I jo que em pensava que era aquesta, la Roja...!
(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat
|
|
I jo que em pensava que era aquesta, la Roja...! Crec que no falto a la veritat si dic que amb els pas dels anys m'he anat convertint en desafecte del futbol. La veritat és que tampoc he estat mai un gran "forofo" d'aquest negoci (dir-ne esport em fa venir una mica d'urticària), però sempre m'havia mirat els partits del Barça, i fins i tot havia anat al Camp Nou quatre o cinc vegades (sempre amb entrades regalades). Amb el temps, un ha pogut anar veient que a través del futbol es manipulen sentiments, passions i fins i tot conductes de la gent. El Barça n'és l'exemple més clar: si els blaugrana van bé, sembla que el país vagi millor; quan fan llufa, el pessimisme col·lectiu s'instaura de manera irrevocable. El que està passant amb la selecció espanyola de futbol ve a ser el mateix.  De vegades quan escrivim no fem més que utilitzar formes que prèviament ja hem vist escrites de la mà d'altres autors. I, sobretot, quan rellegim el que hem escrit comencem a trobar indrets comuns, imatges repetides que, temps enrera, ja eren presents en les pàgines que altres abans que nosaltres van escriure. D'aquí el poema que podeu llegir si teniu la bona voluntat i la paciència de seguir amb aquest apunt. Aquest poema és inclòs a La mirada de la gàrgola, que en pocs dies arribarà a les llibreries, i de la que en els propers dies us n'aniré deixant petits tasts.  Darrerament alguns blocs s'han fet ressò d'una pàgina on un pot comprovar quin lloc ocupa en el rànquing de riquesa/pobresa del món. Es tracta de Global rich list, un senzill web on introduint el sou anual, un pot veure com són de relatius els seus patiments hipotecaris o d'altra mena per arribar a final de mes. Sense anar més lluny, una persona que guanyi 20000€ l'any, una quantitat que la situa a la vora del mileurisme, tant d'actualitat, forma part de la "selecta" colla del 10% de persones més riques del món. Un sou de professional qualificat, per exemple un metge amb vint anys d'experiència que treballi per a l'administració pública o per a la xarxa concertada, es situa pels volts dels 60000 €, o sigui dins del 0,8% de les persones més riques del món. Es calcula que prop de 3000 milions de persones han de viure (sobreviure) amb menys d'1,5 euros diaris. De tant en tant, sobre tot quan estem a punt de fer ostentació de l'opulència del primer món en forma de vacances d'estiu, val la pena pensar-hi. Actuar d'una manera o altra ja és qüestió de cadascú, però pensar-hi hauria de ser una obligació ètica.  Aquest és l'apunt, entrada o post número 100 (cent) en aquest bloc. Probablement no m'hauria de produir una emoció exagerada ja que en la meva vida blocaire prèvia ja havia passat de 300 (tres-cents) a memòria restringida, i n'havia escrit un centenar llarg a efectes secundaris. Però aquesta centena té alguna cosa d'especial. En primer lloc perquè quan vaig començar fa uns deu mesos aquesta nova aventura bloquívola, no tenia un convenciment gaire sòlid de la seva continuïtat. Per altra banda, aquest fet ha coincidit amb una època d'una certa intensitat en la meva (disculpeu el que ara diré) producció literària.  TARDA FOSCAEts una tarda fosca amb crits vermells al fons d'un bosc d'alzines negres. Jo vaig cap al crepuscle, tentinejant, carregat amb un gran feix de llenya molt seca. Vols ajudar-me a suportar aquest pes, a encendre un petit foc per escalfar-hi les mans tan buides de tots dos? 
Amb motiu de la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Montserrat Abelló (més val tard que no pas mai!) s’han aixecat algunes veus per fer referència al que podríem anomenar la invisibilitat de les poetesses. Personalment penso que aquesta invisibilitat és deguda a diversos motius, el més important dels quals és que aquesta qualitat d'invisible afecta i és aplicable en general a la poesia, independentment que sigui escrita per homes o per dones. Tret de situacions que no em reca considerar com excepcionals, com ara la Setmana de Poesia de Barcelona, en què el gènere arribà a ocupar suplements quasi sencers de diaris i fins i tot espais culturals dels telenotícies, la poesia (i per extensió els poetes i poetesses), és gairebé inexistent a les referències culturals dels nostres mass media. I això no deixa de ser curiós en un país que té fama que quan piques a terra, surten poetes de sota les pedres. És clar que una altra de les fames que tenim és que hi ha més poetes que compradors de llibres de poesia. I això podria ajudar a comprendre, si més no parcialment la situació. Parlant de poetesses, n’hi ha hagut al segle
XX i n’hi ha al XXI de molt bones. Jo per no ferir susceptibilitats motivades
per involuntaris oblits no n’esmentaré cap de les actuals, encara que val la
pena mirar els premis literaris que es concedeixen i veure com poc a poc hi va augmentant
la llista de guanyadores. Però sí que vull fer un recordatori, nominal a quatre
dones que, al llarg del segle XX van fer poesia i molt bona: L’obra de Mercè Rodoreda i MM Marçal, ha tingut una mica més de ressò mediàtic (si és que se’n pot dir així). No obstant això, el coneixement del vessant poètic de Rodoreda és molt recent (quins sonets, déu meu, quins sonets!) i el reconeixement real de la qualitat del treball de Maria Mercè Marçal no ha arrencat amb força, al meu modest entendre, fins fa també relativament poc temps. Clementina Arderiu i Rosa Leveroni són dues poetesses a reivindicar. Confesso que tinc debilitat per Leveroni, potser per la forma i la mètrica de la seva poesia, pel subtil erotisme que traspuen molts dels seus versos. D’ella és el poema que podreu gaudir si continueu llegint l’apunt En la seva versió anglesa (September falls) o aquesta de l'Yves Montand, Les feuilles mortes, sobre un text de Prévert, m'ha semblat sempre una de les cançons més meravelloses que es pugui arribar a escoltar.
Us en passo el text en francès, i després, si seguiu i obriu l'arxiu, un vídeo del youtube amb la interpretació que en va fer a l'Olympia. Oh! je voudrais tant que tu te souviennes Des jours heureux où nous étions amis En ce temps-là la vie était plus belle, Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui Les feuilles mortes se ramassent à la pelle Tu vois, je n'ai pas oublié... Les feuilles mortes se ramassent à la pelle, Les souvenirs et les regrets aussi Et le vent du nord les emporte Dans la nuit froide de l'oubli. Tu vois, je n'ai pas oublié La chanson que tu me chantais. C'est une chanson qui nous ressemble Toi, tu m'aimais et je t'aimais Et nous vivions tous deux ensemble Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais Mais la vie sépare ceux qui s'aiment Tout doucement, sans faire de bruit Et la mer efface sur le sable Les pas des amants désunis. Les feuilles mortes se ramassent à la pelle, Les souvenirs et les regrets aussi Mais mon amour silencieux et fidèle Sourit toujours et remercie la vie Je t'aimais tant, tu étais si jolie, Comment veux-tu que je t'oublie? En ce temps-là, la vie était plus belle Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui Tu étais ma plus douce amie Mais je n'ai que faire des regrets Et la chanson que tu chantais Toujours, toujours je l'entendrai! C'est une chanson qui nous ressemble Toi, tu m'aimais et je t'aimais Et nous vivions tous deux ensemble Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais Mais la vie sépare ceux qui s'aiment Tout doucement, sans faire de bruit Et la mer efface sur le sable Les pas des amants désunis. Potser em direu ignorant. O pitjor, passat de voltes pel fet de conèixer el nom d'alguns reis de l'antiga Mesopotàmia. Doncs bé, jo em pensava que l'expressió "un riure sardònic" amb la que fem referència de vegades al riure sarcàstic, amb gestualitat facial en forma de ganyota molt pronunciada, procedia de Sardó, rei dels assiris, pels volts del segle VII o VIII a.c. Per un d'aquests motius difícils d'explicar, al meu cervell la imatge que de petit tenia de sumeris, acadis, babilonis i assiris era d'una certa crueltat, de manera que la imatge del rei rient amb ganyota no se'm feia estranya. Potser era cosa de les classes d'història sagrada, que ens mostraven uns mesopotàmics despietats i infidels. Doncs bé, avui rebo un correu d'A word a day, una pàgina en anglès que explica l'origen de les paraules (aquí en tenim l'equivalent a Cada dia un mot) i m'assabento que sardònic ve de Sardinia (Sardenya) i que es creia que tenia l'origen en una planta que creixia en aquesta illa i que quan es consumia originava uns espasmes facials, de manera semblant a un riure histèric. I és que per poc que ens hi posem, cada dia desmentim una història i n'aprenem una altra. Com amb el castell de Montjuïc.  Més d’una vegada he comentat que la línia editorial i de comentaristes de la Vanguardia em fa una certa por. De fet hi ha moments que és tenebrosa. Ja sé que no hi ha diari, avui en dia, que es lliuri del sectarisme polític i que, evidentment, l’opinió és això, opinió, i benvinguda en sigui la llibertat. El que passa és que a mi m’agradaria llegir les notícies tal i com són, no barrejades amb comentaris. I això, pel que veig, és cada vegada més difícil. De fet, vaig deixar d'escoltar el programa de l'Antoni Bassas al matí per aquest motiu i ara només escolto les notícies i música a la ràdio del cotxe. L’enfocament del congrés d’ERC, la tergiversació del sentit de les paraules del Conseller Castells, el maltracte sistemàtic al govern de la ciutat de Barcelona, en fi la demonització de tot allò que faci una mica d’olor a sofre esquerranós, formen part del manual d’estil d’aquest diari que en els darrers anys ha anat perdent allò que en diuen centralitat, per ubicar-se cada vegada més en l’àmbit ideològic de la dreta.  Divendres passat a
antonicasals |
dissabte, 14 de juny de 2008 | 23:41h
 Tot plegat es veu millor si cliqueu la fotografia de Manuela Vaz, com tantes altres, manllevada de 1000imagens.  Europa havia de ser la plataforma que ens permetria ser més lliures. A través d’Europa, d’una banda els catalans hauríem d’aconseguir allò que és difícil a través d’Espanya; i per altra banda, la sensibilitat social europea, a anys llum de l’americana, també havia de dur-nos a una societat del benestar que ens permetria oblidar, deien alguns, la utopia socialista. He llegit una versió traduïda de l'editorial d'Air Berlin. Crec que hem de ser justos, com em demanava una persona que va comentar un post meu al respecte. No es pot acusar de nazisme el senyor Hunold ni molt menys la companyia. El nazisme implica un coneixement de causa, una actitud intel·lectual (bàrbara i repugnant, però intel·lectual en tant que qui ho és ho és, entenc que reflexivament: un pot ser allò que aquí en diem fatxa, sense pensar, però nazi, no; per ser nazi s'ha de tenir un grau de crueltat mental que em nego a creure que sigui espontània: hi ha pocs psicòpates realment curts de gambals, no sé si m'explico). Doncs, el que deia. L'editorial no és el d'un nazi. És, senzillament el d'un ignorant voluntàriament desinformat. Per tant retiro allò que deia del boicot. En tot cas, hauríem de fer una subscripció per comprar-los llibres i que aprenguin una mica de lletra. I d'història. I d'humiltat. I...  L'Unió Europea, la que ens ha de fer, diuen, més lliures ha legislat una jornada màxima laboral de 60 (en alguns casos 65) hores. La jornada màxima fins ara eren 48 hores, però a l'Estat Espanyol els convenis, amb el marc de l'estatut dels Treballadors parlen d'un màxim de 40 hores. Les altres 20 s'haurien de pactar entre les dues parts. Quants casos en què la gent hagi de fer 60 hores seran veritablement per mutu acord entre l'empresa i els treballadors? Fa anys que maldem per la setmana laboral de 35 i un te la impressió que ens prenen el pèl. Si aquesta és l'Europa que volem, anem baldats!  Això és el què he
trigat avui de casa a El dia ha començat més tranquil, a la feina les coses es veien amb més optimisme. He trigat uns vint o vint-i-cinc minuts menys que un dia normal, o sigui que he arribat més descansat que habitualment i he pogut afrontar els primers quarts d’hora de feina emocionalment més centrat que qualsevol altre dia. (segueix)  (...) el vigor de l'amistat no es pot comprendre més clarament a partir del fet que, dins la il·limitada societat del gènere humà, formada per la mateixa naturalesa, el cercle de l'amistat és tan reduït i restringit, que tota estimació es comparteix o bé entre dues persones només, o bé entre dos individus. Efectivament, l'amistat no és sinó una harmonia entre les coses, tan divines com humanes, acompanyades de benvolença i d'estimació: crec de debó que, fent excepció de la saviesa, no ha ha cap altra cosa més bo na que ella de les atorgades pels déus immortals al gènere humà. (segueix)
antonicasals |
divendres, 6 de juny de 2008 | 20:18h
Vinc de conèixer les declaracions i l'editorial que els responsables d'Air Berlin han fet sobre la nostra llengua. No sóc massa partidari de coses d'aquestes de boicots i campanyes que solen pixar fora de test originades per confussions i malentesos. Però en aquest cas hi ha un menyspreu tan flagrant contra una de les poques coses que ens queda com a signe d'identitat, que cal trobar una manera que aquesta gent es retractin i es baixin els pantalons. De manera que tan aviat trobem un correu electrònic de la companyia començarem a inflar-los a e-mails fins que se'ls bloquegin els servidors. A risc que aparegui per aquí la guàrdia civil i ens detingui per terroristes, com l'Eric. Perquè una cosa és l'opinió, i l'altra la mentida i l'insult.  Si el govern opina que cal fer una canonada per
portar excedents d’aigua, estem fent un transvasament; si ho atura, ha decidit
per decret que s’ha acabat la sequera o bé ha cedit a les pressions dels “radicals”.
Si hi ha apagades de llum la gestió hidroelèctrica és dolenta; si es vol fer
una línia que ho eviti, s’està atemptant contra el paisatge i no sé que més; si
ens trobem en un embús a la B-30, envoltats de camions que han passat per l’Anoia
o el Penedès, les infraestructures són insuficients, però si es planteja un
cinturó que ho eviti, tornem a atemptar contra el territori  Vaig descobrir Joan Margarit, la seva poesia vull dir, a principis dels vuitanta. Com tinc el costum, crec que heretat de l'avi, de marcar la data en què he comprat els llibres a la primera pàgina dels mateixos, sé que el dia 8 de juliol de 1983 (data per cert en què complia els 24 anys) vaig comprar un volum doble de la col·lecció de llibres de l'Escorpí a la llibreria Documenta, de Barcelona. I sé que va ser a la Documenta perquè conserva encara el segell de la llibreria. El preu, 290 pessetes; l'equivalència actual, prop d'1,75 €. Aquell volum recull dos llibres: Raquel i La fosca melangia de Robinson Crusoe. Jo no coneixia la poesia de Joan Margarit, en aquell moment, tot i que ja llavors era un comprador quasi compulsiu de llibres de poesia, sobre tot gràcies a l'assequibilitat dels preus dels llibres de l'Escorpí (tinc algun volum marcat amb preus de 80 pts.), una mica més barats que els llibres de l'Ossa Menor que ja tenien aquests preus set anys abans (font: la biblioteca de casa, és clar). (segueix) |
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Categories
Els meus enllaçosABANS (LA VIDA PRèVIA)
ARA TAMBé ESCRIC AQUí
BLOCS I WEBS DE LITERATURA, LITERATURES, AUTORS, LLIBRES I SIMILARS
FOTOGRAFIA (ENCARA QUE JO NO EN SàPIGA)
JO MATEIX
MúSIQUES
PER ON PASSEJO...
UN ALTRE MóN éS POSSIBLE
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|