Finalment em vaig decidir a publicar el llibre amb la plataforma digital BUBOK i des d'avui el tinc a les mans. Per a qui li interessi, un llibre de poesia que reflecteix sensacions, percepcions i records d'una Barcelona difícil de reconèixer en l'actual ciutat. El llibre és curt, 23 poemes i es pot comprar a través d'internet, a la botiga virtual d'Edicions Bubok, tant en format paper com en e-book. És el segon llibre que publico a través d'aquest sistema i puc dir que estic més que satisfet de la qualitat de l'edició. Us deixo l'enllaç del llibre a continuació.
Pel que fa a mi, i si no m'he descomptat, la de demà, 4 de novembre és la tercera presentació del llibre "Poesia a la Frontera" en què participo activament Vaig ser present a la trobada al Matarranya, però obligacions que incloïen un dinar a La Freixneda (no és per dir-ho, però per les informacions que en tinc, substancialment millor que el que van haver de sofrir els companys que s'hi van quedar), van fer que no participés a l'acte "oficial".
Posteriorment s'han fet vàries presentacions, entre elles les de Vilafranca i Barcelona, en les que hem pogut compartir l'estona i la poesia amb diversos dels autors.
"Poesia a la Frontera" és un projecte que considero de difícil catalogació. Més de 90 poetes, tres llengües (català, castellà i aragonès), un coordinador incansable com en Santi Borrell, un agitador de fons com l'Octavi Serret de Vallderroures... sense oblidar l'aposta editorial de March editors.
Poesies diverses sobre fronteres diverses. Les fronteres reals o imaginades, entre les persones, entre cultures, entre països. Les fronteres interiors. Els límits que ens separen dels altres però que sovint utilitzem per reivindicar-nos a nosaltres mateixos, les fronteres com a expressió de la dualitat... Totes aquestes, i moltes més, saón les fronteres que tenen cabuda en aquest projecte poètic que, com es deia abans, si el temps i l'autoritat ho permeten, es donaran cita a la Biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní, demà a les 8 del vespre.
D'aquí a un mes i escaig posarem a prova les (escasses) habilitats de rapsode que els déus m'han donat. I en conseqüència, la intel·ligibilitat d'allò que un escriu.
Sóc cul de mal seient. Però almenys ara no deixaré l'assentament, el campanment al qual des de fa un parell d'anys m'he arrelat, aquí a Mesvilaweb. Tot i així he de reconèixer que se'm queda petit. Els qui ens hem abocat a la cosa aquesta dels blocs (bé, o dels blogs, segons determinats sectors de la Resistència), sabem que les fidelitats van cares. I que el mínim inconvenient, perllongat adequadament en el temps comporta una pulsió de canvi irrefrenable que ens porta ineludiblement a la mudança de plataforma. Ja ho he fet alguna vegada, però no ho faré ara. Em limito a augmentar la meva "cartera de serveis". Necssitat de donar sortida a expectatives emocionals diferents de les que em mantenen en aquest indret, m'he permès incorporar dos nous blogs/blocs a les vies d'expressió de les meves neures. D'aquesta manera, si algú es pren la molèstia de seguir-me (algú hi deu haver, no?), sàpiga que des de fa uns dies, apart de la coexistència amb altres lletraferits a Poems&blogs, de l'expressió individual d'aquesta mateixa lletraferidura a Obstinacions, i de la meva lleialtat crítica (sobre tot per algunes rigideses difíficls de superar) a Secundària memòria, em podrà trobar a: L'udol desesperat del licantrop Una obstinada imarge. Tots dos blogs estan ubicats a blogspot, que probablement és la plataforma més fàcil d'anar i més versàtil. En un em dedicaré a penjar de tant en tant fotografies, segurament de poca qualitat (no en sabem més a casa!) i en l'altra anirem seguint les passes del licantrop que se'ns ha instal·lat al més pregon de la nostra ànima des de fa uns quants anys. Ah, aquests dos títols coincideixen amb els dels dos darrers llibres de poesia que he publicat (L'udol desesperat... està inclòs al Dilema de Faust). No hi tenen res a veure, però em va semblar que quedaven prou bé... i poden acabar sent-ne propaganda subliminal (si més no, no passa res per provar-ho!).
Fa uns mesos no sé si mig en broma, mig seriosament, o més aviat en resposta a un perquè no? es va engegar una iniciativa que va implicar a una colla de poetes que teníem com a factor comú bellugar-nos per la xarxa via bloc/blog. Aquella iniciativa es va concretar en un llibre col·lectiu en el que he tingut l'enorme satisfacció de participar. La persona que, en el fons i en la forma, és responsable d'aquesta gresca és la Violant de Bru. Darrera la iniciativa ens hem aplegat 33 persones que d'alguna manera hem fet de la poesia el nostre mitjà d'expressió. Alguns dels autors tenim llibres editats "en paper" per diferents editorials, d'altres han optat per no fer-ho i només publiquen la seva obra a la xarxa; d'altres, per fi, s'han trobat amb les enormes dificultats que existeixen per publicar en paper, sobre tot si es tracta de poesia. El resultat de tot això es presenta el proper dia 15 de maig a Vilafranca, a la Sala d'Actes de l'Escorxador. No sé quina repercussió tindrà la presentació, m'imagino que no gaire tret de l'extensió del coneixement de la mateixa que a través dels blogs/blocs dels diferents autors li poguem donar. El que està clar, de totes maneres, és que aquests espais compartits són completament gratificants i posen de manifest que, més enllà de la "cultura oficial" hi ha tot un món que es belluga i, com no podria ser d'altra manera, s'autogestiona.
Divendres tornaré a compartir amb els companys i companyes de Relats en Català la paradeta de la Rambla Catalunya, davant del Col·legi d'advocats. Els que hem tingut la sort d'acabar veient en paper part de la nostra obra hi portarem els llibres editats, però també coincidirem amb altres persones que o bé per decisió pròpia o bé perquè no han trobat una manera fiable (o assequible) de publicar, limiten pel moment la seva obra a l'àmbit internàutic. Serà, com ho ha estat aquests darrers anys, un moment (uns moments) emotius, perquè ens veiem les cares gent que moltes vegades només ens coneixem a través dels comentaris als blocs, al facebook, o al propi web de relatsencatalà. Estic segur que si no fos per ReC algun dels llibres que tinc publicats no hauria vist mai la llum. No es tant pels comentaris (normalment exageradament elogiosos) que la gent hi fa, sinó pel fet que permet "visualitzar com queda allò que un escriu". He de reconèixer que durant una temporada hi vaig estar força enganxat i que ara, tot i que miro encara de penjar-hi de tant en tant alguna coseta, qüestions laborals i personals me n'han allunyat una mica. Ser present a la paradeta em reconcilia, d'alguna manera, amb un entorn que, sincerament, penso que ha fet molt perquè la gent que té coses a dir i ho vol dir en català tingui un lloc on fer-ho i, sobre tot, on compartir-ho.
Dimarts passat vaig rebre, a la seu d'Omnium Cultural a Barcelona el IV Premi de poesia Josep Maria Benet i Caparà. He dubtat molt i fins aquest moment no m'he decidit a donar-li una certa "publicitat" a la qüestió. No us en sabria dir ben bé el motiu, suposo que en el fons sempre que escric una entrada una mica auto-referencial m'acabo sentint, d'alguna forma, malament. Finalment m'hi he decidit i aprofitaré per fer una mica d'autobombo del llibre que començarà a ser distribuit (cosa que en poesia no assegura en absolut que estigui present als prestatges) la setmana vinent. El llibre té el títol de "EL DILEMA DE FAUST". En l'acte d'entrega del premi vaig tenir l'oportunitat d'intentar explicar el sentit d'aquest Faust i d'aquest dilema en que viu immers. Un dilema no és només la necessitat de triar entre el bo i el dolent, entre el bé i el mal. El dilema, la resolució del dilema, en ètica, és triar entre dues possibilitats igual d'acceptables o igual d'inaccceptables, sent conscients que aquesta tria impedirà que aconseguim les coses bones de l'opció no elegida i ens obligarà a assumir les dolentes de la triada. El meu Faust ha de triar entre assumir que és a punt d'entrar en una etapa de la vida que ja no dóna per gaire més, quedar-se assegut al banc d'una plaça de poble, fent un cafè, veient passar els infants, les noies, la vida en definitiva; o bé pactar per obtenir la joventut eterna i una vida no només abocada a l'hedonisme i el plaer (model faustià clàssic), sinó una vida en la què tot allò pel que va lluitar de jove i que ara és impossible (perquè no tot el que ens va quedar per fer haurà de ser possible) s'acabi fent realitat. En base a què caldria descartar una de les opcions? Faust no ho fa, Faust no descarta res, només exposa els seus dubtes, els seus neguits i deixa a l'hipotètic lector la possibilitat de fer ell mateix la seva tria personal. Els dos extrems, junt amb l'esmentada impossibilitat de concretar la màxima martipoliana, en els que es mou el dilema al que s'enfronta són dos elements poètics de primer ordre: d'una banda aquest Faust té molt present allò que ens diu Leonard Cohen quan afirma "he vist el futur: és un crim" i de l'altre no deixa de certificar que la nostra tardor, la seva tardor ja duu l'hivern dins seu. "El dilema de Faust" serà el meu sisè llibre "en paper", un fet que, si m'ho haguessin dit quan fa tot just tres anys vaig publicar Els murs de l'odi, hauria considerat poc menys que impossible.
Per cert, la portada, és d'Olga Xirinacs per a qui només tinc paraules d'agraïment, i que ens va oferir, en l'acte que també incloïa l'entrega del premi de narrativa que duu el seu nom, unes quantes i valuoses reflexions sobre el paper dels blocs en la difusió de la poesia, tant per bé com per mal.
Heu-lo aquí, somicanta la vora d’un riu sense aigües que el transitin, intuint entre sanglots un futur fet solament de silencis. Va plorar, ahir. I plorarà demà per la desesperança que es precipita en la forma imprecisa del seu món. El món que l’ha fet de la manera que és ara. La pluja no rentarà cap ni un dels pecats pels que compleix una tal penitència, ni esbravarà els motius de la seva pena immensa, d’aquest patir feixuc esdevingut, amb tot, raó de vida. Aviat vindrà la nit i amb ella el ple de lluna, al llindar del seu bosc, transformarà la indiferència en fosc udol.
No és fàcil. Acostumat en els darrers anys a ser cap de sardina, la nova situació el converteix, de sobte en cua de lluç. Més protegit, més sencer i dins una estructura més gran, menys dèbil davant les amenaces dels taurons. Però també menys protagonista, menys interactuador amb la realitat immediata. Com a cap de sardina era capaç de prendre les decisions sobre les coses que afectaven al seu propi organisme. Com a cua de lluç depèn dels moviments de la resta de l'organisme per acabar de saber cap a on va.
Quan era només un simple cap de sardina sempre havia defensat que era molt millor i més segur ser cua de lluç. Ara ja no n'està tan segur. Potser perquè la nova situació l'afecta a ell i abans ell era el que donava els consells.
Però “no està el forn per bolls” que diu un amic seu. I més val adaptar-s'hi, que no sigui que, de sobte, es trobi a la gola d'un tauró o, pitjor encara, després d'una tirada de xarxes, exposat a una intempèrie eixuta, preludi de la conversió en vulgar sardina de llauna.
Algunes persones, algunes cultures, s’enfronten a la mort de manera diferent al que cada vegada és més habitual al nostre entorn. Per a determinades maneres de pensar, la mort s’ha d’afrontar amb plena consciència, comsi el pas de viure a no viure pogués ser una mena de moviment actiu i absolutament conscient, com si poguéssim pronunciar el conjur o les paraules màgiques: “mort, pren-me, sóc aquí!”.
Aquesta és l'entrada 150 des que vaig obrir aquest bloc. Això vol dir que, fet i fet, entre aquest i els blocs que vaig "tenir" amb anterioritat, dec haver-ne escrit ja més de sis-centes al llarg dels ja més de quatre anys que fa que vaig entrar en aquest món. No sé si algú recorda que quan aquest fenòmen es va iniciar rebia altres noms, entre ells, el de dip (diari interactiu personal, crec que volia dir). Em sembla recordar que els primers intents els vaig fer també amb mesvilaweb, després vaig obrir-ne un amb pseudònim a La comunitat, vaig passar per blocat (abans Lamevaweb.info) i vaig tenir un bloc (blog?) a blogspot (ara blogger). Fins i tot, durant una llarga temporada vaig mantenir (no sé si la paraula és etimològicament correcta en el nostre idioma, referida a aquests invents) simultàniament dos blocs (a blocat i a blogger). Ara fa més d'un any que volto per aquí, a can Mesvilaweb, i m'hi sento prou còmode, de manera que m'ha semblat oportú fer una revisió de les meves passes per aquest món del ciberespai blocaire. I com els números rodons donen per coses d'aquestes, m'ha semblat que podiem, d'alguna forma, celebrar-ho. Si seguiu llegint l'entrada hi trobareu un dels meus poemes, el darrer del llibre La mirada de la gàrgola, que es titula Hores de fum.
El proper dimarts 28 d'octubre, a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia de Barcelona farem la primera presentació pública del llibre La mirada de la gàrgola. Tot i que el llibre va sortir al carrer tot just començat l'estiu, raons diverses, entre elles la proximitat de la presentació del meu anterior llibre van fer aconsellable posposar-ho fins aquests dies. La presentació anirà a càrrec de la Maria-Isabel Segarra, i no cal dir que hi sou convidats i després de l'acte podrem prendre tots plegats una copa de cava (una cadascú, és clar). Si seguiu llegint l'entrada podreu trobar un dels poemes del llibre, que duu per títol Modelatge.
Amb uns dies de retard sobre l'horari previst a causa dels ja coneguts imponderables que solen afectar aquestes coses com més les esperes, avui ja he tingut a les mans el meu darrer llibre, La mirada de la gàrgola, un nou poemari editat per Òmicron, i que suposo que en pocs dies ja circularà per les llibreries. Sempre he dit que la poesia és com els acudits: està molt bé que el receptor en faci la interpretació que més li plagui, però perd molt quan és l'autor qui en dóna les explicacions pertinents, de manera que no us n'explicaré el sentit (segurament tampoc no sabria fer-ho prou bé). Transcric únicament unes línies de la contraportada i, per si seguiu llegint, us hi deixo el poema que dóna títol al volum. "La pedra, el fred, els futurs que no van esdevenir-se o que van ser negats, el mirall on no sempre s'hi reflecteix la imatge del poeta, però també la tendresa entesa com una improbable metamorfosi de la mateixa pedra, són els pilars sobre els que es fonamenta aquest llibre amb què l'autor vol donar-nos una prova de la seva maduresa. La gàrgola som nosaltres convertits en pedra, veient impassibles i impotents com les coses passen més enllà de nosaltres (...)"
De vegades quan escrivim no fem més que utilitzar formes que prèviament ja hem vist escrites de la mà d'altres autors. I, sobretot, quan rellegim el que hem escrit comencem a trobar indrets comuns, imatges repetides que, temps enrera, ja eren presents en les pàgines que altres abans que nosaltres van escriure. D'aquí el poema que podeu llegir si teniu la bona voluntat i la paciència de seguir amb aquest apunt. Aquest poema és inclòs a La mirada de la gàrgola, que en pocs dies arribarà a les llibreries, i de la que en els propers dies us n'aniré deixant petits tasts.
Mig per casualitat em vaig assabentar que al suplement de cultura de l'Avui del 22 de maig, hi havien inclòs un fragment del meu post que feia referència al volum de poesia completa de Vinyoli dins la col·lecció la butxaca. De fet va ser a través de la Núria Sagués, que em va escriure un correu electrònic on em feia veure que un comentari al fòrum de Relats en Català ho explicava. Molta gent m'ha demanat com és que jo no en sabia res.
La mort és el dolor dels que es queden. Morir en si no és més que
l'acabament d'una sèrie de reaccions químiques i biològiques que
anomenem vida. Algunes d'aquestes reaccions les traduïm en sentiments.
I quan algú, la proximitat del qual ens fa sentir sensacions
agradables, desapareix per sempre, es genera una sensació de buidor, de
desassossec, difícil de racionalitzar.
Als que no tenim la bateria mediàtica del Ruiz Zafón, ni som locutors o presentadors famosos de televisió, als que publicar sovint ens costa sang i peles, als què ens donem per contents sabent que a la gent (poqueta, poqueta) què ens llegeix li ha agradat encara que sigui tan sols una mica allò que hem publicat; als què ens fem les presentacions entre nosaltres; als que treballem amb editorials que prou feina tenen a subsistir com per haver, al damunt, de fer publicitat intensiva als seus autors; als que en fi, ens movem a la perifèria no ja de l'star system, sinó del propi system.., per sort ens queda Internet i els blocs per a dur a terme alguna petita acció d'autobombo que ens permeti fer que la gent sàpiga el què escrivim. I si a més a més, algú et compra un llibre, llavors ja és l'òstia.
Aquest vespre, a les 8, amb la Núria Sagués presentem els nostres darrers llibres a la llibreria Pla de la Calma, de Cardedeu. Hi esteu convidats, evidentment!
Divendres i dissabte vam presentar "Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra" a Taradell i Rubí respectivament. No us faré cap reportatge de les presentacions perquè ja ho he fet en altres ocasions. Em limitaré doncs a penjar un a foto zenital de la presentació de Taradell, a la Biblioteca Antoni Pladevall, i deixar-vos un enllaç al reportatge fotogràfic de'n Narcís Civil i a la notícia publicada al web de l'ajuntament de Rubí.
Amic Betulià, no se si eres
conscient quan esmentaves el cas de Frígia i Eutimó de les emocions que
m’havies de fer reviure. Jo era, certament, gran amic del de Tarraco, i amb ell
havíem compartit aventures entranyables que ara mateix no ve al cas d’explicar.
I coneixia Frígia ja que era cosina en segon grau de la que va ser, fa temps la
meva esposa, a la que va estar unida per una sentida i mútua estimació.
Finalment em vaig decidir a publicar el llibre amb la plataforma digital BUBOK i des d'avui el tinc a les mans. Per a qui li interessi, un llibre de poesia que reflecteix sensacions, percepcions i records d'una Barcelona difícil de reconèixer en l'actual ciutat.
Pel que fa a mi, i si no m'he descomptat, la de demà, 4 de novembre és la tercera presentació del llibre "Poesia a la Frontera" en què participo activament Vaig ser present a la trobada al Matarranya, però obligacions que incloïen un dinar a La Freixneda (no és per dir-ho, però per les informacions que en tinc, substancialment millor que el que van haver de sofrir els companys que s'hi van quedar), van fer que no participés a l'acte "oficial".
No és fàcil. Acostumat en els darrers anys a ser cap de sardina, la nova situació el converteix, de sobte en cua de lluç. Més protegit, més sencer i dins una estructura més gran, menys dèbil davant les amenaces dels taurons. Però també menys protagonista, menys interactuador amb la realitat immediata. Com a cap de sardina era capaç de prendre les decisions sobre les coses que afectaven al seu propi organisme. Com a cua de lluç depèn dels moviments de la resta de l'organisme per acabar de saber cap a on va.
Aquest vespre, a les 8, amb la Núria Sagués presentem els nostres darrers llibres a la llibreria 
