A Phillae vam entrar en contacte amb l'Egipte de l'època hel·lenística, tota una sorpresa ja que quan un pensa en les darreres dinasties o en els Ptolomeus, espera una arquitectura menys, diguem-ne, faraònica. És cert que els grecs van introduir elements estranys -i que els guies sistemàticament denosten- com ara els capitells corintis a les construccions de temples egipcis, però globalment van respectar tant l'estil com les representacions i simbolismes. Tampoc no van imposar, si més no en els temples, la seva escriptura sobre la jeroglífica. A Philae vam començar a evidenciar l'efecte del cristianisme sobre l'antiga religió. Figures martellejades, espais, relleus i pintures sotmesos a la barbàrie. Teodor d'Alexandria tenia clar que la destrucció dels símbols és el pas previ a la devastació cultural necessària per imposar una ideologia i aniquilar el record i la identitat d'un poble. En poques generacions, va desaparèixer una cultura que havia sobreviscut gairebé tres mil anys i no poques invasions.
Travessar la carretera que va d'Asswan a Abu Simbel és el mateix que travessar el desert. Els prop de 300 km que separen una ciutat de l'altre els vam fer en prop de tres hores i mitja, sortint de la ciutat que dóna lloc a la presa pels volts de les dues del migdia. Pel camí vam tenir l'oportunitat de veure miratges i sorra, molta sorra, així com de travessar uns quants controls policials o militars. M'havien explicat que la majoria de turistes arribaven a Abu Simbel en interminables convois militars, formats per més de cinquanta autocars i uns quants camions de l'exercit. L'alternativa eren els convois civils, amb menys autocars. El que no ens esperàvem era anar-hi sols, únicament amb un policia al vehicle apart de nosaltres i, és clar, l'Ahmed, el guia. El resultat va ser una experiència difícilment comparable amb res. Vam arribar als temples prop de dos quarts de sis, una mica més de mitja hora abans que no tanquessin. I això va implicar que, durant una estona fóssim els únics visitants al davant dels dos temples, i que poguessim fer algunes fotos que, estic segur, poca gent ha pogut fer sense altres turistes enmig. L'únic inconvenient van ser els repetits intents dels policies turístics de fer-nos fotos a canvi d'una propina o de canviar les seves monedes d'euro per algun bitllet de cinc o deu euros. Tot i així, va valdre la pena cedir.
Arribar a El Caire a mitjans d'agost i en ple Ramadan, com vam fer-ho nosaltres, és tot un xoc. Una temperatura superior als 30 graus, i una humitat que no esperàvem van ser el nostre primer contacte amb Egipte. El caos circulatori en el que ens vam summergir anava acompanyat de l'estridència dels motors i els clàxons que no ens va deixar en els dies que vam passar a El Caire. De fons, els càntics dels muesins atemperaven aquell neguit de fons que només es pot entendre si s'hi ha estat. L'autovia i les avingudes que porten de l'aeroport a la ciutat anaven atapeïdes de cotxes, camions, furgonetes, motos en les que s'hi encabien fins a quatre persones i carros portats per burrros que es barrejaven en aquell immens cafarnaum que pràcticament no disposa de semàfors, i en que els que hi ha no es respecten. Els vianants travessaven les deu o dotxe columnes de cotxes amb tota la tranquil·litat del món. Nosaltres obríem i tancàvem els ulls constantment esperant el contracte entre els cotxes o l'aixafament d'algú. Crec que pocs conductors tenen tan preses les mesures als cotxes com els cairotes... La vista des de l'habitació de l'hotel era impressionant: a un cantó el Nil, i en tots els punts cardinals la ciutat s'estenia immensa i inabastable. Quan es va fer de dia, la primera sorpresa: de nit no ens havíem adonat que la majoria de les cases del Down-town cairota estan preparades per acollir un pis al damunt. Això ens ho van haver d'explicar, perquè la primera impressió va ser que havíem anat a petar a un barri mig enderrocat. Amb els dies hem anat aprenent moltes coses de la manera de viure dels egipcis, del seu sentit de l'humor i la seva resignació en determinades coses. Del seu orgull pel passat històric i cultural i del seu islamisme profundament arrelat en tantes i tantes manifestacions de la vida diària que no treu que se sentin també orgullosos de considerar-se el país islàmic més tolerant, laic i avançat del planeta. Amb tots els matisos que, des d'aquí, hi volguem manifestar. De tant en tant us aniré explicant les impressions amb què hem tornat del nostre viatge. La foto només pretèn que entengueu l'ensurt del primer matí.
Dissabte, en el marc del Festival de Música de la Vall de Campodon vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un concert a Molló en què hi actuava un grup per a mi desconegut, que s'anuncia com Tradició contemporània. Realment, la proposta d'Artaica és interessantíssima. Una fusió entre la tradició mediterrània i especialment valenciana i uns elegants ritmes de swing, i jazz, que van fer que la sala de ball de Molló, plena malgrat la pluja i el futbol, es sentís protagonista d'una experiència gairebé insòlita. Un comentari que ens vam fer a la sortida va ser el que dóna títol a l'entrada: en algun moment de l'actuació vam tenir la impressió d'estar escoltant una versió (sense que la paraula versió tingui cap connotació negativa) valenciana de Madredeus. Artaica està a punt de treure el seu primer disc. Mentre tant, es pot assaborir a Myspace un tast de la seva grandíssima capacitat musical i interpretativa. Especialment, us aconsello la peça L'U d'Artaica.
El conseller Castells és una d'aquelles persones que genera més aviat poques antipaties. Té un posat seriós, transmet la impressió quan parla de saber de què ho fa, i només ocasionalment cau en l'exabrupte. Un té la impressió que, vistes com van les coses, podria no desentonar en un govern tri o quadripartit (amb o sense socialistes) que substitueixi a l'actual. El conseller Castells s'ha aprimat molt. Jo diria que excessivament. No en conec la causa. Hi ha qui diu que és conseqüència d'una dieta espartana que s'ha posat molt de moda, però segur que també hi influeixen els nervis que ha de passar l'encarregat dels comptes d'un país que té dificultats evidents de liquiditat. Si no vaig errat, el conseller Castells es va abstenir en la votació sobre l'abolició de la tauromàquia a casa nostra. Potser aquest va ser un dels signes evidents que s'estava desmarcant de l'oficialitat. Hores d'ara costa entendre què vol dir que treballarà per canviar la dinàmica instal·lada al seu partit pel que fa a la relació amb Catalunya i amb el PSOE. El fet que dos conseller socialistes més (Maragall i Tura) ens hagin demanat que llegim bé el que va dir Castells em retorna la música d'un PSC alliberat d'alguns ancoratges i servituds que tinc la impressió que estem pagant molt cars.
Una de les coses que em fa més ràbia és quan provo d'escriure (de fet, quan escric) una entrada i en mirar de publicar-la l'editor de textos de MesVilaweb em "diu" que no l'he escrita i que és necessària l'entradeta. M'ha passat vàries vegades, i es especialment sagnant quan has escrit un text relativament llarg que no tens guardat enlloc perquè ho has fet directament. Coses d'aquestes són les que et porten de tant en tant a plantejar-te canviar de plataforma de blocs/blogs. Ara estic molt enrabiat. És la tercera vegada que em passa en un mes, normalment després de mirar d'encastar-hi un vídeo. Mirarem de relaxar-nos abans de prendre decisions dràstiques. Demà serà un altre dia. Suposo.
Com aquest any hem arribat una mica saturats al mes de juny, hem decidit prendre'ns unes petites vacances un pèl abans del què normalment ho fèiem. Així, demà agafarem (amb permís de pilots, personal de terra i controladors) un avió que ens durà a l'extrem occidental del que políticament és Europa i geogràficament Àfrica per passar-hi el que queda de setmana. Després tornarem i ens bellugarem una mica per les muntanyes del país durant quatre o cinc dies més. Aquests dies ens aniran bé per decidir què fem el dissabte dia 10. La veritat és que l'enrenou em sembla exagerat. Ha canviat res en relació a abans d'ahir? Voleu dir que ens hem de fer els ofesos? Quin és el problema? Que ens han dit que l'Estatut no és constitucional? Que no ho sabíem? Que ho ha jutjat una gent deslegitimada per fer-ho? I qui en tenia de legitimitat? Jo vaig votar en blanc, l'Estatut. No m'agradava, però no podia dir no quan semblava que era un instrument per augmentar competències. Potser el meu vot va ser llavors com una premonició del fantasma en què s'acabaria convertint. Si la manifestació s'ha de convertir en una reivindicació d'aquest estatut, que no comptin amb mi. Si l'ha de manipular o monopolitzar algun dels partits polítics (de dins o de fora d'allò que se'n diu l'arc parlamentari), que no comptin amb mi. Ara, si de la seva organització es pot treure la conclussió que és un moviment que es genera des de la societat civil, llavors m'ho pensaré. I al final de la mani, pot passar que molts surtin corrents per veure com juga la selecció espanyola pel tercer i quart lloc del Mundial. Una imatge patètica, no? Potser em quedaré a la muntanya...
PS: ahir havia somniat que Espanya perdia per un gol marcat per Cristiano Ronaldo. Això hauria desconcertat la caverna. En canvi, quan veiem pràcticament només jugadors del Barça tocant la pilota i fent gols, els desconcertats som nosaltres...
Com vinc de la cultura del "prohibit prohibir" em fa una certa recança de negar el dret a la gent a sortir al carrer vestida (o despullada) com vulgui. Tot i que entenc les reticències i el fons dels que consideren que es pot entendre aquesta manera de vestir com un signe de submissió, crec que s'han d'evitar els debats simplistes. De totes maneres, per a tots aquells que volen legislar contra la presència del niqab al carrer, una peça de roba que, insisteixo, a mi tampoc m'acaba de fer el pes, voldria llançar un element de reflexió, a partir del joc de les diferències. Algú em sabria explicar entre les dues fotos quina diferència hi ha? Així, llanço una proposta. Aprofitant l'empenta de la campanya contra el vel integral, lluitem per prohibir les processons de setmana santa, si més no començant per evitar que ningú que no mostri la seva cara es pugui passejar impunement pel carrer.
Com diu la cançó, "malos tiempos para la lírica". No obstant, sempre trobarem un moment per llegir i que ens emocioni un poema, o per escoltar música i que ens faci un nus a la gola alguna peça. Això és el que m'ha passat en escoltar aquesta versió que us penjo aquí del Vocalise, de Rachmaninov, interpretada per la Kiri Te Kanawa.
A can Vilaweb han fet una enquesta d'aquestes que normalment donen resultats que no tenen res a veure amb el que pensa el conjunt de la societat (si fos així fa temps que els Països Catalans serien un estat independent, o com a mínim seria impossible o impensable que TV3 deixés de veure's al País Valencià; o CiU tornaria a governar amb majoria absoluta i ningú, absolutament ningú no votaria el PSC..., o en Carretero seria el nou líder absolut de les masses catalanes.... etc.).. Resulta que a la pregunta de qui es pot considerar ric, el poble ha contestat majoritàriament que són rics els que guanyen més de 60.000 euros l'any. Abans de seguir voldria apuntar que aquest tipus d'enquestes no són exclussives de cap mitjà de comunicació, són un recurs habitual de la premsa actual per induir succedanis de participació i afavorir l'autocomplaença dels participants que solen així creure que estan en una societat que no és realment la que els acull...
Bé, docs, home, estic d'acord amb que 60.000 euros són un bon sou, però us ben asseguro que no donen per tenir un nivell d'ostentació que pugui assimilar a aquell que els guanya amb el que, si més no a mi m'ho sembla, podríem anomenar "ric". De veritat algú es pensa que algú que treballa per un sou es pot fer ric? A mi un sou d'aquestes dimensions, que reconec que és un bon sou, em dóna tot just per pagar la hipoteca, pagar la universitat del nano, els seus llibres i els de la seva germana, pagar la fundació amb que s'emmascara la gratuïtat de l'escola concertada de la meva filla, dedicar uns 250 euros mensuals a pagar la benzina que em permet anar a la feina, i provar de fer, de tant en tant, alguns dies de vacances a llocs tan exòtics com les Canàries o Mallorca. Comptarem que amb el sou de la parella (o amb el meu, si així ho voleu) pagarem el llum, l'aigua, el telèfon, el gas, la comunitat de veïns, el mòbil i altres luxes similars als que cal afegir el crèdit amb el que vam pagar el cotxe, del que encara em queden 4 anys! No tinc iot, i per tant no pago "amarre" al Masnou, no sóc soci de cap club de futbol, no tinc llotja al Liceu ni al palau de la Música... Això sí, com a luxes, tic el mal costum de comprar-me llibres i anar de tant en tant al cine o al teatre, preferiblement aplicant un descompte gràcies a la sumptuositat que em permet haver pogut fer-me del TresC. Amb tot això, hem aconseguit ara estalviar mensualment (ah, m'he descuidat de dir que pago també un pla de jubilació de 75 euros trimestrals!!) uns 150 euros que, sigui dit de pas, deixaré d'estalviar quan a partir del 30 de juny m'apliquin una reducció del 5% al meu sou de ric miserable i fastigós, que al damunt no pot ni tan sols vantar-se de tenir la feina assegurada ja que no és funcionari. Sóc conscient que molts voldrien plorar amb els meus ulls i que pot semblar una mica cínic el meu comentari en un país on molta gent no arriba als 800 euros mensuals. Però siguem seriosos. Ja ho he dit alguna altra vegada: els rics no tenen sous, tenen societats. Societats que desgraven, que els fan tenir declaracions negatives, que els permeten especular i provocar aquesta crisi que ara estem pagant, injustament entre tots. La major part de la gent que guanya 60.000 euros anuals ho fa a través d'un sou que implica treballar més enllà de les 40 hores setmanals. Però tranquils: a partir del mes vinent ja ningú no podrà acusar-nos de ser rics perquè gràcies a les mesures aplicades sobre la despesa púiblica no arribarem a la xifra màgica que la majoria dels contestadors d'enquestes de Vilaweb consideren el límit de la riquesa.
Avui ens han confirmat que, en principi i tret que una negociació col·lectiva porti les coses per més bon camí, ens reduiran el sou en un 5%. Ves per on, i com per efecte d'una crisi que jo no he contribuit a crear, perdré una bona part dels beneficis salarials que havia guanyat pel fet d'haver entrat l'any passat en un conveni que em resultava més avantatjós que el previ... Suposo que hauria d'estar més emprenyat que resignat, però quan ocupes llocs d'una certa responsabilitat en una organització no pots permetre que les línies de la cara emmarquin els sentiments reals. De les notícies dels darrers dies n'hi ha dues que cal tenir presents. Una, l'augment del tram de l'IRPF a les rendes més altes. L'altra, que circula un correu pel món, i que no sé si és cert, en el que s'afirma que la Leire Pajín serà senadora i que entre pitos i flautes cobrarà més de 200.000 euros l'any, ella, que ja és rica per naturalesa familiar si no vaig equivocat! Prefereixo no comentar-ho, que em fereixo. De totes maneres, i a cavall del tema de les rendes més altes, potser faríem bé d'evitar certes demagògies. Els "rics" no són els que guanyen més de 100 o 120000 euros l'any. Una nòmina d'aquesta magnitud només identifica un treballador ben pagat (o molt ben pagat, però assalariat al cap i a la fi). Els rics, segurament no en tenen, de nòmina. Tenen societats. I desgraven molts diners, sovint de manera fraudulenta, cosa difícil si cobres un sou per alt que sigui. Evidentment, jo no els guanyo aquests 120.000 euros, i ja m'agradaria plorar amb els ulls d'aquestes 20000 persones que es veuran afectades per la puja dels impostos, però està clar que el que es recaptarà serà la xocolata del lloro. Aquestes no són les grans fortunes. Tornem a errar el tret, mirem cap on no toca i mentre ens entretenim amb la xavalla, per la porta del darrere, els Botín, Florentinos, Koplowicz, i companyia segueixen expoliant i estafant sense cap vergonya l'encara anomenat Estat del Benestar. A mi em tornen a venir idees que tenia guardades al calaix: perquè ningú no es planteja nacionalitzar el Banc de Santander (o el BBVA), o si més no els seus beneficis immorals?
Fa uns mesos no sé si mig en broma, mig seriosament, o més aviat en resposta a un perquè no? es va engegar una iniciativa que va implicar a una colla de poetes que teníem com a factor comú bellugar-nos per la xarxa via bloc/blog. Aquella iniciativa es va concretar en un llibre col·lectiu en el que he tingut l'enorme satisfacció de participar. La persona que, en el fons i en la forma, és responsable d'aquesta gresca és la Violant de Bru. Darrera la iniciativa ens hem aplegat 33 persones que d'alguna manera hem fet de la poesia el nostre mitjà d'expressió. Alguns dels autors tenim llibres editats "en paper" per diferents editorials, d'altres han optat per no fer-ho i només publiquen la seva obra a la xarxa; d'altres, per fi, s'han trobat amb les enormes dificultats que existeixen per publicar en paper, sobre tot si es tracta de poesia. El resultat de tot això es presenta el proper dia 15 de maig a Vilafranca, a la Sala d'Actes de l'Escorxador. No sé quina repercussió tindrà la presentació, m'imagino que no gaire tret de l'extensió del coneixement de la mateixa que a través dels blogs/blocs dels diferents autors li poguem donar. El que està clar, de totes maneres, és que aquests espais compartits són completament gratificants i posen de manifest que, més enllà de la "cultura oficial" hi ha tot un món que es belluga i, com no podria ser d'altra manera, s'autogestiona.
Fa uns dies, i a conseqüència d'una emprenyada amb els informàtics de la feina (que em van desinstal·lar el firefox del portàtil perquè no era un producte "homologat") vaig prendre la decisió de no tornar a agafar el portàtil (malgrat que me l'han reinstal·lat, el navegador) i no dur-me més feina a casa. La decisió comporta, si cal, perllongar un parell (o tres, si cal) de quarts la jornada laboral i sortir de la feina amb les mans buides. És a dir, que el portàtil es queda al despatx. Això no seria possible si en paral·lel no m'hagués comprat el netbook des del que escric aquestes línies i en el que, en principi, no tinc intenció de fer-hi coses relacionades amb la feina. Estic raonablement content. En els deu dies que fa que vaig decidir-ho només he consultat tres vegades el correu de la feina, i l'única acció relacionada amb la mateixa que he fet ha estat esborrar alguns correus que m'ocupaven bústia i no tenien massa interès per a mi. És cert que per poder-ho fer n'he hagut de llegir (i contestar) alguns. Però si ho comparo amb el que venia fent fins ara que consistia en, a partir del correu, continuar treballant dues o tres hores després de sopar, l'estat actual és tot un èxit. Si més no per mi. No diré que no pateixi. Quan has convertit en rutina treballar després de la jornada laboral, deixar de fer-ho genera un puntet d'angoixa que només es pot superar amb la certesa de que no hi ha correu que, llegit a les dotze de la nit no s'hagués pogut esperar a les vuit o les nou per ser contestat. Hi ha gent a qui això li pot semblar obvi, però som molts els que, després d'haver estat gairebé dotze hores a la feina, encara seguim (podré dir seguíem?) treballant en la (poca) estona que som a casa. I no és una qüestió d'addicció a la feina, ni d'obsessió. Són senzillament coses i dinàmiques que es generen i que un bon dia, quan en prens consciència, sobre tot a conseqüència d'un acte irracionalment arbitrari dels qui figura que t'haurien d'ajudar, veus que són terriblement absurdes. I ara, de cop i volta, torno a tenir temps lliure.
La Lliga per la Laïcitat demana a la Generalitat explicacions entorn la missa celebrada al Palau en la Diada de Sant Jordi
Molt Hble. Sr. José Montilla i Aguilera President de la Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència Plaça de Sant Jaume, 4 (Palau de la Generalitat)
08002 Barcelona
Barcelona, 28 d’abril de 2010
Des del màxim respecte institucional volem expressar amb contundència el nostre rebuig al fet de commemorar la diada de Sant Jordi amb una celebració litúrgica catòlica realitzada al propi Palau de la Generalitat, i que s’hi hagi assistit en la condició de representant del poble de Catalunya.
Qüestionem, des de la més estricta sensibilitat democràtica, que en una societat plural i laica es commemori institucionalment -en nom, per tant, del conjunt de la comunitat- una festivitat ciutadana, òbviament desproveïda, avui, de cap connotació religiosa, per mitjà de l’assistència a una cerimònia d’aquestes característiques. Ens sembla una mostra de confusió entre l’espai privat, que afecta la consciència de cadascú, i l’espai públic, que és de tots i que les institucions representen.
Ens sembla molt poc respectuós amb la sensibilitat actualment majoritària a Catalunya, i especialment inoportú si tenim en compte que l’estructura jeràrquica de l’Església Catòlica continua intentant imposar a tota la societat la seva posició contrària als avenços aconseguits durant la passada legislatura en les llibertats civils i els drets socials, el quals recolzem i que la gran majoria de la ciutadania d’aquest país ha fet seus.
Accepteu l’expressió de la nostra sorpresa, el nostre desencís i la nostra indignació cívica.
No em demaneu perquè, però és així. Em passa de tant en tant, que em sento enyoradís d'una ciutat que s'enfila pels turons que l'envolten, com si vulgués deixar enrere un riu amb complex de mar, com si vulgués mantenir-se tancada en ella mateixa, oberta als vents, però, des del Castell de Sao Jorge. Aquestes coses em passen de vegades, deu ser cosa de l'edat i dels neguits que m'han portat a reprendre la lectura del Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa. Fa uns dies el llegia, baixant en tren a Barcelona i, m'imagino que vaig emetre un sospir exagerat, induit per la lectura, perquè la cara d'interrogant de la senyora que estava asseguda al davant meu als catalans va ser descomunal. Aquestes passejades lisboetes de Pessoa, em fan tornar a recórrer algunes places, cantonades, els carrers del Chiado o d'Alfama... Rossio... Suposo que la saudade s'encomana.
Ara mateix m'agradaria ser a Lisboa i entrar en un d'aquells locals on els turistes no són gaire ben vistos, a escoltar com s'alternen en el fado homes i dones que eleven els seu lament a la categoria d'art, un art melangiós, que encomana tristesa, aquesta tristesa que avui, d'alguna manera, m'ha tornat a fer enyorar Lisboa.
Divendres tornaré a compartir amb els companys i companyes de Relats en Català la paradeta de la Rambla Catalunya, davant del Col·legi d'advocats. Els que hem tingut la sort d'acabar veient en paper part de la nostra obra hi portarem els llibres editats, però també coincidirem amb altres persones que o bé per decisió pròpia o bé perquè no han trobat una manera fiable (o assequible) de publicar, limiten pel moment la seva obra a l'àmbit internàutic. Serà, com ho ha estat aquests darrers anys, un moment (uns moments) emotius, perquè ens veiem les cares gent que moltes vegades només ens coneixem a través dels comentaris als blocs, al facebook, o al propi web de relatsencatalà. Estic segur que si no fos per ReC algun dels llibres que tinc publicats no hauria vist mai la llum. No es tant pels comentaris (normalment exageradament elogiosos) que la gent hi fa, sinó pel fet que permet "visualitzar com queda allò que un escriu". He de reconèixer que durant una temporada hi vaig estar força enganxat i que ara, tot i que miro encara de penjar-hi de tant en tant alguna coseta, qüestions laborals i personals me n'han allunyat una mica. Ser present a la paradeta em reconcilia, d'alguna manera, amb un entorn que, sincerament, penso que ha fet molt perquè la gent que té coses a dir i ho vol dir en català tingui un lloc on fer-ho i, sobre tot, on compartir-ho.
antonicasals |
dimecres, 14 d'abril de 2010 | 00:01h
Un dels elements que caracteritzen i sostenen els estats totalitaris és
la por. Tant
en l’Alemanya nazi com en la
posterior RDA, aquesta por es complementava, sino es
fonamentava directament, en la
delació. Cada ciutadà era un potencial confident de la policia,
disposat, sovint per por de ser ell mateix víctima d’aquesta pràctica, a
delatar el seu veí com a hipotètic delinqüent ja sigui pels seus fets o, més
sovint, per les seves idees o condicions. En això es van basar també les dues
caces de bruixes més importants de la història americana (recordem Salem al
segle XVII i, evidentment, la campanya anticomunista dels anys 50). En això es
fonamentà la Inquisició i també bona part de la postguerra immediata a l’estat
Espanyol.
Quan un Ajuntament, com Vic (i tots els que hi vagin darrere), està
disposat a delatar els seus ciutadans perquè tenen o no tenen un paper, està
marcant el camí a la resta de ciutadans per instaurar un règim de terror.
L’empadronament atorga als nouvinguts, que sovint han arribat en condicions
precàries, uns drets que estan escrits a la Carta de Drets Humans. Més enllà de
la legalitat o no de la seva situació, reconèixer a tothom el dret a la sanitat
i a l’educació és un dels grans avenços de la societat europea posterior a la
segona guerra mundial. I a aquests drets, al nostre país, s’hi accedeix a
través de l’empadronament, independentment que la situació personal sigui
“irregular”.
Si empadronar-me ha de dur com a conseqüència que em delatin,
segurament optaré per no fer-ho. I aquí sí que estarem creant un ghetto. I no
només això, quan l’Ajuntament és el
primer delator està donant ales, raons i motius als xenòfobs per a, al seu
torn, delatar els veïns, per a senyalar-los amb el dit i, fins i tot, perquè
els sense papers no son res i si són alguna cosa són, als ulls d’aquesta gent,
delinqüents en potència, per agredir-los.
Torno a l’inici: en la por hi ha la gènesi del totalitarisme. Quan un
municipi, uns representants públics estan disposats a delatar els seus
ciutadans, haurien de pensar que les seves decisions no només estan influint en
el vot que d’aquí un o dos anys emetran els habitants “legals”, sinó també en
quina és la societat que, més enllà del ritual electoral volen per a la seva
ciutat, nació, o fins i tot per al planeta.
Davant la campanya dels qui ens volen fer creure que defensar el jutge "estrella" que es pensa que les seves arbitrarietats poden arribar a semblar-se (en què!) a la lluita antimàfia de l'assassinat Giovanni Falcone, és el mateix que defensar la democràcia (quina democràcia?, diria jo), copio i m'adhereixo al manifest que rebutja que s'equipari aquest personatge amb la lluita i la defensa dels Drets Humans. Demano als que estan emplenant bústies de correu fent córrer una defensa aferrissada del "maltractat jutge" crec que tramesa originàriament per una ONG que fins ara gaudia de credibilitat, que abans de reenviar el correu que els facin arribar s'ho pensin dues vegades i meditin a qui pensen que estan defensant.
La paradoja de Garzón
Los abajo firmantes nos vemos en la obligación de hacer ciertas precisiones ante las iniciativas llevadas a cabo por asociaciones de derechos humanos e intelectuales de diversos ámbitos geográficos para respaldar al juez de la Audiencia Nacional Baltasar Garzón, imputado por delitos de!prevaricación por los procesos que instruye por desaparición de personas durante la guerra civil y el franquismo. Antes que nada, tenemos que reconocer que nos encontramos en un terreno terriblemente resbaladizo. Terreno en el que se vierten denuncias contra sus acusadores que también se podrían achacar al ahora acusado, y solidaridades y palabras de apoyo para con éste que, desde nuestro humilde punto de vista, deberían ser matizadas. En efecto, hemos alzado la voz de forma rotunda contra la intromisión de los tribunales de justicia para bloquear iniciativas que tienen un evidente cariz político, la defunción de debates públicos vivos y necesarios por la acción de los estrados. En este caso concreto, la iniciativa en favor de las víctimas del alzamiento fascista, no la circunscribimos al impulso del juez Garzón, sino que consideramos que responde a la acción anónima, decidida y consecuente de cientos de asociaciones e individuales que han luchado!denodadamente por el conocimiento y reconocimiento de la verdad y la justicia. Es a ellos a quien se corta el camino ante los tribunales de justicia. Por otra parte, no podemos sino remarcar que el!reproche a la intervención inaceptable de la Justicia en el libre debate político es imputable también al propio Sr Garzón. Paradójicamente, es ahora víctima de una politización de la justicia que él magistralmente diseñó e impulsó. Su apelación a la ambigüedad de las acusaciones que ahora se vierten contra él, la “patente desviación de los hechos objeto de esta causa” que denuncia en su recurso o la instrucción “sesgada” de que se considera víctima, “que sólo cabe explicarse desde una idea preconcebida de este asunto, que le impide analizar con objetividad los hechos que contempla” no es sino su propia medicina, esa que se ve obligado a proba él mismo. Y que ahora denuncia por amarga. Pero es que además, se regala solidaridad a Garzón por parte de varias organizaciones, con el apelativo de“defensor de derechos humanos” sin repasar, su currículum al respecto. No es vano recordar que realiza su actividad jurisdiccional desde la herencia más envenenada recibida de la Justicia franquista, la Audiencia Nacional, sustituta del TOP "Tribunal de Orden Público". Más aún, sabiendo perfectamente que las jurisdicciones especiales son la esencia de los regímenes totalitarios. La naturaleza arbitraria de este tribunal fue oportunamente señalada por el propio Relator para los Derechos Humanos en la Lucha Antiterrorista, Martin Scheinin. No es baladí apuntar que en su actuación ha impulsado casos contra medios de comunicación, asociaciones populares, partidos políticos e!incluso defensores de derechos humanos, que se deben calificar como una agresión directa a la libertad de expresión y al derecho de libre asociación pacífica. El propio Comité de Derechos Humanos hizo recientemente patente su preocupación al respecto. No es gratuito traer a estas! líneas que Garzón, en su actividad diaria al frente del Juzgado especial que dirige, da orden de detener a personas acusadas de terrorismo bajo el régimen de incomunicación, verdadero espacio de impunidad en el que se producen brutales torturas. Organismos como el Comité para la Prevención de la Tortura del Consejo de Europa –CPT", el Comité contra la Tortura –CAT" o diferentes Relatores Contra la Tortura del sistema de Naciones Unidas han reclamado reiteradamente la abolición de esta modalidad de detención, cuya aplicación lleva la rúbrica de este magistrado. No es trivial recordar que el juez, ahora elevado a la condición de defensor de derechos humanos por varias asociaciones, se ha mostrado impasible ante las denuncias de tortura que le narraban detenidos bajo su responsabilidad. Entre otros, el ciudadano vasco Josu Arkauz, cuyo testimonio de tortura fue considerado por el CPT "detallado y coherente”y que reprochaba al Juzgado nº 5 que no adoptó medidas “repetidamente recomendadas por el CPT” para evitarlas. Esta es la línea argumental seguida también en el caso de los detenidos en Catalunya en la llamada «Operación Garzón» durante los Juegos Olímpicos de Barcelona, caso ante el que el Tribunal Europeo de Derechos Humanos!sentenciaba el 2 de noviembre de 2004 que las investigaciones de tortura no habían sido «lo suficientemente profundas y efectivas para cumplir con las exigencias de los tratados internacionales». Conocemos, pues, la actitud de Garzón en el ámbito internacional, así como la conocemos en el doméstico. Sabemos de su interés por aparecer como el juez progresista, para poder así llevar a cabo una actitud!represiva sin parangón, desde los despachos del tribunal excepcional de la Audiencia Nacional. Hemos visto de primera mano su pasividad con la tortura en sus quehaceres diarios, así como hemos podido constatar que su actividad en el ámbito internacional en el ámbito de los derechos humanos no es más que un ligero barniz, sin que sus acciones en ningún caso hayan pasado de ser testimoniales. Verificamos, por fin, los excesos de su tribunal, que denunciamos de la misma manera que denunciamos los excesos que otros tribunales comenten ahora con el juez Garzón. La admisión a trámite de la presente querella por querer investigar los crímenes contra la humanidad cometidos durante el periodo franquista, es atentatoria contra la declaración de imprescriptibilidad de los delitos de lesa humanidad por el Comité de Derechos !umanos de la ONU y contra el sentido común. Desde esa legitimidad, no podemos sino oponernos a la designación de este juez como defensor de derechos humanos, cuando su actuación ha sido, mientras le era favorable a sus intereses, idéntica a la que ahora denuncia.
10 abril de 2010
Jorge del Cura (Centro de Documentación contra la Tortura), Ramon Lôpez-Suevos Fernándes, Fernando Blanco Arce, Ana Lorenzo Conde y Elvira Souto (Esculca" Observatório para a Defensa dos Direitos e Liberdades), Ramon Piqué y Maria Ferrer (Associació Memòria Contra la Tortura), Eva Pous (Alerta!Solidària), Montserrat Munté (Acció dels Cristians per l'Abolició! de la Tortura), Maite de Miguel y Eduardo Rivero (Independientes), Ane Ituiño y Lorea Bilbao (TAT"Torturaren Aurkako Taldea), Julen Arzuaga, Iratxe Urizar y Edurne Iriondo (Euskal Herriko Giza Eskubideen Behatokia), Andoni! Hernández (Eskubideak Euskal Abokatuen Elkartea), José Ramón Pérez (Salhaketa–Araba), Carlos Hernández (Salhaketa –Bizkaia), Iñaki Rivera Beiras (Universitat de Barcelona), Gemma Ubasart i Gonzàlez (Universitat Autònoma de Barcelona UAB), Ermengol Gassiot! (arqueòleg forense, Universitat Autònoma de Barcelona), Amalia Alejandre (abogada, Madrid), José Manuel Hernández (abogado, CAES), Luis Ocaña Escolar y Emma Valiente (Grupo 17 de Marzo, Sociedad Andaluza de juristas para la defensa de los Derechos Humanos), Josep Maria Pi (CGT Catalunya).
Sembla que poc a poc tots anem assumint (bé, no tots, però crec que no m'equivoco si parlo en general) la bondat de l'Ull-que-tot-ho-vigila. Les càmeres a les grans superfícies, a la feina, al carrer tenen la finalitat, ens diuen de protegir-nos davant els intrusos i gràcies a elles, la gendarmeria francesa va identificar cinc sospitosos de ser terroristes. Que després resulti que només eren uns catalanets alts i fornits (cosa que els devia fer més sospitosos a l'ull del Gran Germà) és un dany colateral imprevisible.
Si no haguessin estat identificats per ells mateixos i pels seus familiars i la gent de bona fe els hagués denunciat en identificar-los, el més probable és que haguessin anat a parar a una comisaria francesa on segurament algú els hagués fet unes carícies de recordatori de la mort del gendarme abans que se'n desfés l'embolic, cosa que potser hauria trigat uns dies a succeir.
Algú els rescabalarà de l'ensurt i del fet d'haver aparegut a totes les televisions d'Europa com a pressumptes teroristes?
I tornem a preguntar-nos: Qui coi vigila el vigilant?
