros per demà. Es comprarà una barra de pà i hi posarà alguna cosa dins. Dijous anirem a casa de (va dir un nom de dona) i segur que alguna cosa ens donarà, ella sempre compra menjar per més gent de la que són a casa... Sense donar-li gaire més importància el noi deixa anar: -Mai en la vida havia passat tanta gana com la que estic passant aquests dies. Al cap d'una estona, la dona més jove li diu a la gran, mentre li ensenya els baixos dels pantalons: -Mira com vaig, tinc unes ganes de poder-me comprar uns pantalons nous!
Un aclariment, potser innecessari, però que crec que val la pena fer: la conversa era en un perfecte català oriental. Ho dic perquè ja m'he trobat en diverses ocasions en la circumstància de parlar amb gent que es pensa que la misèria, l'atur, la fam en definitiva, només afecten determinades ètnies o que, en el pitjor dels casos, és cosa del que alguns anomenen els "castellans". La crisi que han creat els bancs, les constructures, les immobiliàries i que sovint (m'hi incloc) hem subvalorat perquè ens ha tocat només d'esquitllada o ni tant sols no ho ha fet perquè hem tingut la sort de treballar en un sector al què aparentment no afecta, té víctimes a tots els barris. Ja ho hem comentat alguna vegada, un vint per cent de la població catalana és pobre. I aquesta és una quantitat molt gran. Tenim la misèria al costat, però aquests dies les llumetes de nadal ens l'amaguen. I durant la resta de l'any seguim encegats. Això sí, alguns seguiran defensant que les fortunes passin de pares a fills sense cotitzar. De l'impost de successions en diuen l'impost de la mort. Per a mi l'impost de la mort és la part de la meva contribució que ha anat a parar als bancs per comptes de redistribuir-se entre la gent que ara ho necessita, o com a mínim per generar una ocupació que permeti que gent com aquella amb la que vaig compartir una estona a urgències no hagi d'estar pendent de la caritat.
Amb motiu d'una mort familiar a la que ja feia referència ahir, vaig tenir una breu conversa que m'ha fet reflexionar sobre l'escassa sensibilitat envers la mort als hospitals universitaris. Quan un treballa a "comarques" (encara que sigui Badalona, Santa Coloma o l'Hospitalet) tendeix a pensar que algunes coses pel que fa al tracte a les persones en situació de final de vida o els seus familiars, es tenen molt assumides, gairebé diríem que universalment assumides. Però la realitat ens diu que no ho són tant en aquests megamonstres, orgull aparent del sistema de salut, que són els hospitals universitaris. Molts hospitals comarcals disposen de protocols d'atenció al final de la vida, orientats a preveure i afrontar el dol familiar, però també a limitar el sofriment que, en molts casos comporta la malaltia que està acabant amb la vida del malalt. Evidentment, l'existència del protocol tradueix sensibilitat pel tema, però també fa ostensible que no tothom la té en aquestes organitzacions i que cal establir línies clares d'actuació que facin que el fet de morir no esdevingui més dolorós del compte. L'abandó de mesures terapèutiques que no duen enlloc, per exemple, ha de ser una acció raonada, i en la mesura del possible tractada amb la pròpia persona malalta. I després d'això, explicada a la família. Veure com al teu familiar li van treient medicaments (que no li fan cap efecte) sense que te n'expliquin els motius genera una desconfiança en els professionals (i en el sistema, per extensió) que només es pot deixar de veure per part dels responsables de l'atenció sanitària al malalt en la mesura en què la pròpia percepció de la feina no inclou el malalt sinó exclussivament la malaltia; i no incloent el malalt, encara menys el seu entorn immediat, la seva família, que sovint passa hores i hores al seu costat a l'espera d'informacions (bones o dolentes, és igual, només informacions) que massa vegades no arriben i quan ho fan solen ser difícilment intel·ligibles, vagues i desganades. Però encara pot ser pitjor observar el contrari, cosa que passa també amb una certa freqüència, que sent evident que no hi ha sortida possible, es segueixen instaurant tractaments agressius, medicacions endovenoses, fins i tot intubacions... Haver escrit un testament vital ajuda a evitar algunes situacions especialment desagradables, però si les "autoritats" hospitalàries no expliquen als metges i les infermeres d'aquests hospitals "grans" la importància d'aquest document, ens podem trobar en poc temps, que aquest testament sigui paper mullat, només un full sense sentit als ulls de professionals abocats a praxis defensives i, deixeu-m'ho dir així, per molt tecnificades que estiguin, obscurantistes.
Novament han passat massa dies des de la darrera entrada al bloc. Causes? No sé si són causes o són excuses. La feina, un Màster propi, una classe que he hagut de donar jo en un altre Màster, refredats, cansament... Des de fa unes setmanes o uns mesos la meva jornada s'inicia a les sis del matí i acaba entre les dotze i la una de la nit. Segurament, uns anys enrere això no hauria representat un problema per a mi, però ara em condiciona i afecta el ritme de determinades activitats en les que voldria ser (passeu-me la redundància) més actiu. I al damunt, les activitats a què obliga la feina: el treball pròpiament dit, però també els cursets de formació, les reunions, i sobre tot les reunions en què la conclussió és que ens hem de tornar a reunir per dedidir, segurament que un altre dia quedarem per fer una nova reunió, probablement per veure si el problema del que portem temps parlant ja s'ha resolt sol. Quan participes en cursos d'aquests en què ve un expert (suposat) a explicar-nos que hem d'aprendre a organitzar-nos, una de les coses que ens ressalten és que hem d'aprendre a gestionar el nostre temps. El primer contrasentit és, moltes vegades, haver de dedicar vuit hores diàries d'un, dos o tres dies a fer cursos o cursets d'aquests on ens expliquen obvietats que ja ens han explicat mitja dotzena de vegades. Si realment un (o sigui jo) fos lliure de gestionar el meu temps, no hi hauria estat, avui al curs i hauria estat al funeral de la Mariló Casals, la tieta Mariló, al costat de la família i els seus amics. Perquè ara comencem a estar en aquella etapa -de fet ja fa un temps que hi som- en què els tanatoris es converteixen, lamentablement (o no), en punt de trobada i en certa manera de posada al dia d'informació familiar. Les vetlles i els propis funerals són un interessantíssim punt de confluència familiar, on retrobes branques oblidades de la família, cosins llunyans, nebots, ex-parelles de cosins o cosines, fins i tot antigues amistats que, sobtadament reapareixen, com si de manera fantasmagòrica haguessin estat invocats o convocats per la persona difunta. I, segurament igual que en alguns casaments, sempre hi ha aquell que no coneix ningú i que no entenem què hi fa però que, per si de cas, ningú no gosa de preguntar-li quina relació tenia amb el finat o finada. El dia que la tradició de fer un àpat a peu dret, a l'estil anglosaxó, amb el cos present, s'acabi d'instaurar (només és qüestió de temps, mireu sinó les ofertes que fan els dels Serveis Funeraris de Barcelona), haurem de vigilar amb aquests pul·lulants, que segurament es faran més abundants. En fi, avui és un d'aquells dies en que quan arribes a casa et sents hipercrític, probablment perquè tot el dia has estat en llocs diferents d'on creies que havies hagut d'estar fent coses que segurament hauries preferit deixar per altres dies.
Darrerement he tingut l'ocasió de tenir informacions sobre el funcionament dels bancs d'aliments d'alguns municipis. Acostumats com estem tots a que la pobresa, la misèria, estigui reduïda a uns àmbits perfectament identificables i que podrien situar-se en allò que en la terminologia marxista anomenàvem lumpen, sorprèn ara el veure com fan us d'aquests recursos (sorgits bàsicament d'iniciatives caritatives més que no pas de sistemes fonamentats en alguna perspectiva de redistribució social de la riquesa) capes cada vegada més àmplies de la població. Estàvem més o menys preparats per veure desfilar amb la cassoleta o el bol persones abocades al que s'anomena atur estructural, aquelles que difícilment trobaran feina perquè no tenen qualificació professional o perquè pel motiu que sigui s'han vist abocades a una marginalitat de la que no hi ha perspectiva de sortida. Però la realitat és que hi ha un fragment de societat que treballa i no és que no arribi a final de mes, és que senzillament no es pot permetre menjar amb un mínim de dignitat un cop pagades les despeses d'habitatge, la guarderia, la roba dels nens. Hi ha un segment de treballadors que són senzillament pobres. I sembla que la pobresa (entesa com rebre menys de la meitat del ingressos mitjans de la població del país, si no vaig errat) estaria afectant prop del 20 percent de la societat al nostre país. He sentit crides aquests dies per ajudar i proveir els menjadors socials i els bancs d'aliments. Però no estic segur que aquetes iniciatives acabin representat gaire més que un pegat amb el què tranquilitzar determinades consciències. Provoca nàusees veure les injeccions de diners a determinades empreses, bancs, indústria de l'automòbil, etc., que no tenen repercussió ni en els seus treballadors ni en la resta de la població, mentre una part cada vegada més important de la població es veu abocada cada vegada més a la indignitat i la marginació i veuen que la seva única sortida acaba sent confiar en la caritat i la compassió. I encara algú pensarà que els ha de donar les gràcies!
No acabo d'entendre el renou que s'està originant amb l'impost de successions. La majoria dels catalans no heredarem mai res, com a molt deutes o, en el cas dels meus fills potser una hipoteca per acabar de pagar. Hi ha molta demagògia en tot això. Els impostos són una qüestió impopular, és clar, malgrat que es reconegui que és d'ells que surten les prestacions socials que figura que l'Estat ens ha de donar. L'impost de successions, que jo no pagaré mai perquè mai no heretaré res, és un impost que grava beneficis que no s'han obtingut treballant. Es podria discutir si es podria suprimir en el cas de la parella del difunt, sobre tot perquè de vegades si un té un patrimoni moltes vegades és gràcies a qui l'acompanya, ja sigui per activa o per passiva. Però jo entenc perfectament que si a mi un oncle americà, posem per cas, em deixa un milió d'euros que no m'he guanyat de cap de les maneres, hi hagi una taxa impositiva de la que potser en podríem també discutir les dimensions, però mai el concepte. El que mai no em faran entendre és que qui nega els drets de sang per a la monarquia, no els negui també per a la resta de mortals. Perquè al capdavalll heretar no és més que el reconeixement del dret de sang.
Comentàvem ara fa uns dies amb uns companys i companyes de feina com ha canviat la professió mèdica en els darrers anys. Hi ha metges que es lamenten que la consideració social de la professió està "per terra" i que les coses "ja no són com eren". Per sort. Alguns metges continuen considerant l'exercici de la Medicina com un "art", i es resisteixen massa sovint a l'avaluació dels seus actes i a reconèixer que avui en dia no n 'hi ha prou amb l'empirisme per aconseguir que les actuacions professionals no solament siguin correctes sinó científicament impecables, que és el que la societat demanda actualment. La Medicina avui és ciència i tecnologia. El coneixement ja no es pot sostenir en fonamentalismes empírics. Els pacients sovint arriben a les consultes sent coneixedors de la misteriosa terminologia que abans s'utilitzava mig per "despistar" mig per fer patent l'assimetria de coneixements en que es basava la relació metge-malalt.
No serà perquè no hi hagi motius per a escriure. Però potser és que estic en "baixa forma" per a la polèmica. Qui més qui menys ha opinat i elaborat saberudes hipòtesis sobre com ha estat possible que a casa nostra hagi passat una cosa com l'anomenat "cas Millet". I jo, fins ara, no m'he decidit. La consternació que ha provocat veure com un prohom a qui, com hem anat descobrint, s'hi adreçaven tiris i troians a la recerca de la donació perduda, havia estat capaç de sotmetre a l'espoli una de les més notables institucions de la cultura, encara dura. I cada dia en sabem una de nova. Crec que al nostre país hi ha hagut una idealització insana de la burgesia. Parlo de la burgesia industrial catalana, que amb una especial dosi de transfuguisme i transvestisme polític ha sabut ser sempre allà on havia de ser per mantenir el poder i, òbviament, els diners. Segurament no és políticament correcte referir-s'hi perquè les activitats de les famílies (moltes d'elles emparentades entre sí) que constitueixen el nucli dur d'aquesta burgesia formen part del procès de creació d'allò que eufemísticament hem acceptat anomenar la "societat civil".
És una veritat, m'atreviria a dir que contrastada, que hi ha més gent que mor a causa de les idees dels altres que no pas defensant les pròpies. I això deu voler dir que quan algú afirma que moriria per les seves idees, en la majoria dels casos el que vol dir és que mataria per imposar-les.
És una veritat, m'atreviria a dir que contrastada, que hi ha més gent que mor a causa de les idees dels altres que no pas defensant les pròpies.
