He
llegit atentament, estimat Hipodínic, les teves reflexions sobre l’escassa
justificació que atribueixes al dolor. Però, essent cert i per tant en això
te’n dono la raó, que un cop trobat el mal, és poc el sentit que té mantenir la
sofrença, no em sembla menys encertat opinar que si esmercem massa esforços a
fer desaparèixer el dolor, correm el risc de no acabar de ser conscients si
som sota els efectes dels beuratges que per atenuar el mal hem administrat a
canvi la que corrupció de l’òrgan dolorit persisteixi encara.
Podries, amic
meu, assegurar del cert que no és per patir que hem vingut a aquest món?
Perquè, amb certesa, si no és ben bé així, prou que sovint ho sembla.
Dimecres comencem els "bolos" amb el llibre. De moment a la seu d'ACAPPS, a la Vila de Gràcia a Barcelona, novament amb la Núria Sagués i en Narcís Civil. Ja us en farem cinc cèntims. Clicant la imatge es veu força millor.
Ahir va fer divuit anys que va morir el meu pare, un fet que, dissortadament em sol passar per alt.
Dic dissortadament perquè no sempre som capaços de valorar allò que ens han donat les persones que estimàvem (de vegades sense saber-ho prou) i ens van estimar fins que ha passat força temps de la seva absència.
No és moment, però, de pensar què n'ha quedat. Més enllà d'això, ara fa aproximadament un any, revisant la col·lecció de clàssics de la Fundació Bernat Metge, que va iniciar l'avi i després va seguir el pare (al qual he pres el relleu, per dir-ho d'alguna forma) vaig pensar que potser també serà això, aquests llibres i d'altres, l'únic que algú em podrà heretar, si més no, com a cosa palpable.
No recordo ben bé l'any, però probablement va ser el 1977. Feia dos anys que havia acabat el batxillerat, a una filial d'institut a l'Eixample, concretament l'IPSE, on en els anys anteriors havíem aconseguit engegar per Sant Jordi una mena de certàmen poètic, un concurs per a alumnes i ex-alumnes.
M'hi vaig presentar amb un recull, que encara conservo dins d'una carpeta, escrit a mà, intentant imitar la lletra d'una màquina d'escriure de la que no disposava, i el vaig guanyar. El premi consistia en poder triar un o dos llibres de la paradeta que es muntava a l'escola per aquelles dates.
I vaig triar-ne dos. Un d'ells, Les ciutats, de Narcís Comadira. I només començar el llibre un poema, els primers versos del qual m'han perseguit des de llavors: Potser no ho sap el déu, absort en el seu marbre/que un altre déu de carn, altivament se'l mira.
A partir d'unes anotacions que vaig fer al llibre, un costum que vaig tenir de jove i que ara m'irrita, en diversos moments de la vida he anat provant de fer una mena de rèplica del poema, no en el sentit de contestació sinó d'una altra visió del mateix fet. La imatge del déu absort, indiferent (o no) a allò que passa, abatut per una captivitat marmòria m'ha resultat sempre especialment atractiva. I d'estirar aquell fil en va sortir el sonet que, amb el títol "L'Estàtua" encapçala una de les parts d'Al costat dels xiprers...
Quan un pren la decisió, errònia o encertada, d'exposar-se a un hipotètic públic que sempre n'ha tingut una imatge determinada, adquireix el que en el post anterior vaig anomenar categoria de rara avis.
Aquesta categoria comporta, en algun moment, que un mateix no sàpiga ben bé quina de les seves personalitats amb les que viu, o que conviuen en ell, és la pròpia.
Llavors, apareix Sà Carneiro dient allò de Eu nao so eu nem so o outro, per acabar-ho d'adobar.
Perquè un és conscient que no sempre és allò que havia tingut per un mateix, però no acaba ni vol ser exactament un altre.
I és quan un es fa Les preguntes de l'altre, el poema que avui penjo aquí i que és conseqüència directa d'aquest "no saber ben bé com veure's".
la fotografia és d'Ana Maria Rousso (1000imagens.com)
És una situació curiosa la que patim els que, provenint de móns allunyats del que és en sentit estricte la lletra, arribem un dia a veure publicat en paper el fruit dels nostres neguits, de les nostres dèries. Ens convertim en rara avis als ulls de tothom. Uns, els lletreruts insignes, ens veuen com intrusos. Els altres, com desertors, encara que de vegades podem percebre una certa i sana enveja, perquè, sobre tot en el camp de la medicina, que és el meu, hi ha molta gent que hauria volgut fer, si hagués disposat de temps i voluntat, allò que per casualitat o per disposició dels déus, alguns hem pogut concloure. I si, com en el meu cas, això ha estat, de moment, per partida doble, doncs encara millor.
O sigui que, per a aquells que passeu de tant en tant per aquí, en els propers dies, hi deixaré uns quants dels poemes que, per bé o per mal, conscients que no farem història, han quedat plasmats en allò que ara se'n diu "suport paper".
Donant sortida a aquest inamagat (existeix la paraula?) desig de transcendència que ens corrou, poso en coneixement de tot aquell que passi per aquí que d'aquí a molt poquet, fins i tot potser dins d'aquesta mateixa setmana tindrem a les mans (perdoneu l'ús del jo majestàtic, és novament això de la transcendència) una segona criatura literària. I que, com us podeu imaginar, més enllà de les virtuts, moltes o poques, que se li'n puguin suposar o fins i tot comprobar, n'estic molt content. Quedi, doncs, aquí dit.
I de ben segur que en tornaré a parlar, perquè si jo no ho faig, ningú no ho farà per mi.
Ja vaig parlar del llibre de la Núria el dia que explicava que fariem una presentació a Granollers. Així, doncs, em limitaré a penjar una foto de la presentació i un enllaç a la crònica. Gràcies als que vau venir!
Dijous a les 8 del vespre presentem a la Biblioteca de Can Pedrals a Granollers el llibre La Xarranca, de la Núria Sagués i Els murs de l'odi. És la segona presentació conjunta i en aquest cas també hi haurà una exposició fotogràfica de'n Narcís Civil acompanyant fragments dels llibres. La presentació anirà a càrrec de l'Israel Clarà, editor i escriptor polifacètic (ho fa en català, castellà i italià) dedicat bàsicament a la poesia, però també a la novel.la.
Devia ser el mes de febrer o març que el web Relats en Català va convocar un concurs entre els seus usuaris per publicar un llibre de poesia eròtica. El llibre, que recull textos d'una vuitantena d'autors, entre els que tinc el plaer (mai millor dit) de trobar-m'hi, va sortir el dia de Sant Jordi, editat per Emboscall.
De moment us en deixo la invitació. Més endavant ja en parlarem. D'aquesta i d'una altra a la que no sé si podré anar-hi... Clicant la imatge es veu una mica millor.
Divendres vinent presentem junt amb la Núria Sagués a la llibreria Pla de la Calma, a Cardedeu els respectius llibres. Amb la Núria ens vam conèixer a la paradeta que van muntar els de Relats en Català, per Sant Jordi i sense saber ben bé com (o potser per mimetisme amb altres autors d'aquest àmbit) vam acabar plantejant-nos la possibilitat de fer presentacions conjuntes. Aquesta n'és la primera (però no l'última!). De fet, des del dia 1 d'octubre que a l'esmentada llibreria hi presentem una exposició de fotografies de'n Narcís Civil amb textos dels llibres "A peu coix" i "Els murs de l'odi", exposició que culminarà en l'esmentada presentació el dia 19 a les 8 del vespre. No cal dir que hi esteu convidats.La presentació anirà a càrrec de'n Vicenç Ambrós. I al final de l'acte hi haurà una copa de cava i una mica de pica-pica.
Com avui és el dia Mundial de l'Alzheimer, he decidit que al bloc hi toca monogràfic. Per tant, aprofito per fer una mica d'autobombo i hi penjo un poema que vaig publicar al meu llibre "Els murs de l'odi".
Ja vaig parlar del llibre de la Núria el dia que explicava que fariem una presentació a Granollers. Així, doncs, em limitaré a penjar una foto de la presentació i un 
