Dissabte, en el marc del Festival de Música de la Vall de Campodon vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un concert a Molló en què hi actuava un grup per a mi desconegut, que s'anuncia com Tradició contemporània. Realment, la proposta d'Artaica és interessantíssima. Una fusió entre la tradició mediterrània i especialment valenciana i uns elegants ritmes de swing, i jazz, que van fer que la sala de ball de Molló, plena malgrat la pluja i el futbol, es sentís protagonista d'una experiència gairebé insòlita. Un comentari que ens vam fer a la sortida va ser el que dóna títol a l'entrada: en algun moment de l'actuació vam tenir la impressió d'estar escoltant una versió (sense que la paraula versió tingui cap connotació negativa) valenciana de Madredeus. Artaica està a punt de treure el seu primer disc. Mentre tant, es pot assaborir a Myspace un tast de la seva grandíssima capacitat musical i interpretativa. Especialment, us aconsello la peça L'U d'Artaica.
Com diu la cançó, "malos tiempos para la lírica". No obstant, sempre trobarem un moment per llegir i que ens emocioni un poema, o per escoltar música i que ens faci un nus a la gola alguna peça. Això és el que m'ha passat en escoltar aquesta versió que us penjo aquí del Vocalise, de Rachmaninov, interpretada per la Kiri Te Kanawa.
Ara fa cinquanta anys (que es diu ràpid) que Raimon va fer i cantar per primera vegada aquest emblemàtic tema. Si seguiu llegint, hi trobareu el meu petit homenatge en forma del vídeo de la versió en japonès d'aquesta cançó, una versió que posa la pell de gallina gairebé igual que l'original
Dissabte dia 11, els Antònia Font van aterrar amb la seva gira a Rubí. Ho van fer al Teatre La Sala i van emplenar gairebé el local amb un públic transgeneracional, encara que majoritàriament jove, però unit per les ganes de passar-s'ho bé. Durant gairebé dues hores el grup mallorquí va anar desgranant el bo i millor del seu àlbum Coser i cantar, acompanyats per una orquestra de cambra composta per catorze membres.
Una de les coses que, ara que estic més tranquil i puc recordar-les, em quedaran en la memòria d'aquest estiu és el concert que el grup Estramp Jaç, dirigit pel blocaire Marcel Casellas, va fer el 10 d'agost a Vilallonga de Ter.
En la seva versió anglesa (September falls) o aquesta de l'Yves Montand, Les feuilles mortes, sobre un text de Prévert, m'ha semblat sempre una de les cançons més meravelloses que es pugui arribar a escoltar. Us en passo el text en francès, i després, si seguiu i obriu l'arxiu, un vídeo del youtube amb la interpretació que en va fer a l'Olympia.
Oh! je voudrais tant que tu te souviennes Des jours heureux où nous étions amis En ce temps-là la vie était plus belle, Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui Les feuilles mortes se ramassent à la pelle Tu vois, je n'ai pas oublié... Les feuilles mortes se ramassent à la pelle, Les souvenirs et les regrets aussi Et le vent du nord les emporte Dans la nuit froide de l'oubli. Tu vois, je n'ai pas oublié La chanson que tu me chantais.
C'est une chanson qui nous ressemble Toi, tu m'aimais et je t'aimais Et nous vivions tous deux ensemble Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais Mais la vie sépare ceux qui s'aiment Tout doucement, sans faire de bruit Et la mer efface sur le sable Les pas des amants désunis.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle, Les souvenirs et les regrets aussi Mais mon amour silencieux et fidèle Sourit toujours et remercie la vie Je t'aimais tant, tu étais si jolie, Comment veux-tu que je t'oublie? En ce temps-là, la vie était plus belle Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui Tu étais ma plus douce amie Mais je n'ai que faire des regrets Et la chanson que tu chantais Toujours, toujours je l'entendrai!
C'est une chanson qui nous ressemble Toi, tu m'aimais et je t'aimais Et nous vivions tous deux ensemble Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais Mais la vie sépare ceux qui s'aiment Tout doucement, sans faire de bruit Et la mer efface sur le sable Les pas des amants désunis.
Com qui no vol la cosa, un dia m'hi vaig posar i vaig fer un muntatge musical amb reproduccions de quadres. Després vaig obrir-me un compte al youtube i ho vaig penjar. Aquí hi ha el resultat. Queda com queda, però jo, que sóc força negat per a aquestes coses, n'estic satisfet!
El vaig penjar fa un temps a Memoria Restringida. Ara fa uns dies m'ha tornat a rribar per una altra via. Es tracta d'un vídeo a Youtube amb la cançó Islands i un muntatge a base de pintures de Klimt, Magritte, Toulouse-Lautrec, Munch... La cançó és preciosa i el vídeo és allò que en diuen "un gaudi pels sentits".
Fa uns mesos vaig tenir l'oportunitat de descobrir aquesta cantant
brasilera. Podeu, en aquest muntatge, descobrir la seva veu meravellosa,
i de pas un poema de Sá Carneiro, un dels poetes portuguesos més
celebrats. Val la pena la combinació.
Aquest mes d'agost he tingut l'ocasió d'assistir a dues actuacions que m'han deixat impressionat. En el marc del "Festival de Música de la Vall de Camprodon", va actuar a Llanars, en Miquel Gil. No seré jo qui vingui tot just ara a descobrir les excel.lències del cantant valencià, però val a dir que la seva interpretació amb una formació reduïda, de tres membres (inclòs ell) va ratllar la perfecció. Gil ens va presentar un mostrari de cançons dels seus discs (Eixos, Orgànic i Katà), amb arranjaments bàsicament per a corda i persussió, que va interpretar amb mestria i implicació. El públic, heterogeni i majoritàriament desconeixedor de l'obra i trajectòria del cantant va sortir altament satisfet i tots vam marxar cap a casa amb la impressió d'haver assistit a un concert extraordinari. Pocs dies després, a Vilallonga de Ter, vam tenir l'oportunitat de veure l'espectacle "El viatge", presentat per Quim Lecina i el Brownie Jazz Quintet. Una proposta agosarada que ja porta alguns anys circulant pel país, en que Lecina recita poemes de David H.Rosenthal, escriptor i traductor entre d'altres de Mercè Rodoreda, de Vicent Andrés Estellés, i del Tirant Lo Blanc. Els poemes, carregats de sentiments variats i fins a cert punt de cinisme, estan escrits a partir de que a Rosenthal li va ser diagnosticat un càncer de pàncreas, el 1991. Les interpretacions musicals i del mateix Lecina van ser molt acurades. No essent un espectacle fàcil per a determinats ambients d'estiu, va mantenir l'interés dels espectadors durant tota l'estona. Sembla que aquest any el festival s'ha decidit a sortir de les esglésies de la Vall i ha optat per una aposta de qualitat, cosa que ens fa sentir, als que en som habituals seguidors, molt contents i satisfets.
l'espectacle "El viatge", presentat per Quim Lecina i el Brownie Jazz Quintet. Una proposta agosarada que ja porta alguns anys circulant pel país, en que Lecina recita poemes de David H.Rosenthal, escriptor i traductor entre d'altres de Mercè Rodoreda, de Vicent Andrés Estellés, i del Tirant Lo Blanc. Els poemes, carregats de sentiments variats i fins a cert punt de cinisme, estan escrits a partir de que a Rosenthal li va ser diagnosticat un càncer de pàncreas, el 1991. Les interpretacions musicals i del mateix Lecina van ser molt acurades. No essent un espectacle fàcil per a determinats ambients d'estiu, va mantenir l'interés dels espectadors durant tota l'estona. 
