M'he assabentat que aquest vespre, prop de les onze, l'Emili Manzano entrevista Lou Reed al programa L'hora del lector, que s'emet al Canal 33. A través de les seves lectures de poetes en la nostra llengua, com ara Blai Bonet o Joan Margarit, Lou Reed s'ha convertit en un molt bon ambaixador de la nostra cultura, tot i que segur que l'interés de l'entrevista anirà més enllà d'aquest aspecte, per endinsar-se en la publicació d'un volum amb les lletres de les seves cançons, entre altres temes. Personalment, no m'ho penso perdre.
He acabat de llegir La muntanya màgica, de Thomas Mann. En tancar el llibre he tornat aquella sensació estranya que provoquen els finals dels llibres que t’agraden. D’una banda l’emoció i la satisfacció similars a les de quan acabes una feina o culmines un repte; d’altra un cert sentiment per al que l´única paraula que trobo com a prou descriptiva és pena. I ja sé que no és precisament la millor de les paraules per fer una descripció. (segueix)
1. Fer que el sistema econòmic que consagra les desigualtats de classes i l’explotació dels països abans anomenats del tercer món, però no només ells, pels països anomenats rics, i que permet que la major part dels recursos del planeta estiguin en mans d’una exigua minoria no trontolli i evitar que una part d’aquesta minoria no pugui veure’s en el risc d’incorporar-se a la precarietat de la majoria.
2. És a dir, seguir com ara, però disminuint el risc per als especuladors.
Ara ja no tinc cap mena de dubte que si hi ha una cosa que humanitza els polítics són els micròfons. Aquests petits estris que es fan servir per tal de fer arribar la seva veu als racons més intricants de les sales de premsa són també a la vegada els portadors dels seus neguits i sentiments més irrefrenables. No ha estat el primer cas (recordeu el "manda huevos" de Trillo o els comentaris de Jordi Sevilla sobre el caràcter xarnego de Montilla?). Però en aquest cas, ens han permès descobrir que, fins i tot la dreta pot arribar a trobar raonablement pesada ("coñazo") la desfilada militar, cosa que ens alleugereix als que els vèiem, veiem i veurem com militaristes vocacionals. A micròfon obert, però, les desqualificacions que determinades baby-booms socialistes n'han fet, ens semblen grotesques, patètiques i ridícules. Si una desfilada militar és una "cuestión de estado", com va dir crec que la ministra Pajín, és que probablement en aquest estat no hi ha problemes importants més enllà de la velocitat i el pas que marca la cabra de la Legión. Perquè en una desfilada de l'exèrcit espanyol, això és el més important.
Brassens és, o millor dit, va ser un dels culpables de la meva afecció per la cançó francesa. A casa teníem un disc (de vinil, és clar) en què el cantant, amb l'únic acompanyament, si no recordo malament, d'una guitarra i un contrabaix, presentava algunes de les que han estat les seves cançons més famoses. De totes elles, la Suplique pou être enterré a la plage de Sète és la que podria atribuir-se el mèrit de la meva francofília cançonera. El disc era de finals dels anys seixanta, de la casa Phillips, que dèiem llavors. Hi havia inclosos alguns temes com ara Le fantôme, o La mauvaise réputation, que he tornat a recuperar gràcies al Youtube... i al fet d'haver "heretat" dels meus sogres un reproductor de vinils, gràcies al qual estic tornant a gaudir de molts dels discos que creia que quedarien arxivats en un prestatge, fins que un dia em decidís a llençar-los. Us deixo, si seguiu l'apunt, la cançó de Brassens, en una filmació de quan l'home ja estava granadet. Senzillament sensacional. Us l'aconsello.
Escric abans que s'acabi el piromusical. Hi ha la tele posada a casa. Insofrible el pseudoespectacle autoreferencial de la corporació. N'hi ha per sortir corrent! Potser al carrer sigui i soni diferent, però dubto que la música que ens estan fent aguantar pugui interessar ningú que vegi l'espectacle. En fi, possiblement també sigui absurd parlar-ne, però és que no me n'he pogut estar, i a casa no em deixen apagar la tele...
Com més voltes hi dono menys ho entenc. Entre les receptes que els diferents partits i governs plantegen per a sortir de la crisi aquesta que diuen que hi ha, sembla que un dels denominadors comuns consisteix en el retall de la despesa pública. És a dir, que com uns senyors i senyores van especular per enriquir-se i el tret els surt avui per la culata, ara els hem de salvar les empreses, i en conseqüència el que farem és reduir els drets i les inversions socials que beneficien el gruix de la població. La crisi, provocada pels bancs i les immobiliàries l'acabarà pagant les persones que tenen un sou, que cotitzen i paguen els seus impostos religiosament, que havien posat les seves esperances en una societat i un Estat del benestar que els fes la vida una mica més agradable... I, quan se superi la situació, evidentment ningú no els demanàrà als empresaris rics, ni a les grans corporacions, ni a la Banca que els seus beneficis, que tornen a ser possibles perquè s'ha retallat el subsidi d'atur, o les prestacions de la seguretat social o del sistema de salut, reverteixin o es redistribueixin...
CRISI, Publicació gratuïta per sobreviure a les turbulències econòmiques, aquest matí del 17 de setembre ha sortit finalment al carrer, i a través de centenars de col·lectius i persones individuals que actuen com a voluntàries, s'està repartint per més de 200 poblacions de Catalunya, i en menor mesura Illes Balears i Pais Valencià. De la publicació, de 20 pàgines, se n'han fet 200.000 exemplars, bona part dels quals s'estan repartint durant el dia d'avui, a hores d'ara. Per totes aquelles persones a qui encara no li ha arribat a les mans, també podeu descarregar-vos-la de www.17-s.info.
Ara fa uns dies, el 9 de setembre, es va complir el centenari del naixement de Cesare Pavese. cosa que ha donat peu, com sempre que s'escau un aniversari del naixement o de la mort d'algun escriptor cèlebre, a alguns, no sé si els suficients, homenatges. Tot i que el gruix de l'obra de Pavese és en prosa, la seva obra poètica és també digna de remarcar i en concret, el poemari Verrà la morte e avrà i tuoi occhi, que té en el punt de mira l'actriu Constance Dowling posa de manifest moltes de les obsessions de l'autor. El poema que duu el mateix nom, un poema que algú ha definit com certament inquietant, és al meu entendre un compendi bellíssim d'aquestes obsessions: la mort, la imatge de l'estimada, l'amor que d'alguna manera el poeta sap que és impossible... Pavese, abandonat de l'actriu americana, es va suïcidar l'agost de 1950 en una habitació d'un hotel a Torí, després d'ingerir una sobredosi de somnífers. Sembla que l'últim que va anotar al seu dietari va ser la frase: "Prou de paraules, un gest. No escriuré més".
Si voleu seguir llegint, hi trobareu el poema i una traducció en català.
Ahir, a la Vall de Camprodon va caure, a estones un veritable diluvi. Va començar a fer-ho a primera hora de la tarda i a les dotze de la nit encara plovia. A Vilallonga de Ter, una població de prop de cinc-cents habitants entre Camprodon i Setcases, ens vam quedar sense llum prop de les quatre de la tarda i no ha tornat fins les set del matí, o sigui unes quinze hores durant les quals ningú no ens va saber dir ni què passava ni quan tornaria l'electricitat. No tinc cap dubte que si aquestes cinc-centes persones haguessin estat habitants de Barcelona hauríen obert el telenotícies parlant-ne.
En un comentari a una recent entrada meva en
aquest bloc, la Júlia
Costa es demanava, entre altres coses, pel fet que cada vegada més la gent mori
als hospitals i no a casa.
El tema és delicat i difícil. D’una banda està
clar que la mort imprevista o la que és conseqüència d’una malaltia fulminant o
ràpida té lloc allà on es presenta i no s’hi pot fer res. Un pot sofrir un
infart, una embòlia o una infecció greu generalitzada i la mort se l’emporta
per davant allà on el troba.
Una altra qüestió és la mort que resulta de
malalties cròniques, de llarga durada, o la que és conseqüència del que
anomenem processos consumptius, que et van minant poc a poc, debiliten l’organisme
i t’acaben consumint fins que la vida s’extingeix. Serien les morts
previsibles, les que es produeixen perquè la malaltia que patim té aquest fin
al inexorable en l’horitzó, malgrat que mai podrem afirmar amb exactitud quan
tindrà lloc el fatal desenllaç.
Aquest cap de setmana vaig anar al cine a veure Evening (El atardecer). Tot i que a mi les pel·lícules amb molts noms de prestigi no em solen atraure massa, vaig pensar que potser en aquest cas seria diferent i que potser em trobaria amb una pel·lícula sensible, però amb interpretacions a l'alçada del que s'espera pels actors, i sobre tot per les actrius, que s'hi anuncien. La realitat és que encara estic badallant.
La Mercè vivia sola. La seva família més
propera eren unes cosines i no totes hi tenien bona relació. Potser qui més se’n
va cuidar van ser unes poques amigues “de sempre” i algunes veïnes del carrer
que l’anaven a veure sovint. Abans de posar-se malalta de la malaltia que la va
acabar matant, la Mercè ja estava molt limitada per un procés crònic que li
dificultava el caminar. Ara fa uns pocs anys, els propietaris d’una bodega
propera van comprar-li la casa a canvi que ella hi pogués seguir vivint. El
tracte consistí en una quantitat al comptat, que li va permetre fer les
reformes necessàries per adaptar-la, i una altra quantitat mensual per vida, que li permetia pagar un ajut,
puntual això sí, i viure amb una mica més de tranquil·litat que la que fins el
moment li possibilitava la paga de menys de 300 euros que rebia de l’Estat.
La desmemòria
intencionada i selectiva és una de les característiques més hipòcrites del
nostre Primer Món. Quan Kosovë que, no ho oblidem, tenia connotacions de Terra
Sagrada pels serbis ja que l’origen històric del país era precisament allà, va
voler-se proclamar independenttots vam
córrer a defensar el dret a la lliure determinació dels pobles. Fins i tot
l’OTAN va bombardejar Sèrbia per assegurar una línia de seguretat que permetés
que els kosovars pugessin exercir el seu dret. En aquell moment, i encaraara, Rússia es va oposar a la secessió, que
va considerar com un atac a l’estabilitat i l’equilibri internacional. Però a
l’Unió Europea, tret d’Espanya –amb interessos interiors que li fan
desaconsellable determinades preses de posició- i algú més, la posició
favorable a la consumació del desmembrament definitiu del que abans havia estat
Iugoslàvia va ser majoritària.
Estic llegint, des
de fa ja un temps, La
Muntanya Màgica, de Thomas Mann. És un dels llibres que, d’una
manera o altra, considerava pendents en el meu bagatge de lectures i ara fa uns
quants mesos vaig trobar l’edició de butxaca que n’ha fet 62 i vaig cedir a la
temptació.
Pensava que quan tornaria de vacances l'eufòria postvacacional em duria a escriure i escriure i compartir amb la gent el que anava anotant al llarg dels dies. Però la realitat que s'imposa és dura. El retorn al treball sempre acaba comportant un cert nivell de commoció i no he estat capaç d'escriure res des de fa dies. I ara, que m'hi volia posar, veig que tampoc té gaire sentit parlar del que ha quedat dipositat a la memòria. De totes maneres, he estat repassant les fotos d'aquests dies. Em quedo amb alguns racons de la costa entre l'Ametlla de Mar i l'Ampolla que amb uns quants graus menys i una mica menys d'humitat podrien formar part del Paradís. Us en deixo una foto, que de pas em servirà per tenir enveja de mi mateix fa unes setmanes. (segueix)
Les vacances s'han acabat, pràcticament. Em queden alguns dies que anirem gastant poc a poquet i en dosis mesurades per tal que el temps que falta d'aquí a Nadal no es faci massa dur. Es pot dir que hem fet un wash-out notable, aquest any, de manera que tinc la ment en blanc pel que fa a qüestions per parlar al bloc. Bé, temes no és que en faltin, però em fa una mandra considerable parlar-ne: el tractament de la crisi georgiano-rusa (quin eufemisme, no?), la histèria espanyolista dels JJOO, la repressió dels drets humans a la Xina... Però com més hi penso, només em venen al cap, com a cosa interessant, les vacances. Tot i així, no us en parlaré gaire, perquè encara estic instal·lat, malgrat que ja vaig a treballar, al meu lloc de vacances i hi vaig i en vinc cada dia, cosa que fa que cada vegada que surto de la feina, torni a ser de vacances. Procès adaptatiu, en dic. Ja us vaig explicar que havia caigut de la bici. Ara la ferida ja està pràcticament guarida. Però com en aquestes coses em venç una mena de perversitat innata per explicar-ho i recordar-ho, us deixo la fotografia (feta per mi mateix, cosa que n'explica l'escassa qualitat) dels punts al colze. N'ha quedat una cicatriu que ja anirà marxant. A data d'avui, doncs, els punts ja no hi són. Un cop feta aquesta expansió, poster dedicaré els propers apunts a explicar-vos algunes coses de les meves vacances que pot aprofitar algú de cara a l'any que vé (o, si és possible, a aquest mateix, perquè no?).
Avui he pogut aconseguir connectar-me a internet en un ordinador del càmping on m'he instal·lat uns quants dies, fins dissabte vinent. Així, m'ha estat possible repassar el correu electrònic, netejar-lo una mica de brosssa i, fins i tot, resoldre alguna petita qüestió de la feina. Pel que fa a les vacances, tot va més o menys com tenia previst. Bé tot, no, algun petit incident les ha enterbolides, però no és res que no es pugui resoldre amb temps i paciència. En primer lloc, ara fa deu dies, mentre encara voltava per la Vall de Camprodon, vaig caure de la bici i em vaig fer un trau al colze, del què encara en duc els punts (en nombre de 10). Val a dir que l'atenció que vam rebre a l'àrea bàsica de salut de la població ripollesa va ser d'allò què en diuen xapeau. A la segona part, aquí baix, a les Terres de l'Ebre ens ho estem passant força bé. Diumenge vam assistir a la desfilada de la Festa del renaixement, a Tortosa. Ja miraré de parlar-ne més endavant, però us avanço que us les aconsello, aquestes festes, ens ho vam passar francament bé. Ahir vam comprovar com n'és de difícil intentar fer vacances amb filla adolescent de 15 anys, mentre provàvem de fer el recorregut de la platja del Trabucador al Delta! I avui venim de fer (sense filla, és clar!), sota un sol de justícia un tros del G-92, entre l'Ametlla i l'Ampolla. Res a envejar a la Costa Brava, ben al contari, paratges bellíssims i sense gent. Ja en parlarem més endavant, i us en penjaré alguna foto. De moment, només volia donar senyals de vida i aprofitar la connexió per repassar algun dels meus blocs preferits, encara que no tinc temps per deixar-hi missatges. Fins aviat!
Acabo de començar vacances. Demà marxem de casa uns dies, i com no sé si per allà on passem tindré l'oportunitat d'alimentar el bloc, us faig saber que, probablement, estarem un dies sense penjar-hi res i possiblement una mica incomunicats. Les vacances que ens hem plantejat aquest any són una mica "ganses", o sigui que no crec que tingui oportunitat de generar cap entrada en relació a elles que valgui la pena. Uns quants dies al Pirineu gironí, i uns altres a les Terres de l'Ebre, tot amb perspectiva de relax. Aquest és el plantejament, però ja se sap que, sovint, sorgeixen sorpreses. Si és així i tinc l'oportunitat d'escriure-ho ja us en faré saber coses. Bones vacances a tothom!!!
1. ¿Perquè la gent que està contra les "corridas de toros", s'autoanomena antitaurina, expressió que en sentit estricte vol dir que s'està contra el pobre animal? No seria millor anomenar-los antitauromàquics? No seria també més correcte dir que els veritables antitaurins són els toreros? 2. ¿Perquè hi ha gent que a Catalunya exerceix d'això que s'anomena antitaurí, però sovint, quan arriben els principis de juliol, se'n va a veure els "encierros" dels sanfermines a Pamplona, col·laborant amb l'espectacle que diuen rebutjar?
